Els Àustries i Catalunya > Articles i documents

Carles Camp. Les quatre barres al mausoleu de l’esposa de Ferran Cortès

El 27 de juliol de 1529, a Barcelona, Ferran Cortés va fer el seu mayorazgo, que és com se’n diu en castellà dels capítols matrimonials, contracte fet entre els cònjuges, on s’especifica quins béns aporta cadascun al matrimoni, com es distribuirien en cas de mort prematura d’algun d’ells i com es repartiran entre els fills que puguin néixer en el futur.

Per a les famílies nobles de l’època, una part important del patrimoni eren les armes, és a dir, els símbols heràldics que podien ostentar públicament per mostrar quin era el seu llinatge, el seu grau de noblesa i de poder davant de tothom, especialment davant la resta de la noblesa.

El 7 de març de 1525, Carles I ja havia concedit a Cortés l’ús de determinades armes (símbols heràldics) perquè les pogués lluir porque vos y vuestros descendientes seais más honrados, tot i aclarint que seran armes que tindran además de las armas que teneis de vuestro linaje[1].

Quines eren aquestes armes pròpies del llinatge de Ferran Cortès?

A l’esmentat mayorazgo, es descriuen les armes de la seva família:

“las armas de los Corteses, que son quatro barras coloradas en campo Dorado, la orla azul con ocho cruces de San Juan, blancas [2]

Aquestes són, ni més ni menys, les armes reials dels comtes de Barcelona, sobirans de Catalunya.

A la historiografia oficial li ha estat molt difícil explicar-ne l’origen. I ha hagut de recórrer a uns –suposats- avantpassats anomenats Rodríguez de las Varillas de Salamanca, que també haurien lluït aquest senyal. D’altra banda, aquesta mateixa historiografia ni sap ni pot justificar el per què de l’orla blava amb les vuit creus de Sant Joan, senyal del rei de Jerusalem, que llavors lluïen els comtes de Barcelona, ni per què Cortes podia lluir les armes reials del Casal de Barcelona, que només podien dur els membres de la família reial catalana o els membres de les famílies que en fossin descendents.

La vídua de Ferran Cortés, Juana de Zúñiga, va fer generosos donatius a la catedral de Sevilla, a canvi de tenir-hi el mausoleu de la seva família, on ella mateixa s’hi va fer enterrar.

El nostre amic i col·laborador Daniel Ibànyez m’ha fet arribar aquesta imatge del mausoleu, amb l’estàtua de la difunta vídua de Cortés

S’hi veu ben clar quines eren les armes de la família. Cal destacar que en el mausoleu de la família Cortés només hi consta el senyal dels comtes de Barcelona i es prescindeix absolutament de les armes concedides per Carles I el 1525 a Ferran Cortés i als seus descendents.

Aquesta tomba és la que correspon a una princesa del Casal de Barcelona.

En aquells temps, les armes reials catalanes, com totes les d’Europa, només les podia dur qui era de la família reial. Així ho explica Pere Molas Ribalta quan, parlant de l’escut d’armes d’un noble del segle XVI, Felip Galceran de Castre-Pinós (1552-1590), descriu les armes que va fer col·locar en un portal nou que va fer construir al castell de Guimerà on hi va fer posar, entre d’altres “les quatre barres com a família reial”[3], cosa que podia fer, ja que els Castre eren descendents directes de Ferran Sanxis de Castre fill il·legítim –però reconegut- del rei Jaume I.

Podria Ferran Cortès lluir les armes del casal de Barcelona sense ser de sang reial? De cap manera.

En aquella època era un delicte gravíssim presumir d’armes reials si no s’era de la família reial. Jordi Bilbeny[4] ens explica que, el 1649 a Mèxic, l’arquebisbe-virrei Joan de Palafox va fer tallar dos escuts amb les armes reials, que representaven els regnes de Catalunya (que els espanyols anomenen d’Aragó), Castella, Lleó i Navarra al retaule de la catedral de Puebla de los Ángeles[5]. El fiscal de la Reial Audiència de la Nova Espanya, el doctor Pedro Melián, va denunciar que “en un dels quarters hi havia armes estranyes i particulars que no eren del rei” i que eren les de la família Palafox, i les va fer treure. Quan el municipi va protestar formalment davant l’Audiència, aquesta va replicar amb un Informe Apologético en defensa de las Armas Reales de Castilla y León que deixa clar, segons explica Gregorio Bartolomé, que “encara que fossin les armes pròpies del bisbe i que fos costum de poder-les col·locar en llocs públics o esglésies aixecades per la seva munificència, aquestes no podien ser exhibides junt amb les reials ”.

Per aquesta raó, l’informe acusava en Palafox de pecat de vanitat per “voler posar-se al costat del seu rei, la qual cosa s’ha de castigar com a falsari, que demostra ser el que no és ” i pel fiscal resulta ser “una pertorbació de l’ordre degut a les dignitats particulars i un perjudici a la grandesa i a la família dels grans senyors, que no tenen entrada als escuts ” i es demana més endavant si “ això no és afectació de majestat, usar ensenyes superiors que no li pertanyien o treure el lloc del rei?”. I acaba recordant que “el que pren les vestidures, ornats, armes i joies que vivament pertanyen a la reial persona mereix la pena de mort i la pèrdua de béns”.

Veiem, doncs, l’escàndol que va provocar el fet que algú, que malgrat pertànyer al més alt nivell social, ser arquebisbe i virrei, col·loqués armes reials al costat de les seves pròpies.

Que no hauria passat si algú que, com ens diuen que era Ferran Cortès, era fill d’un ‘hidalgo’ de Medellín, un noble de quarta fila, gosés usar directament armes reials?

Cortès passeja amb elles per Barcelona, declara que els quatre pals de gules sobre fons daurat són les seves armes al seu ‘mayorazgo’, se li fan retrats on les llueix junt amb el bastó reial. I no passa res. Cal destacar, a més, que en aquells temps el mayorazgo d’un noble, per a ser vàlid, havia de ser aprovat pel rei. I, per si no n’hi hagués prou, la seva vídua es va fer fer el mausoleu que acompanya aquest article, sense cap mena de problema. Ningú s’alarma, ni s’escandalitza, ni ho denuncia.

Fet lògic si l’anomenat Hernán Cortés fos un membre de la casa reial catalana.

Carles Camp

26/04/2016

[1] de la Valgoma y Díaz-Valera, Dalmiro. Linaje y descendència de Hernán Cortés. Ediciones Cultura Hispánica, Madrid, 1951, p. 112.

[2] de la Valgoma y Díaz-Valera, Dalmiro, op. cit., p. 116.

[3] Molas Ribalta, Pere, L’alta noblesa catalana a l’Edat Moderna, Eumo Editorial, Vic, 2004, p. 77.

[4] Bilbeny, Jordi, Cristòfol Colom, Príncep de Catalunya, Editorial Proa, Barcelona 2006, p. 312-3.

[5] Bartolomé Martínez, Gregorio, Jaque mate al obispo virrey. Siglo y medio de sátiras y libelos contra don Juan de Palafox y Mendoza, Fondo de Cultura Económica, México, DF, 1991, p. 100-106.

Carles Camp. Les quatre barres al mausoleu de l’esposa de Ferran Cortès

Política de cookies