Memòria històrica > Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya

Bartomeu Mestre. La molt misteriosa (i gens investigada) mort de Cambó (Part I)

La complexa vida de Cambó convida a l’estudi fraccionat en temes monogràfics: les relacions afectives (vinculades al món de la faràndula i, sovint, compartides amb Estelrich), la creació de la pinacoteca personal (amb obres tacades de sang i procedència dubtosa), l’origen de la fortuna (consolidada quan ocupà el ministeri espanyol de Foment, 1918, i estalonada quan ocupà el de Finances, el 1922), la gegantina esquizofrènia política amb la defensa, simultània i impossible, de la llibertat de Catalunya i l’enfortiment d’Espanya, el paper com a sponsor d’una xarxa d’espionatge… Entre els episodis, coneguts o intuïts, pendents d’esbrinar apareix el de la seva mort i, atesa la multitud de dades que fan pensar en un desenllaç sobrevingut per causes no naturals, la sospitosa negligència col·lectiva de no aclarir-la. Com així? Tanta és la por dels investigadors? I tanmateix, els fets són indiscutibles. Com solem dir a Mallorca: cantin papers i mentin barbes!

L’any 1946, de manera molt discreta i privada, Francesc Cambó es va casar a Buenos Aires amb Mercè Mallol i Codina, amb la qual mantenia una intermitent relació des de 1928. Quan es varen conèixer ell tenia 52 anys i ella només 28. En casar-se, ell 70 i ella 46. Filla d’un metge barceloní, de jove Mercè estiuejava a Roses i era íntima amiga de l’escriptor Josep Pla, el qual la va presentar a Cambó per a qui, aleshores i circumstancialment, feia feina. L’any 1929, Mercè va tenir una filla a qui es va posar el nom d’Helena. Disset anys després, en contreure matrimoni, es va legitimar el llinatge Cambó i els pertinents drets hereditaris.

El motiu que va induir aquell solter empedreït a casar-se de gran va ser l’advertiment dels seus assessors que, a l’hora de fer testament, li feren veure que si volia declarar hereva universal Helena, en condició de filla seva, havia de legalitzar prèviament la relació paterna. Altrament, es derivarien impediments greus, no només de tipus fiscal, sinó de previsibles impugnacions, amb la possible paralització de les últimes voluntats, atesa la legislació de protecció a la família convencional que, aleshores, era vigent a Argentina i, amb major duresa encara, a Espanya.

El testament (que esdevindrà polèmic)

Una vegada casat, Cambó fa testament. A l’introit, declara que “es español de la región catalana, por lo que desea ser sometido a las disposiciones del Derecho Foral catalán vigente actualmente en España”. Reivindica, doncs, el règim matrimonial de l’antiga Corona d’Aragó de separació de béns. A continuació, dicta que es lliurin 600.000 pesos argentins a la vídua i nomena l’ara ja legalitzada i reconeguda Helena Cambó Mallol com a hereva universal, amb la condició que no pugui accedir a la fortuna fins que hagi fet els 25 anys o, en cas d’haver-se casat abans, que tingui un fill d’un any. Afegeix, com a darrera voluntat, el desig que l’enterrin al cementiri de Barcelona, al costat de sa mare, o al de Besalú al costat de son pare i germans.

Les coses aparentment senzilles sovint resulten les més complicades. Destaca la ingenuïtat de Cambó, llicenciat en Dret, i la poca vista (ep, o uns sospitosos interessos personals) que demostraren els seus assessors. Qualsevol testament ha de respectar la legislació vigent del país on es realitza. La llei argentina establia taxativament que la part legítima de la vídua no podia ser inferior a la meitat de la fortuna en el moment de la defunció del marit. Cambó, “l’error permanent” com el va definir Heribert Barrera, no només s’equivocà en la política, sinó en les coses bàsiques de la vida… i de la mort.

El viatge

Un any després de casar-se i de fer testament, Cambó programa, amb la dona i la filla, un viatge a Europa que comunica a un nucli de col·laboradors i, ben aviat, es divulga arreu. No es tracta d’un retorn definitiu, però sí d’un sondeig per si serà possible, a curt termini, establir-se a Barcelona. Defineix la ruta que ha de fer i que, bàsicament, es concreta en quatre punts: Portugal, Suïssa, Madrid i Barcelona. A Portugal ha de mantenir una entrevista important. Ja fa sis anys que ha mort Alfons XIII, a qui va servir amb devoció abnegada, on fa mesos que el seu fill Joan de Borbó, el nou cap de la Casa Reial espanyola, ha abandonat Laussanne per anar a viure a Estoril. A Suïssa s’ha de veure amb Joan Estelrich i altres apoderats seus per “arreglar papers” i elaborar un pla estratègic sobre els projectes en curs. A Madrid té previst fer gestions per sol·licitar la concessió per fer un diari en català, vist el fracàs de la proposta que havia fet tramitar a Estelrich l’any 1939 (1). A Barcelona vol planificar la ubicació de la pinacoteca que ha de dur el seu nom. Explica a la filla que el viatge serà de dos a tres mesos i que les feines no impediran mostrar-li llocs que ella encara no coneix.

