Francesc Roca. Revolució digital i independència

La revolució industrial medieval catalana del segle XIII (amb molins i fargues, i paper, i vidre) va fer possible les Constitucions catalanes, amb parlaments, gremis, consells municipals i universitats. A Catalunya, i en algunes altres àrees de Europa, la revolució industrial del XIX (amb vapors, dinamos, llums de gas i telègrafs) va obrir el pas al liberalisme polític i econòmic, amb censos de població, partits, diaris, i eleccions. En el primer terç del segle XX, a Catalunya, la segona revolució industrial (ambificació integral, automòbils, química, cinema i ràdios) és el rerefons del govern propi de la Mancomunitat del 1914 i de la Generalitat del 1931.

 

Sense la revolució digital actual és difícil d’entendre la velocitat dels canvis polítics que, tot i la ceguesa deliberada d’alguns/es, són perfectament visibles per als observadors/es d’arreu del món. Entre aquests canvis, destaca l’objectiu de la independència (dins, això sí, de la poderosa Unió Europea, que, des del 1989, té una política audiovisual pròpia, que li permet competir amb la indústria de la imatge –i del so- nord-americana).

 

En la prehistòria de la revolució digital catalana, cal recordar, ara, uns quants fets històrics. Un. El 1946, una fàbrica d’articles mecànics per a oficines de l’antic municipi de Sants va començar a produir una calculadora: Minerva. Fins que va tancar, el 1969, se’n van vendre unes 70.000, que, en part, es van exportar a 80 països. Dos. El 1967, a Cerdanyola, l’empresa Telesincro, amb Joan Majó al capdavant, posava al mercat el primer ordinador construït a Catalunya, amb tecnologia pròpia: Factor P. Tres. El 1983, TV3 començava, amb el, de moment, doblatge d’un relat audiovisual nord-americà: Dallas. El 1989, però (gràcies a una llei europea d’aquell any, la Dtvsf, la directiva de televisió sense fronteres, que donava prioritat a les produccions audiovisuals europees), TV3 va començar a produir una sèrie pròpia: La Granja. Quatre. El 1994, gràcies a Vicent Partal i Assumpció Maresma, apareixia un dels primers informatius digitals europeus: Infopista, que un xic més tard esdevindria la revista Vilaweb. Cinc. En un ja llunyà març del 2001, es va iniciar una enciclopèdia digital revolucionària: la Viquipèdia, la tercera wiki del món. Sis. El 1996, el Parlament de Catalunya va votar la creació d’una institució d’observació i tutela: el CAC, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Set. El 2005, l’Icann, la International Corporation for Assigned Names and Numbers, decideix donar entitat al domini .cat. Mai abans una nació sense estat havia tingut un domini propi a internet.

 

La revolució digital no es limita als àmbits de la comunicació i la informació, sinó que, progressivament, organitza/dirigeix empreses de tots els sectors de l’activitat econòmica dels països industrials avançats. Com és el cas de Catalunya. Però, al mateix temps, és a l’ensenyament, la sanitat, els serveis socials. I a la política. Les grans mobilitzacions independentistes catalanes del segle XXI són fruit de múltiples iniciatives que s’autoorganitzen i es coordinen -fins al mil·límetre- gràcies als vells/nous algoritmes de la informàtica.

 

 

Gerbert d’Orlhac, format a l’escriptori del monestir de Ripoll, va conèixer les matemàtiques dels hindús –amb el número zero- que els àrabs han incorporat a la seva cultura. El 999 va ser elegit cap de l’Església catòlica romana i va adoptar el nom de Silvestre II. El nou papa va introduir el zero al món cristià. Segons Martí Petit (publicat per Angle Editorial i la Fundació Josep Irla), “sense aquest pas a la numeració aràbiga... [ara] no estaríem elucubrant sobre la quarta revolució industrial”.

 

 

08/10/2017