Memòria històrica > Canàries i Catalunya

Carles Camp. Catalanismes en la parla canària actual

La presència en la parla popular del dialecte canari del castellà d’un bon grapat de catalanismes és una evidència ben viva de la conquesta catalana de les Canàries.

Hem de recordar que la historiografia oficial només reconeix la conquesta o colonització catalana de les Canàries del segle XIV. Després, una magnificada revolta indígena del 1393 hauria esborrat del tot aquesta presència catalana, que hauria estat substituïda –del tot- per la castellana.

Així, a cada possible catalanisme se li intenta trobar alguna explicació alternativa: o es tracta d’un lusitanisme, o és castellà arcaic o, fins i tot, alguna coincidència amb el guanxe o, és deixa sense explicació.

És cert que va haver-hi una important immigració portuguesa a les Canàries[1], que si bé ja va començar a la dècada del 1570 per la despoblació provocada per l’emigració cap a Amèrica, va ser especialment intensa durant el període de 1580-1640, quan el regne de Portugal va pertànyer a la monarquia hispànica. És normal que hi hagi rastres del portuguès en la parla canària, és cert, però això no treu que no hi puguin haver també catalanismes.

El fet de no tenir en compte la conquesta catalana de les Canàries realitzada durant el segle XV provoca que molts cops l’investigador o no se’n surti o forci un origen que, si no és inversemblant, almenys és molt forçat.

Tot seguit farem un repàs de catalanismes. Hem utilitzat el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española (DRALE), el Diccionari Alcover-Moll (DCVB), el Diccionari general de la Llengua Catalana Pompeu Fabra i el Diccionari català-castellà de Francesc de Borja Moll. Les llistes que vénen a continuació estan fetes amb una extrema prudència. Segurament, un filòleg expert trobaria un bon grapat més de catalanismes, no solament de vocabulari, sinó també d’expressions i frases fetes. D’altra banda, cal assenyalar que hem prescindit de citar catalanismes que també són d’ús en altres regions castellanoparlants o que, fins i tot, són normatives en el castellà acadèmic publicat en el DRALE. Hem buscat catalanismes propis i genuïns de les Canàries.

Aquest fenomen lingüístic s’ha estudiat molt poc. Només hem sabut trobar dos estudis una mica extensos sobre la qüestió, tots dos de la mateixa autora, María Teresa Cáceres Lorenzo[2] [3]. El tema, doncs, no genera gaire interès, atés que s’arribaria a unes conclusions molt difícils de fer encaixar en la historiografia oficial.

La qual cosa es percep en la rèplica que li fa José Ramón Betancort, que en una sola plana pretén carregar-se tot el treball de la professora Cáceres Lorenzo[4]. Per aquest autor l’argument és simple: com que segons la historiografia oficial no hi ha influència catalana a la Història de les Canàries, és molt improbable, de fet, gairebé impossible que a la parla canària hi hagi catalanismes. Ras i curt: com que ja és sabut que la preséncia catalana és pràcticament nul·la no pot ser que el català hagi pogut influir en la parla canària. Punt final. Encara que, tot seguit, faci el ridícul pretenent fer creure al lector que paraules com bufo o bufadero no poden venir del català. Naturalment, no es molesta a rebatre d’altres exemples, fet que delataria el poc nivell intel·lectual de la seva rèplica.

Seguidament us oferim una llista de possibles catalanismes als que Maria Teresa Cáceres proposa un origen portuguès, però que, com podrem comprovar, necessitarien una anàlisi més acurada que superés els apriorismes a què ens hem referit en el paràgraf anterior.

Alfabega: una herba silvestre. S’assembla molt al català alfàbrega. En castellà se’n diu albahaca.

Banda com a sinònim de costat, que en algunes illes es fa servir per a designar-ne diferents parts geogràfiques, en un ús idèntic al català.

Bocoy per a dir bóta o tonell, barril, que tot indica que ve del català bocoi.

