Per Nyholm. El triomf de Catalunya, la tragèdia d’Espanya

Els imperis van i vénen. Per què? Perquè quan arriben a la vellesa sordegen davant el discurs de la història. La Xina es va transformar, a remolc dels seus darrers emperadors, en un museu polsegós. L’imperi inca va col·lapsar per altres raons; perquè a diferència dels seus conqueridors europeus, una colla de criminals emblanquinats, comandats per un criador de porcs analfabet, no coneixia la roda, la pólvora ni les esferes. L’imperi romà va desaparèixer en dues etapes; primer l’Imperi romà d’occident, al segle V, i mil anys després l’Imperi romà de l’orient o bizantí. En tots dos casos, uns governants nous i més poderosos van instal·lar-se als antics palaus. I aquests també acabarien desapareixent.

 

Més recentment, tenim l’exemple de la caiguda de l’Imperi austrohongarès, del britànic, l’espanyol, el portuguès, el francès i el rus. Dinamarca va abandonar deliberadament les seves possessions insignificants a l’Àsia, l’Àfrica, el Carib i l’Atlàntic Nord, tret de, per ara, Grenlàndia i les Illes Fèroe. Si aquestes nacions un dia opten per deixar el Regne, Dinamarca les ajudarà i hi cooperarà en la mesura que pugui.

 

En la nostra manera de viure eurocèntrica, tendim a considerar les colònies com un fenomen d’ultramar. No és pas així. Irlanda va ser una colònia anglesa del segle XIII al segle XX; Irlanda del Nord ho és encara avui, a la seva manera particular. Els escocesos s’estan plantejant si han d’abandonar l’anomenat Regne Unit, que ‒en cas que ho facin‒ esdevindrà una empresa purament anglesa-gal·lesa. Espanya continua tenint, el dia d’avui, dos enclavaments a la costa del Nord d’Àfrica, Ceuta i Melilla. Les repúbliques bàltiques i grans parts de l’Europa de l’Est van ser explotades durant segles per l’Imperi rus, fos tsarista fos comunista. Crimea i altres parts d’Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia segueixen sent colònies sota la Rússia, en part feixista, de Vladímir Putin.

 

Aquest diumenge, un poble europeu exercirà (o hauria d’exercir) el seu dret a la lliure determinació. El referèndum a favor o en contra d’una Catalunya independent d’Espanya –convocat pel parlament democràticament escollit a Barcelona– ha topat contra un mur de violència i incomprensió espanyola. La policia espanyola ha arrestat una dotzena de polítics elegits democràticament, ha envaït edificis públics i confiscat nou milions de paperetes. Tot això recorda les represàlies que va emprendre una Unió Soviètica moribunda contra nacionalistes i demòcrates del Bàltic i de l’Europa de l’Est, just abans del període sagnant que va precedir la desaparició de Iugoslàvia fa 25 anys.

 

El govern central de Madrid ha declarat el referèndum il·legal. I ara què? La pertinença de Catalunya a Espanya no és pas òbvia. Catalunya va ser conquerida al segle XVIII, i van forçar-la, per mitjans violents, a esdevenir una província espanyola. El caudillo espanyol Francisco Franco (dictador militar a Espanya entre el 1939 i el 1975) va introduir un règim terrorista espanyol a Catalunya que, entre altres coses, va comportar la prohibició de l’ús de la llengua catalana. Què més se li pot acudir, a Rajoy, tan poc imaginatiu que és? Organitzar farses judicials a Madrid? Bombardar Barcelona? Blocar el país? Gandhi i Mandela li envien molts records.

 

Existeix, Espanya, en realitat? Al mapa sí, i com a estat reconegut internacionalment també. Però existeix, Espanya, a la ment dels espanyols? Existeix un poble espanyol en el mateix sentit que el poble danès és danès? La resposta a aquesta pregunta només pot ser negativa. Els espanyols són tan poc espanyols com els italians són italians, i el mateix passa amb els francesos, els alemanys i els britànics. Els 47 milions d’habitants d’Espanya són castellans, andalusos, catalans, valencians, gallecs o asturians. Tots ells tenen nacionalitat espanyola i passaport espanyol, cosa que cal no confondre amb el fet que hi hagi danesos de Slesvig, de Copenhaguen o de Bornholm. Dinamarca és un estat unitari on gairebé tots els danesos se senten danesos. A Espanya, això és diferent, i enlloc la diferència és més clara que entre Catalunya, encarada a la Mediterrània, i Euskadi (o País Basc), que dóna al golf de Biscaia. Espanya és un estat unit de resultes de la força militar, que es compon de regnes derrotats però no pas oblidats, i que conserven al seu si l’instint poderós de retornar a la seva antiga autonomia o independència. Al nucli d’Espanya es troben les dues Castelles, al voltant de Madrid, que no toleren de cap manera que les seves possessions més o menys llunyanes facin cap intent de ruptura amb el poder central. L’estat té els seus propis objectius, que sovint van directament en contra d’allò que els ciutadans consideren que són els seus interessos.

