Pep Martí. El «cas dels catalans» torna a la política britànica

L'aliança amb Catalunya en la Guerra de Successió va ser un dels grans debats a Westminster el 1713

L'arribada al poder dels conservadors a Londres va ser fatal per la causa catalana

Sense ser-ne potser del tot conscient, l'exministre britànic Norman Tebbit va fer un acte de justícia històrica amb el seu article en què reclamava a Theresa May de fer seva la causa de Catalunya i de dur-la, si calia, davant de les Nacions Unides. Tebbit, que és un membre il·lustre de la Cambra dels Lords, amenaçava directament Espanya amb donar suport a la independència catalana en cas que Madrid continués pressionant amb Gibraltar.

D'alguna manera, Tebbit, un polític que ho va ser tot en els anys de Margaret Thatcher, esmenava la plana al seu partit, que quan era al govern el 1713, va apostar per abandonar Catalunya i acceptar Felip V en el tron espanyol. El cert és que Catalunya -i més concretament, la dissort dels catalans- va ser una ferida oberta en el cor de la política britànica durant molts anys.

La traïció del Pacte de Gènova: 1705

Va ser a iniciativa de la cort britànica que Catalunya va apostar fort per la candidatura de l'arxiduc austríac Carles. El 20 de juny del 1705, es va signar el Pacte de Gènova que garantia a Catalunya el suport del Regne Unit a les seves llibertats i al model pactista de monarquia a canvi del suport a la causa austriacista. Cal destacar que en el tractat s'explicitava que el suport britànic es mantindria fins i tot en el cas d'una derrota militar davant els borbònics.

El paper de la reina Anna d'Anglaterra va ser important en aquesta aliança entre Londres i Barcelona. El Regne Unit ja era una monarquia parlamentària, però dominada per dos grans partits oligàrquics, els whigs i els tories. Els whigs eren el precedent de l'actual Partit Liberal, més favorables als poders del Parlament, i els tories del Partit Conservador. Governaven aleshores els whigs, del tot abocats a la Guerra de Successió contra les apetències del francès Lluís XIV, que volia Felip V en el tron d'Espanya.

Els tories arriben al poder el 1710

Les "eleccions" van portar els tories al govern el 1710. El whig Godolphin surt d'escena. Es tractava, a inicis del segle XVIII, d'uns comicis restringits a una petita part de la població, d'aristòcrates i grans propietaris. L'home fort del nou govern va ser Henry Saint John, vescomte de Bolingbroke, que seria fatal per a Catalunya, i que va ocupar la secretaria d'estat. No existia encara el càrrec de primer ministre.

Quan l'arxiduc Carles esdevé emperador d'Àustria, el 1711, la mirada britànica sobre la Guerra de Successió canvia. Anglaterra no vol una Europa en mans dels Borbons francesos, però tampoc un Carles totpoderós. La candidatura austriacista a Espanya perd entusiasme a Londres, algunes derrotes militars a Espanya -com la batalla de Brihuega, a Guadalajara, el desembre del 1710- fan mal i poc a poc s'obre pas la idea que la guerra és massa cara i que cal estudiar altres opcions. Bolingbroke comença a avaluar un acord amb Lluís XIV i el seu nét-nebot Felip.

El debat s'encén a mida que la guerra s'allarga i el final no es veu clar. Es va covant el Tractat d'Utrecht, que se signa el 1713 i suposa el reconeixement per part de Londres de Felip V com a rei d'Espanya, mentre que el Regne Unit es fa amb Menorca i Gibraltar. D'aquesta manera, Gibraltar esdevé el preu d'una traïció. En les clàusules de l'acord, Felip accedeix a una de els dues exigències britàniques: concedir una amnistia als catalans compromesos amb l'austriacisme. Però rebutja de pla la segona: el reconeixement de les llibertats i constitucions catalanes. De res serviran les pressions angleses. Felip es veu guanyador i no cedeix. La que capitula en aquest aspecte és Anglaterra.

Pamflets i polemistes

Utrecht es convertirà de seguida en una gran batalla política a Gran Bretanya. I es produirà una veritable guerra de propaganda entre els tories i els whigs per convèncer l'opinió pública. Sorgiran pamflets i polemistes, i molts periodistes i escriptors es posicionaran en favor de "Cap pau sense Espanya", com clamen els whigs, o "Pau sense Espanya" com responen els enemics de continuar el conflicte.

Autors de renom com Jonathan Swift i Daniel Defoe intervenen en favor de posar fi al conflicte i, per tant, de deixar Catalunya a la seva sort. Defoe, l'autor del clàssic Robnson Crusoe, treballa pels tories des de The Review. Swift escriu The conduct of the allies per denunciar la causa austriacista.

Els favorables a l'austriacisme, identificats amb els whigs, tenen com a principal òrgan el periòdic The Observator, on excel·leix com a ploma àcida i contundent el periodista George Ridpath. Van aparèixer un munt de pamflets i opuscles sobre el tema, un dels més coneguts va ser The case of catalans, que va córrer per Londres la primavera del 1714.

El triomf del cinisme polític

El 1715 hi ha noves eleccions i tornen els whigs, que des de l'oposició han cridat contra la traïció soferta pels catalans. Es crea una omissió d'investigació presidida per un polític rellevant, Robert Walpole, que acusarà els principals caps polítics responsables de signar el tractat d'Utrecht de traïció. Bolingbroke ha de fugir a França. Però la realitat és que la política no canvia.

Núria Sallés, doctora en Història Moderna per la UPF, explica que "el cas dels catalans és un exemple de com el cinisme regeix les relacions internacionals". Malgrat això, "Catalunya continua sent una ferida oberta en la política britànica perquè hi havia la consciència que s'havia faltat al compromís donat. La paraula de la reina Anna havia quedat en entredit".

Per Núria Sallés, "la defensa de les constitucions catalanes serà un element d'atac entre els partits però hi haurà aquí més d'oportunisme que d'idealisme. L'únic que sí que interessa és deixar bé la promesa de la reina".

El lobby català a Viena

Fins al 1740, quan mor Carles VI, la causa dels catalans fumeja encara en les corts europees. A Viena, on s'havien refugiat molts austriacistes (com Ramon de Vilana-Perles, que exercirà alts càrrecs a Àustria), existeix un lobby català influent. Però Núria Sallés relativitza també la seva influència: "Quan es decideix si Carles VI ha de reconèixer formalment Felip V com a rei d'Espanya, el club català s'hi oposa, però el sector austríac de la cort imperial s'imposa". Felip reconeixia les possessions austríaques als Països Baixos i Itàlia, una pretensió de Carles que passa per davant, altre cop, de les simpaties per Catalunya i les seves constitucions. Realisme polític en estat pur.

Ara, a l'escalf de les negociacions del Brexit, la crisi de Gibraltar ha fet recordar a alguns tories la causa dels catalans. Torna, amb tot el seu pragmatisme, el cinisme dels interessos.

Naciodigital.cat

9/04/2017

Pep Martí. El «cas dels catalans» torna a la política britànica

Política de cookies