Bufo que vol dir pet, en català un buf de fet és treure aire amb la boca, però també pot ser entès com a pet en un sentit escatològic de la paraula, que és el que té en la parla canària.

Mamella, que segons la Real Academia en castellà es refereix a una carnositat que els penja a alguns animals, sobretot a les cabres, de la barbeta, però que a Canàries té el mateix significat que en català, és a dir, les mames de la femella dels mamífers.

Murta, arbre que en castellà s’anomena mirto o arrayán i que en la parla canària anomenen com en català.

Seba, planta que creix a la sorra de les platjes de l’arxipèlag, tot i formant els sebadales. El nom sembla provenir del català ceba, i no pot provenir del castellà ceiba, que és un arbre d’origen americà que arriba a tenir fins a 30 metres d’altura segons el DRALE, planta en absolut semblant a aquesta herba.

Tonina per designar el peix que en català anomenem tonyina. En castellà atún o bonito.

Turma, que no hem de confondre amb la tòfona, i que és com coneixen al País Valencià una mena de bolet segons ens confirma el Diccionari Alcover-Moll.

Hi ha també una relació de paraules que, segons la citada autora, són catalanismes sense cap mena de dubte:

Anjova, que en català en diem anxova, i en castellà és anchoa.

Esquey que és un abric o refugi o corral per a les cabres, que ve del català esquei que vol dir roca escardada, amb forats fondos.

Lletera, una planta silvestre, en castellà lechetrezna.

Rascae o rascay (Scorpaena porcus), en castellà rascásido i en català té els noms d’escórpora fosca, escórpora vera, rufí i, també, rascla, rascassa i rascàs [5].

Sardinel, que és una manera de fer una paret, del català sardinell, amb el mateix significat: una sèrie de maons posats de cantell formant una vorada, un llindar, l’acabament d’una paret, etc.

Time, que vol dir barranc, precipici, del català timpa o timba, amb el mateix significat.

Trencadalles, planta silvestre, considerada una mala herba, originària d’Amèrica del Sud, Aster squamatus, que a Canàries anomenen igual que en català. En castellà se’n diu pirulero o matacavero. És molt interessant, i cal destacar molt aquest fet, que una mala herba originària d’Amèrica i que, per tant, devia arribar a Canàries com a molt d’hora a partir de mitjans del segle XVI conservi un nom català.

S’ha de remarcar que aquest vocabulari està molt restringit a les zones més rurals de les illes, i no a totes. Els articles que he utilitzat com a referència són dels anys 1990 i 1992, per la qual cosa és possible que part del lèxic citat ja s’hagi perdut.

El que no s’ha extingit és el seseo canari: variació fonològica de la llengua espanyola (i també del gallec) amb la qual els fonemes /s/ i /θ/ (representats per les grafies <c> (davant <e> o <i>), <z>, i <s>) no es distingeixen, assimilant-se a la consonant fricativa alveolar sorda /s/. Per exemple, l’expressió castellana ‘zapato izquierdo’ es pronuncia ‘sapato isquierdo’. És a dir, parlen el castellà com el parlen molts catalans que no han anat gaire a escola i que han après malament el castellà. El seseo no és originari de Castella, ni molt menys d’Andalusia, pel que es pot dir que seria versemblant i totalment plausible que es tractés d’una evidència de la influència del català, de l’idioma originari dels primers pobladors hispànics d’aquell arxipèlag.

El mateix es pot dir del vocabulari canari d’origen pagès, on hi apareixen paraules no pròpies del castellà normatiu i que es poden explicar a partir d’un origen català. Com que aquest sector de la població hauria estat el darrer en castellanitzar-se, sembla lògic pensar que sigui el que conservés més catalanismes. Ara en veurem una llista.

Bosta, l’excrement d’una vaca o d’un cavall, o bé una deposició humana molt gran[6]. És el mateix significat que té en català segons l’Alcover-Moll (DCVB). En castellà, segons el DRALE, només fa referència a l’excrement animal, no a l’humà com en català i en castellà de les Canàries.

