Carles Camp. Els Borbons: tot un seguit d'impresentables

S’ha criticat molt l’agressiu i amenaçador discurs amb què Felip VI de Castella va obsequiar a la població el passat dimarts dia 3 d’octubre de 2017.

Les crítiques, des de Catalunya i des de tot el món, tret d’Espanya amb poques excepcions, han estat unànimes per diverses raons: parcialitat, agressivitat, to amenaçador, cap esment a les víctimes de la violència gratuïta de la policia espanyola contra gent indefensa, entre d’altres.

Algunes crítiques, però, han fet referència al quadre que tenia darrera: el del seu avantpassat Carles III, el rei espanyol que va prohibir el català a les escoles i en els llibres de comerç (com s’anomenaven llavors els documents de la comptabilitat de qualsevol negoci), en definitiva, el rei que va inaugurar formalment la persecució política que ha patit la llengua catalana fins el dia d’avui.

Carles III, també va ser el primer que va fer fracassar un precedent del que avui anomenem Tercera Via quan, el 1760, dos representants, oficials borbònics i fidels súbdits de Sa Majestat de cadascun dels antics estats de la Corona de Catalunya (el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València i Mallorca), van anar junts a Madrid a presentar-li un escrit formal sol·licitant-li humilment que arreglés els dos greus problemes que afectaven aquests territoris: l’excessiva pressió fiscal i el poc o nul respecte per la llengua autòctona, és a dir, les principals queixes que hores d’ara, gairebé tres-cents anys després, continuem patint. La resposta de Carles III a aquestes demandes encara l’esperem.

En la tria del retrat, alguns catalans hi han volgut veure una amenaça subliminal pel que representa: la impossibilitat d’establir qualsevol diàleg amb els poders de l’estat. Tanmateix, si el rei hagués volgut triar algun altre avantpassat més acceptable hauria tingut molts problemes; fins i tot, ens atreviríem a dir que hauria estat una tasca del tot impossible. Fem un repàs.

Comencem pel primer: l’assassí i repressor Felip V de Castella. Posar el retrat d’aquest energumen hauria estat un insult massa directe per al conjunt dels Països Catalans. El mateix insult que va fer el seu pare, Joan Carles, en batejar el seu hereu amb un nom d’infausta memòria, que feia més de dos-cents anys que ni la mateixa família reial no havia utilitzat, i que Felip VI mateix va perpetuar en no canviar el seu nom de regnat.

Lluís I i Ferran VI, fills de Felip V de Castella, van morir joves i, per tant, els seus regnats efímers no van tenir cap impacte important.

El successor de Carles III, Carles IV, va ser un rei inepte, incapaç i dèbil de caràcter. La seva manca de fermesa va dur la monarquia hispànica i a tots els seus territoris a un estat de descomposició tal que va facilitar la cessió de tots els seus regnes a Napoleó, el 1808. Donació que seria ratificada pel príncep hereu Ferran. A més, durant el seu regnat, es van encetar els processos d’independència de les colònies americanes. Carles IV, símbol de la ineptitud i del fracàs, tampoc hauria servit com a teló de fons del famós discurs.

El successor de Carles IV, Ferran VII, el Borbó restaurat al tron pels anglesos, era esperat amb delit pel poble espanyol cansat del llarg període de guerres napoleòniques. Va decebre absolutament. Va restaurar la monarquia absoluta i la Inquisició i va iniciar la venjança contra els partidaris d’una monarquia menys autoritària. Durant el seu regnat, van haver-hi tres exilis i diverses guerres civils; un cop d’estat per restaurar la Constitució que va comportar, anys després, que un exèrcit estranger el restituís com a monarca absolut. Mentrestant, es va acabar de perdre pràcticament tot l’imperi colonial espanyol. En l’actualitat, la seva figura manté un mal record en l’imaginari popular fins al punt que cap espanyol amb un mínim de cultura en parlarà bé. Aquest tampoc hauria servit.

La successora de Ferran VII, Isabel II, no va ser capaç de governar la convulsa situació que li va deixar el seu pare. Quan va assolir la majoria d’edat va ser incapaç d’envoltar-se de gent seriosa, intel·ligent i correcta per governar els regnes que havia heretat. És cert que no era senzill, però no en va encertar ni una. Els seus governs van dur els seus regnes a la guerra civil gairebé contínua i al caos polític, econòmic i social, que va acabar amb una de les fallides més grans que mai hi ha hagut a l’estat. El seu regnat va acabar amb una revolta, general i transversal pel que fa a militars i a civils, a classes socials i a territoris hispànics. Va ser destituïda i expulsada, el 1869. Descartada, per tant, ja que a més de representar un regnat completament fallit, alguns malpensats hi haurien pogut fer un paral·lelisme premonitori.

Tampoc no hauria servit el seu fill i successor, Alfons XII, restaurat en el tron gràcies a un cop d’estat militar orquestrat per les famílies de l’aristocràcia feudal espanyola, els cacics i la casta en general que veien en la república un greu i cert perill per als seus privilegis. Alfons va tenir la poca decència d’acceptar aquest oferiment, a canvi d’una vida regalada, de violentar la voluntat popular que havia expulsat la seva dinastia.

El següent de la llista, Alfons XIII, no va saber gestionar la complicada situació política del seu regnat. Va permetre actes de repressió excessiva i va fer sempre costat a l’exèrcit en la iniqua guerra del Marroc, causa de tants sofriments, mals i descontents. Sospitós de greus casos de corrupció, va cometre l’error de donar suport explícit i directe al cop d’estat feixista de Primo de Rivera, el 1923, fet que va suposar el definitiu divorci entre la corona i el poble espanyol. Per tot plegat, va haver de fugir i d’exiliar-se, sense tenir la decència d’abdicar, com havia fet la seva besàvia. Alfons XIII, tampoc hauria estat un bon acompanyant per al famós discurs.

Finalment, el pare de Felip VI, el rei emèrit Joan Carles I, un rei imposat pel dictador feixista Franco, assetjat per escàndols diversos, que va haver d’abdicar covardament per la porta del darrer. Un quadre seu al darrere hauria estat un exemple vivent del fracàs de la monarquia borbònica espanyola.

El millor hagués estat, potser, posar-li al darrera un quadre on hi aparegués una pintura al·legòrica de la deessa Venus, atesa la gran afició que els reis d’aquesta dinastia han tingut i tenen pel tema que protegia aquesta divinitat romana.

Carles Camp

24/10/17

Carles Camp. Els Borbons: tot un seguit d'impresentables

Política de cookies