La partida es va programar i anunciar per dia 13 d’abril. Com que l’hipotètic vol que l’havia de dur a Europa havia de fer escala a Àfrica, les autoritats exigien una vacuna que hauria pogut esquivar amb una falsa certificació, però el seu metge de capçalera i amic personal, el doctor Antonio Battro, era de viatge i la família accedí a posar-se la vacuna a mitjans mes de març. Curiosament, i coincidint amb la tardor argentina, va escriure en el seu dietari que, com sempre feia cada mes de març, va anar amb la família al pinar de la seva finca Mon Repòs, a San Miguel, a cercar-hi rovellons.

Fa l’observació en el dietari que, de bolets, n’hi ha en abundància, perquè “fins fa molt poc temps, els habitants de la contrada no en menjaven perquè deien que tots eren verinosos.” El fet és que dues setmanes després, a finals de març, Cambó comença a trobar-se malament i, a la primeria d’abril, alguns dies està cansat i no s’aixeca del llit. La febre es limita a unes poques dècimes, però com que el diagnòstic no és clar, decideix ajornar el viatge i fa canviar els bitllets de dia 13, per a dia 30 d’abril, avisant per telegrames a Barcelona i a Ginebra del retard.

Malaltia? Quina?

Dia 30 d’abril de 1947, després de cinc setmanes d’una indeterminada malaltia, Francesc Cambó va morir al sanatori Potestá de Buenos Aires. La biografia oficial, publicada l’any 1952 (2), incorpora al final una llarga entrevista a Helena Cambó, la qual fa una crònica del procés luctuós que, per la detallada descripció, gairebé dia a dia, resulta sorprenent. Això no obstant, no només no esvaeix els nombrosos interrogants, sinó que delata un excés de confiança, amb una absoluta manca de decisió de l’entorn familiar més proper, i incrementa els dubtes sobre la desídia mèdica, al llarg de les gairebé cinc setmanes que separen els primers símptomes del fatal desenllaç.

A mitjan mes d’abril, quan retornà a Buenos Aires el metge de capçalera, en veure l’estat abatut del malalt, ordenà d’immediat ingressar Cambó a la clínica Potestá. A partir d’aquell moment, tot són interpretacions i cabòries. Els metges feien dues reunions diàries, coordinades pel doctor Mariano Castex, un eminent internista, però no es posaven d’acord en el tractament. L’injectaren penicil·lina, però no es va detectar cap millora. Es va especular si seria un problema a un ronyó i es va fer una punció amb resultats normals. Els dies passaven i els metges no s’aclarien. A tot això, Cambó s’afeblia però mantenia la lucidesa. Dia 26 d’abril encara va fer esment a la festa de l’endemà, la Mare de Déu de Montserrat, i el diumenge 27, horabaixa, va rebre el jesuïta Hugo Achával, amb qui va mantenir una llarga conversa en un estat de normalitat i placidesa. El dilluns, dia 28 d’abril, a migdia, sempre segons la crònica d’Helena, es va confiar als dos germans Finochietto, acreditats cirurgians, una operació exploratòria que s’havia de fer l’endemà mateix. (3) Aquell horabaixa, Cambó va demanar a la filla que anàs a cercar un crucifix, ja que a la clínica no n’hi havia.

El dimarts 29 començaren les hemorràgies i, si bé es varen contenir, es repetiren el vespre. Cambó havia perdut la consciència i es va renunciar a fer l’operació exploratòria anunciada. Els metges descartaren qualsevol esperança. No trobaven cap explicació, però fos quina fos la causa el vaticini era el pitjor. Va córrer la noticia i començaren les cridades, sobretot des de Barcelona, sol·licitant informació. Ja no hi havia res a fer. Aplicaren l’extremunció al malalt i entrà en agonia. Va morir a les cinc de l’horabaixa, hora Argentina, de dia 30. D’immediat es va traslladar el cadàver al pis de Buenos Aires, per on passaren algunes persones, tant de dia com de nit. L’endemà, jornada del primer de maig, hi havia una aturada total d’exaltació peronista i, així i tot, arribaren corones des de procedències llunyanes. La missa de corpore insepulto i l’enterrament se celebraren el 2 de maig. Aleshores la mort de Cambó ja havia donat la volta al món.

NOTES

(1) L’abril de 1939, just quan s’ha donat oficialment per acabada la guerra incivil, Cambó escriu a Estelrich que plantegi al govern de Burgos “si Vostè troba l’ambient propici, la possibilitat de publicar a Barcelona un diari en català, que no parlés de política, excepte en les notes oficioses que se li enviessin; que subministrés una bona informació i que publiqués articles literaris, científics i econòmics”. Vg. Maria Josepa Gallofré “La represa de les edicions catalanes a la postguerra”.

(2) Cambó 1876-1947 de Jesús Pabón va ser publicat l’any 1952, un any després de l’encàrrec, a l’editorial Alpha, quan ja la gestionava Ramon Guardans. Pabón, catedràtic d’història de Sevilla, havia col·laborat directament amb el SESFI a París, a les ordres de Cambó i, després, faria part, igual que Guardans, del consell privat de Joan de Borbó.

(3) Això és fals, almenys en el cas d’un dels dos famosos germans. Enrique havia realitzat la seva darrera intervenció quirúrgica el març de 1940, després de la qual va patir una embòlia que paralitzà mig cos, afectà el cervell i va perdre l’enteniment. En cas de ser certa la decisió, només l’hauria pogut operar Ricardo.

Aquesta entrada s'ha publicat en Històries Amagades el 9 d'agost de 2013 al blog de Bartomeu Mestre Sureda

Bartomeu Mestre. La molt misteriosa (i gens investigada) mort de Cambó (Part I)

Política de cookies