Brollar, sobresortir de l’aigua un peix o un altre objecte [7]. En el català de Mallorca aquesta paraula té exactament aquest significat segons el DCVB. En castellà normatiu el DRALE reconeix a brollar un origen català, però amb el significat de xarbotar o bombollejar (borbotear), i no pas el sentit mallorquí que té la paraula a les Canàries

Burro, nom d’un peix, que no té equivalent en castellà[8]. En català s’anomena així a dues espècies segons el DCVB: Gobius Jozo L., un peix vermellós que en castellà s’anomena gobio, encara que al ser de color gris potser el nom fa referència al Peristeidon cataphracium, en castellà armado. Val a dir que segons el DRALE la paraula castellana burro no té cap significat com a nom de peix.

Penca, la tira neta i seca d’un peix, anomenada tollo en castellà, que és un nom genèric de sis espècies diferents, una vegada el peix està netejat i sec [9]. Penca en la parla canària té el mateix significat que en català, com per exemple, una penca de bacallà.

Piña, que fa referència al cop donat a la cara d’algú[10], com en català. Segons el DRALE en castellà només té aquest significat a Canàries, l’Argentina i a l’Uruguai.

Pomera, molt semblant al català pomerar, que segons el DCVB és un hort d’arbres fruiters, preferentment pomeres. Amb aquest significat apareix en una escriptura que descriu una finca a Gran Canària el 1645 dient que en forma part ‘dos pomeras de árboles pequeñas’[11][12]. La primera referència escrita d’aquesta paraula en castellà, amb aquesta accepció, és de l’any 1783 [13]

Vaca, nom d’un peix acolorit, que arriba a fer uns 35 cm de llargada, que viu al rocam i es pesca, habitualment, amb canya o nansa. Aquesta descripció correspon a un peix que en català també s’anomena vaca segons el DCVB. També rep els noms de vaca serrana, serrà o serrana, nom científic Serranus scriba. Segons el DRALE, no hi ha cap peix que en castellà s’anomeni així.

D’altres peixos també tenen noms catalans. Així, veiem com un esquàlid que en castellà s’anomena quella a Canàries l’anomenen bocadulce [14], traducció directa del nom català d’aquest peix, bocadolç. L’alfonsiño, nom donat a diverses espècies de peixos [15]. El lingüista Manuel Alvar reconeix que l’únic origen possible d’aquest nom en castellà no normatiu seria el mot català anfós, que segons el DCVB també es dóna a diversos peixos a Catalunya i a les Balears, coneguts més generalment amb el nom de mero. Pel que fa al peix anomenat caboso, tot i que Alvar n’intueix alguna influència catalana no l’acaba d’acceptar, malgrat de fer un munt de voltes inversemblants amb el portuguès i amb paraules andaluses que ell mateix reconeix que no encaixen de cap manera [16]. A l’espècie en qüestió, de la família Gobius, en català se l’anomena, entre d’altres noms, cabot de fang, cabot d’alga o cabot mocós, mots prou semblants al canari caboso.

Tenim el calé –nom exclusivament canari-, de nom científic Pagellus acarne, que en castellà rep el nom d’aligote i que en català es diu calet, a més de besuc blanc o besuc. Es desconeix l’etimologia del mot canari, però sembla una evident castellanització del nom català.

Per altra banda, tenim l’estri anomenat sereta, que vol dir bossa (de les que porten les dones) feta de palma o canyís [17] que s’assembla molt a sarrieta, que és un cabàs petit, fet dels mateixos materials i que té un ús similar.

