“La nació espanyola no existeix abans del 1808”

 

 

“Enlloc [com a Catalunya] hi ha un grup tan considerable de gent amb la idea clara que Espanya no ve donada sinó que s'ha de fer”

 

“Quan neix en els catalans la idea de la nació espanyola no perden el sentit que són catalans”

 

“Anant per les Castelles venent draps catalans s'acostumen a pensar en Espanya com una cosa pròpia”

 

Ni la Renaixença va ser cap renaixença catalana, ni els noms que tradicionalment s'hi han associat van ser catalanistes. La burgesia catalana i els seus intel·lectuals van ser els creadors del nacionalisme espanyol, que van promoure junt amb un regionalisme català. Així ho revela un assaig rigorós de l'historiador Joan-Lluís Marfany, professor a la Universitat de Liverpool des del 1972 fins a la seva jubilació, el 2008. Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença és l'estudi més aprofundit que s'ha fet mai sobre la primera meitat del segle XIX.

 

 

Perquè no hi ha cap voluntat de fer renéixer res. El terme no el comencen a utilitzar fins a mitjan anys 60 [del segle XIX]. Aleshores parlen de “Renacimiento literario catalán”. Renaixença no es farà servir fins que no surti la revista Renaixença. Quan parlen de “Renacimiento literario catalán” volen dir que la tradició literària viva, que havia arribat fins a ells, la consideren vulgar, estèticament degradada i, per tant, és una degradació de l'autèntica literatura catalana, que va morir a l'edat mitjana. I ara ells la fan ressuscitar amb els Jocs Florals, que, segons ells, és la restauració d'una cosa que es feia a l'edat mitjana, que és mentida però és el que venen. La suposada Renaixença és: un cop l'any, una festa, un acte simbòlic, amb les autoritats, d'homenatge a aquesta llengua que, després, en la resta de dies de l'any, s'abandona. Fora dels usos parlats de la vida quotidiana, s'abandona, a favor de la llengua nacional, que és el castellà. Això és el que fa tota la gent que s'associa amb la Renaixença, Milà i Fontanals, Rubió i Ors, Aribau, Piferrer, Cortada...

 

 

Són els que creen la nació espanyola de Catalunya estant. No pensen que són els únics o els exclusius creant això. Però participen de forma molt destacada en la creació de la idea d'Espanya com a Estat nació modern. Si es compara amb altres parts de l'Estat, enlloc no hi ha un grup tan considerable de gent que tingui la idea clara que Espanya no és una cosa que vingui donada sinó que s'ha de fer. S'ha de construir l'“espíritu de nacionalidad”. El problema d'aquí és que no hi ha prou “espíritu de nacionalidad”.

 

 

Consideren que són espanyols i bons patriotes espanyols. Que al darrere d'això hi hagi uns interessos és una altra cosa. Són els interessos d'un sector intel·lectual naixent, l'existència mateixa del qual va lligada a l'emergència i el desenvolupament de l'estat modern. Són oportunitats de feina nova per a un bestiar social que abans no existia.

S'inventen el nacionalisme espanyol perquè cal donar forma al mercat espanyol?

La convicció nacional espanyola de la burgesia catalana s'explica fonamentalment per aquí. El mateix procés d'emergència d'aquesta burgesia els porta a sentir-se espanyols perquè la seva expansió es realitza a través d'Espanya. És anant per les Castelles venent draps catalans que s'acostumen a pensar en Espanya com una cosa pròpia.

 

 

És inseparable. La gent, en general, no som cínics. La capacitat d'autoconvicció de la gent és increïble. La nació espanyola no existeix abans de la Guerra de la Independència (1808-1814). És aleshores que es crea.

 

Això se sustenta en els intel·lectuals, però genera estranyesa en la gent del carrer?

No. La idea és fonamentalment burgesa. Allà d'on sorgeix són textos burgesos. Però hi ha prou textos dels sectors més elevats de la menestralia urbana que ja molt aviat reprodueixen aquest vocabulari. Poc o molt, aquesta idea ja se l'han fet seva. En nivells més baixos, de la pagesia modesta o dels sectors més modestos urbans, el màxim que es pot afinar és que no hi ha hostilitat, no hi ha rebuig a aquesta idea. L'eufòria nacionalista que s'ha generat a la Guerra de la Independència és tal que ja no té aturador.

 

 

El sentit identitari català comença a l'edat mitjana. A finals comença a haver-hi una llengua comuna, sobretot perquè és la llengua del monarca. A partir d'aquí, els catalans no tenen cap dubte de ser catalans. La idea d'una pèrdua d'una consciència de la catalanitat és mentida. L'endemà del 1714, 50 anys després del 1714, els catalans segueixen pensant que són catalans. I el record del 1714 i la seva repressió és un record duríssim al llarg del XVIII i a principi del XIX. Al mateix temps, la gent també ha acceptat, per força, primer, i després perquè la vida s'encarrila, la idea que han canviat les circumstàncies i la nostra inserció dins la monarquia espanyola ha canviat, és diferent. Ara, res d'això afecta el sentiment identitari dels catalans. En el moment d'unificació del territori espanyol com un mercat per als productes de la indústria catalana i on desemboca el comerç català, i a partir de la Guerra de la Independència i la transformació en una ideologia política, quan neix en els catalans aquesta idea de la nació espanyola, continuen sense perdre el sentit que són catalans. El seu espanyolisme abrandat no afecta la seva consciència de catalanitat.