 

Els set milions de catalans tenen, igual que els danesos, els eslovens, els maltesos i altres nacions petites i mitjanes un dret natural i internacional a la independència, definit per una història, una cultura i una llengua pròpia, així com unes fronteres reconegudes. Catalunya ho té, tot això. La independència de Catalunya no és, com afirmen els líders de Madrid, un afer espanyol. És un afer català exactament igual com la independència de Montenegro el 2006 era un afer montenegrí, no pas serbo-montenegrí, cosa que la Unió Europea va entendre malgrat el judici erroni que prèviament havia fet dels Balcans. Tant els Estats Units com la Unió Europea, incloent-hi Dinamarca, van intentar als anys vuitanta fer costat al fallit estat federal iugoslau. Entre altres coses, van amenaçar els croats i els eslovens que Occident mai no reconeixeria les seves repúbliques si es declaraven independents. Poc importava, que hi tinguessin dret en virtut de la constitució iugoslava. El poder polític a Belgrad va interpretar l’actitud d’Occident com un senyal que podien fer tot allò que els plagués amb les tendències nacionals rebels. Mai no es van aplicar les reformes necessàries, i el 1992 el darrer dictador serbi, Slobodan Milosevic, va emprendre una sèrie de guerres que van costar la vida a 100.000 persones, fins que el bombardament de l’OTAN a Belgrad el 1999 va posar-hi fi.

 

Si Washington, Brussel·les i altres capitals de la Unió Europea haguessin deixat clar a Milosevic que feien costat a les diverses nacions eslaves del sud, difícilment aquestes guerres haurien esclatat. Parlar de ‘guerra civil iugoslava’ és una relíquia mental. No va existir mai, una tal guerra. Les guerres a Eslovènia, Croàcia i Kosovo van tenir lloc entre les forces armades d’aquests països i l’exèrcit serbi. Només a Bòsnia té sentit parlar de guerra civil (1992-1995) entre bosnians musulmans, croats catòlics i serbis ortodoxos (una guerra en la qual els dos darrers grups van rebre el suport de Zagreb i Belgrad respectivament).

 

Aquell qui rebutja el dret d’autodeterminació de Catalunya, se serveix de l’argument de Milosevic amb vint-i-cinc anys de retard. Igual que els serbis insistien que només ells tenien el poder a Iugoslàvia, els espanyols de Rajoy sostenen que només ells manen a la península Ibèrica, menys a Portugal, que es va independitzar d’Espanya el 1640. Fer servir la constitució espanyola com a argument és una trampa política. Els catalans són un poble conquerit que no ha demanat mai aquesta constitució. No opinen sobre com altres nacions ibèriques, Andalusia, Galícia o Euskadi, s’han de relacionar amb Madrid, i es deuen sorprendre molt que aquestes altres regions, juntament amb Madrid, pretenguin interferir en com han d’organitzar-se en un futur.

 

Imaginem-nos que l’any 1864 Prússia hagués conquerit Dinamarca. Que potser, 150 anys després, en unes noves coordenades polítiques i estatals, seria acceptable negar el dret dels danesos a restaurar el seu estat? Evidentment que no. És possible que els catalans votin quedar-se a Espanya. Molt millor. Però és una decisió que correspon únicament i exclusiva als catalans. Tothom, fins i tot fora d’Espanya, pot adonar-se fàcilment que els txecs i els eslovacs són avui més bons amics que quan formaven part de la república comuna que es va dissoldre pacíficament el 1993. Probablement, els resultats del referèndum a Catalunya seran molt ajustats. Si Catalunya, Espanya i la resta d’Europa es troben davant d’una majoria d’un 51-52% a favor d’una opció o de l’altra, no serà fàcil resoldre la qüestió. Però afirmar a priori, tal com en alguna ocasió han fet Brussel·les i altres veus, que una Catalunya independent no podria formar part de la Unió Europea, l’OTAN i altres institucions occidentals, és antidemocràtic i antieuropeu. És rebutjar la lliçó del desastre dels Balcans. Res –tret d’una obstrucció política orquestrada des dels governs de Madrid, Nicòsia i Bucarest, cadascun dels quals té una determinada agenda– no obstaculitza una ràpida integració de Catalunya a la xarxa europea. Els catalans són europeus convençuts i formen part d’una cultura europea-occitana, que des de l’inici de l’Edat mitjana ha existit a totes dues bandes dels Pirineus. L’atemptat terrorista del mes d’agost a Barcelona no sembla pas que hagi debilitat el nacionalisme català; més aviat l’ha enfortit. Els catalans estan orgullosos de la seva policia, els Mossos d’Esquadra, que van demostrar que actuen amb més rapidesa i eficàcia que la policia espanyola.

 

Oposar-se a la independència de Catalunya és oposar-se a l’onada de llibertat que ha mogut Europa des de 1989. Us imagineu que el ministre danès d’exteriors, Anders Samuelsen, tingués la valentia de dir que, si els nacionalistes catalans triomfen, Dinamarca reconeixerà Catalunya tal com el 1991 va reconèixer sense vacil·lacions els estats bàltics i, seguidament, les repúbliques ex-iugoslaves?

 

La tragèdia espanyola, amb Rajoy, és que a la banda de sotavent dels Pirineus no hi ha orelles que escoltin el discurs de la història. Hi predomina la tradició antidemocràtica i antieuropea que al segle XIX va fer que Espanya deixés de ser un imperi global per convertir-se en el pati del darrere ibèric, i a la qual van succeir tota mena de massacres al segle XX.

 

En la qüestió catalana cal solidaritat europea; envers els catalans i envers els espanyols.

 

 

Article original publicat al diari danès Jyllands-Posten i traduït per a VilaWeb per Diana Coromines