El llenguatge relacionat amb les músiques i danses tradicionals canàries també s’hi troben noms de molt probable origen català. Emilio Cotarelo y Mori en la seva obra Colección de Entremeses, Loas, Bailes, Jácaras y Mojigangas desde los fines del siglo XVI a mediados del siglo XVIII, fa un recull de cançons i danses tradicionals de l’estat espanyol i n’estudia la inclusió a la literatura castellana en autors com Cervantes, Lope de Vega i molts d’altres no tant coneguts

Així hi tenim un bon grapat de cançons tradicionals on hi apareixen tornades que semblen catalanes. Una és:

lira lirium fa [18]

on sembla que el fa només hi podria tenir sentit en català, ja que no sembla pas que sigui la nota de tal nom. Una altra és:

bona rufa fa [19]

on al fa se li pot aplicar el mateix criteri que l’anterior. Rufa, segons el Diccionari Fabra, vol dir ‘temps de neu i vent, torb de muntanya’. Seria, doncs, catalanisme, ja que aquesta frase, en castellà seria ‘buena ventisca hace’.

Per acabar, un últim apunt: Aureli Capmany, en la seva obra col·lectiva Folklore y costumbres de España (Barcelona, 1931) descriu com es ballen les danses tradicionals canàries: les parelles agafades de les mans formant rotllanes, ballant d’una manera que a ell li recordaven les sardanes [20].

[1] José Pérez Vidal, Aportación portuguesa a la población de Canarias, Ediciones del Patronato de la Casa de Colón, Madrid, 1988.

[2] María Teresa Cáceres Lorenzo, professora de la Universidad de Las Palmas de Gran Canaria, GUAYRO, nº 196, gener-febrer 1992, p 28-30, edita Caja Insular de Ahorros de Gran Canaria, Las Palmas de Gran Canaria.

[3] María Teresa Cáceres Lozano “Algunas consideraciones sobre la presencia de catalanismos en el español de Canarias”, Anuari de Filologia, Vol. VIII, Any 1990, Secció F, Número 1, p. 38-55.

[4] José Ramón Betancort, professor de la Universidad de La Laguna, “Sobre las supuestas voces catalanas del español de Canarias”, GUAYRO, nº 196, gener-febrer 1992, p 28-30, edita Caja Insular de Ahorros de Gran Canaria, Las Palmas de Gran Canaria.

[5] Informació treta de la web de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona http://www.cibsub.cat/bioespecie-scorpaena_porcus-28096

[6] Marcial Morera, Influencias campesinas en el vocabulario canario, Anuario de Estudios Atlánticos, n. 39, Las Palmas de Gran Canaria, 1993, p. 130.

[7] Marcial Morera, Influencias campesinas en el vocabulario canario, Anuario de Estudios Atlánticos, n. 39, Las Palmas de Gran Canaria, 1993, p. Marcial Morera, Influencias campesinas en el vocabulario canario, Anuario de Estudios Atlánticos, n. 39, Las Palmas de Gran Canaria, 1993, p. 130.

[8] Marcial Morera, Influencias campesinas en el vocabulario canario, Anuario de Estudios Atlánticos, n. 39, Las Palmas de Gran Canaria, 1993, p. 130.

[9] Marcial Morera, op. cit., p. 140.

[10] Marcial Morera, op. cit., p. 140.

[11] Caballero Mújica, F., Aspectos de la vida religiosa en Fontanales, Anuario de Estudios Atlánticos, n. 26, 1980, p. 405

[12] Archivo Diocesano de Canarias-Las Palmas, Leg. Arucas, Demanda citada, fol. 75 v.

[13] Diccionario de la Lengua Española, Madrid, 1783

[14] Manuel Alvar, “La terminologia canaria de los seres marinos”, Anuario de Estudios Atlánticos, núm. 21, 1975, p. 435.

[15] Manuel Alvar, op. cit. p. 437-8.

[16] Manuel Alvar, op. cit., p. 439-40.

[17] Manuel Alvar, op. cit., p. 462.

[18] José Subirá Puig, “Música y músicos canarios”, Anuario de Estudios Atlánticos, Vol. 1, n.1, Madrid-Las Palmas, 1955, p. 271.

[19] José Subirá Puig, op. cit., p. 272.

[20] José Subirá Puig, op. cit., p. 278-279.

Carles Camp. Catalanismes en la parla canària actual

Política de cookies