Gustau Nerín. Catalunya es podria haver independitzat el 1936?

El 1936, en esclatar la guerra civil, molts diplomàtics i molts analistes polítics de les diferents potències europees es van plantejar la possibilitat que Catalunya proclamés la seva independència d'Espanya. Fins al finals de la guerra va haver-hi especulacions en aquest sentit. Ara, el Memorial Democràtic presenta "Une Catalogne indépendante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939)". Es tracta d'una exposició en què s'analitza aquesta hipòtesi, intentant analitzar d'on va sorgir, com va evolucionar, i quins suports i quines oposicions va recollir. L'exposició va acompanyada d'un complet llibre sobre el mateix tema. L'exposició es podrà veure a la seu del Memorial Democràtic, al barceloní carrer Peu de la Creu 4, fins el 2 de març.

 

 

Arnau Gonzàlez i Vilalta, el comissari d'aquesta exposició, assegura que és pura coincidència còsmica que aquesta exposició s'inauguri a poques setmanes del referèndum, i apunta que va començar a treballar aquest tema fa més de deu anys. Explica que aquesta exposició tracta, bàsicament, de geopolítica, del paper que va ocupar Catalunya als anys trenta en les relacions internacionals, i no pas del nacionalisme català en sí. I deixa ben clar que l'objectiu d'aquesta exposició "no és oferir arguments per a legitimar ni deslegitimar res". Però aclareix que "cal veure aquesta exposició amb visió dels anys trenta" quan hi havia altres realitats molt diferents a les d'avui en dia. Per la seva part, Plàcid Garcia-Planas, director del Memorial Democràtic, afirma que "pensis el que pensis sobre el tema, aquesta exposició aporta elements per a la reflexió. I això és important".

 

 

Als anys trenta les fronteres europees acabaven de patir fortes rectificacions i res feia pensar que els canvis haguessin acabat. En una Europa on predominaven els Estats molt centralistes, l'autonomia de Catalunya va ser vista sovint per la diplomàcia estrangera com un règim de transició cap a la independència. L'esclat de guerra va suposar un règim d'independència de facto. El Govern espanyol va perdre el control del territori, que va ser governat per les milícies i la Generalitat, que durant un temps van establir relacions exteriors, van controlar la moneda, van crear unitats armades, van organitzar operacions militars... Molts estrangers van pensar que era un marc propici per a la secessió del territori.

 

 

L'exposició posa de manifest que en les relacions internacionals, a l'època, es prenia Catalunya com a subjecte polític. Era un territori amb moltes relacions amb l'exterior, amb una forta comunitat diplomàtica, i el seu règim autònom era conegut per a molts. Els francesos en algun cas van considerar que calia protegir-la per evitar veure's rodejat per Alemanya i els seus aliats, i en aquest context hi havia qui plantejava convertir Catalunya en una mena de protectorat francès (una rèplica de la línia Maginot al Sud) i Euskadi en un protectorat anglès. Molts creien que si Madrid hagués caigut a la tardor de 1936, durant la guerra de les columnes, Catalunya s'hagués proclamat independent. Generalment, els aliats de Franco, Hitler i Mussolini, es van posicionar a favor d'una Espanya unida, i les potències democràtiques van ser les que van plantejar-se en alguns moments la possibilitat de la independència. Però també va haver-hi secessionistes catalans, com Josep Dencàs, d'Estat Català, que van flirtejar sense èxit amb l'Itàlia mussoliniana per tal de trobar aliats per al seu projecte. Per la seva banda, l'URSS va apostar per una Espanya unida, tot i que en alguns moments el cònsol a Barcelona va tenir certa sensibilitat per les particularitats locals.

 

 

Més enllà de les polèmiques generades pels diplomàtics estrangers, la Generalitat no va impulsar mai clarament polítiques secessionistes. Josep Tarradellas, conseller de la Generalitat, va plantejar, el 1936, que si Madrid queia en mans dels feixistes calia proclamar la independència i demanar socors estranger, però el comunista Joan Comorera va impedir que es discutís el tema. Va haver-hi alguns temptejos de negociació amb França i amb Anglaterra a càrrec de Nicolau Maria Rubió i Tudurí i de Batista i Roca, però mai van oficialitzar-se. Arnau González-Vilalta, a l'exposició, apunta que si la secessió no es va consolidar va ser principalment perquè els líders catalanistes mai es van decidir a fer-ho, bàsicament perquè ho consideraven una traïció al republicanisme. De fet, la causa republicana, sovint, es va publicitar com una defensa d'Espanya front a la invasió exterior (alemanya, italiana i marroquina); i aquest discurs era força difícil de compaginar amb l'independentisme.

 

 

Arnau Gonzàlez i Vilalta no entra a discutir les possibilitats que hagués tingut la independència de consolidar-se, en cas d'haver-se proclamat, tot apuntant que forma part de la política ficció. Assegura que hi havia un problema de reconeixement internacional, però també intern, perquè les forces polítiques més actives en aquell moment a Catalunya, la CNT i el PSUC, eren radicalment contraris a la independència (el segon, sobretot, per instruccions soviètiques). Però el comissari deixa clar que en aquell moment, tot i que el catalanisme tenia una base molt àmplia, els independentistes eren una minoria.

 

 

L'exposició té la seva màxima virtut en tocar un tema poc conegut i en tractar-lo des d'una òptica molt equilibrada. Es posa de manifest que la realitat dels anys 1930 tenia unes lògiques sensiblement diferents a les actuals, i no hi ha paral·lelismes forçats. Pel contrari, es posa de relleu la diferència entre el catalanisme d'aquella època i l'actual, i de forma molt correcta, es posa en relació l'equilibri geopolític internacional amb la realitat local. El màxim problema és que l'eix central de l'exposició està constituït per uns discursos que tenen una visualització difícil. Bona part dels materials que s'exposen (retrats de cònsols, imatges del port de Barcelona, vídeos sobre la guerra, llibres sobre Catalunya...) no tenen una relació immediata amb el tema que es planteja. Però difícilment es podrien haver trobat materials més idonis per a un tema com aquest. Es tracta, doncs, d'una exposició que no es pot visitar de forma ràpida, sense llegir, perquè els materials exposats, per sí mateixos, expliquen ben poc del tema. Cal anar-hi amb calma, disposat a seguir el recorregut i a estar atent als matisos.

 

 

"Une Catalogne indépendante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939), el llibre que ha publicat el Memorial Democràtic per acompanyar l'exposició, no és el típic catàleg que reprodueix les peces exposades amb una breu introducció del comissari. Es tracta d'una obra conjunta en què debaten sobre el tema cinc destacats especialistes: el propi comissari, Arnau Gonzàlez i Vilalta, Enric Ucelay-Da Cal, Xosé Manoel Núñez Seixas, Josep Puigsech Farràs i Josep Sánchez Cervelló (amb un pròleg de Raül Romeva). El comissari ha tingut l'encert de cercar autors de molt ressò (Núñez Seixas, per exemple, és un dels grans especialistes en el nacionalisme europeu), que treballen temes claus: el nacionalisme català abans de 1931, la qüestió nacional a l'Europa dels anys trenta, les propostes d'independència de Catalunya durant la guerra civil, el posicionament de la URSS front al particularisme català i les crítiques del republicanisme espanyol al nacionalisme català durant la guerra civil. Una obra de talla que contribueix perfectament, a l'objectiu de l'exposició: ajudar a pensar el present a partir d'una reflexió documentada sobre el passat.

 

 

14/09/2017