 

 

No, aquests continuen parlant en català entre ells.

 

En certa manera, és inevitable que a Catalunya es creï el nacionalisme espanyol perquè aleshores Espanya és l'única proposta que es pot fer d'Estat modern?

Sí. S'ha de tenir en compte que en la història el que ja hi ha té una força extraordinària. Subvertir el que hi ha, sigui el que sigui, requereix un esforç enorme perquè la inèrcia natural de la gent és acceptar el que hi ha. Aleshores Espanya és Espanya i dintre seu, clarament, hi ha un Principat de Catalunya, que és una de les províncies d'Espanya. En el sentit estricte de la paraula província, és a dir, un antic territori de la monarquia comuna que ha tingut unes lleis i institucions pròpies. Encara que en aquest cas, moltes de les lleis i institucions pròpies les hagi perdut, continua retenint la seva entitat autònoma, independent, com a tal província. No es confon amb les altres. Continua havent-hi un Principat de Catalunya. El que passa és que el continent d'aquest contingut que fins aleshores ha estat divers i fragmentat canvia de sentit. Passa de ser aquesta monarquia comuna a ser la nació comuna.

Aquesta nació comuna es crea amb la intenció d'entrar a la modernitat...

Sí. Un Estat-nació en el qual els catalans tenen un paper o haurien de tenir un paper privilegiat. El tenen en el sentit que ja són l'avantguarda econòmica i social d'aquest Estat nou. Aquest Estat nou i modern s'ha de fer, perquè és una cosa molt precària, encara. Si hi ha algun lloc on s'està en una situació comparable a la de França [de modernitat] és a Catalunya, i a Catalunya és la que marca el rumb a seguir a la resta d'Espanya. Això es veu repetidament.

Al segle XIX la diglòssia (situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent) és més forta que mai...

Sí, s'estén a més classes socials. El que permet això és la mobilitat social. Si vols prosperar has d'adaptar-te a aquests costums cortesans. I això vol dir passar al castellà. El motor de l'expansió de la diglòssia deixa de ser l'ascens social i passa a ser la ideologia. Ja no és qüestió de passar-se al castellà perquè és la llengua de les persones cultes sinó perquè és la llengua de la nació.

 

I per què els noms associats a la Renaixença han quedat com els grans catalanistes?

Perquè hi ha aquesta història mítica, que diu que la Renaixença va començar amb el senyor Aribau escrivint un poema que es deia Oda a la pàtria, que no es deia Oda i que la pàtria era Barcelona.

 

 

No, és retrospectiva. [A finals del XIX]. És bastant primerenca però amb un considerable desfasament.

 

 

Hi ha coses que no tenen una explicació massa evident. Ningú no n'és prou conscient com perquè en deixi rastre escrit. Jo crec que és per aquesta necessitat que té la gent de dotar-se d'una genealogia, d'un pedigree. Venim d'algun lloc, no som uns expòsits. Tenim un passat. Reconeixem uns antecedents. L'operació no és tampoc totalment artificiosa. Hi ha alguna certa realitat. Per exemple, el poema de l'Aribau no té cap intenció de cap mena de les que se li ha atribuït. És un poema circumstancial per felicitar el seu patró. Però el que passa és que alguns dels conceptes d'aquest poema després són reutilitzats. En el context del poema volen dir una cosa, però són utilitzables per voler-ne dir una altra.

 

 

Sí. Ells fan una distinció que sorgeix de manera gradual, entre els cercles burgesos, i s'acaba assentant. Es veu en les cartes i els documents de la comissió de fàbriques. Fan la distinció entre “patriotismo”, que és un concepte polític que s'aplica a la nació, que és Espanya, i amor al país, que s'aplica a Catalunya. Jo parlo de regionalisme perquè és el concepte que més tard sorgeix. En aquests moments no es parla mai de regió ni de regionalisme. D'una banda, hi ha una virtut cívica, política, que correspon a la nació, que és el patriotisme, i d'altra banda, hi ha un sentiment impulsiu, immediat, espontani, que és l'amor al país. Un dels dos nivells té una superioritat jeràrquica. En el procés de consolidació de l'estat-nació, aquesta burgesia vol preservar la seva indústria, i aleshores desenvolupa aquest segon nivell de l'amor al país. Aquest regionalisme és una manera de consolidar-se com a grup d'interès a dintre de l'Estat-nació espanyol. També és una manera de reforçar la solidaritat de tots els sectors socials catalans. Quan les coses rutllen, els obrers més o menys s'ho creuen. En els moments de crisi, tenen els seus dubtes. Quan els obrers es declara en vaga, la burgesia els acusen de sabotejar la indústria catalana, que és la indústria nacional (espanyola).