Carles Camp. La recuperació de la sobirania catalana

La victòria de les forces independentistes a les eleccions catalanes del passat 27 de setembre de 2015 sembla que hauria de dur el govern de l’estat a encetar una negociació política. La comunitat internacional observa astorada com persisteix la més tancada negativa del govern espanyol a obrir vies de diàleg amb el govern català.

La negativa absoluta de l’estat espanyol a negociar res durà, sens dubte, a un carreró sense sortirà que provocarà una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) per part del Parlament de Catalunya.

La base de la negativa espanyola, de l’estat espanyol i dels seus partits és fonamenta en el fet –suposat- que la llei espanyola no permet de cap de les maneres la independència d’una part del territori de l’estat, que la indisoluble (o inquebrantable unidad de la Patria –la seva- és un principi sagrat (“un bien superior”). Una DUI seria, segons el seu punt de vista, il·legal.

Aquest argument és, senzillament, és mentida. Tots els països o, si més no els que pretenen formar part del conjunt dels països avançats, tenen l’obligació de sotmetre el seu propi dret a allò que dictamina el dret internacional. Un cop aprovada una DUI el ‘cas català’ deixaria automàticament de ser un problema domèstic espanyol i passaria a ser una qüestió internacional, en què l’opinió de l’estat espanyol seria una més dins l’ordre mundial. En aquest ordre mundial, per cert, Espanya hi pinta molt poc i té un grau de desprestigi molt alt, en bona part com a conseqüència de la seva gestió del sobiranisme català. L’estat espanyol ho sap molt bé, i sentir dir al ministre García-Margallo que una DUI seria anul·lada pel seu Tribunal Constitucional faria riure si el tema no fos tan seriós.

Fins el 2010, la postura espanyola hauria pogut ser defensable, ja que l’ordre internacional europeu s’havia constituït a partir dels acords a què els estats europeus havien arribat com a conseqüència de la Pau de Westfalia de 1648, que posava fi a l’anomenada Guerra dels Trenta Anys. L’esperit dels acords anava en el sentit que els estats existents llavors eren els que es repartirien el territori europeu i qualsevol secessió només podria tirar endavant si l’estat precedent hi estava d’acord i a la resta els semblava bé.

Aquesta situació la va canviar radicalment el Tribunal Internacional de La Haia en la seva sentència del 22 de juliol de 2010 a partir d’una consulta de l’ONU originada per la denúncia sèrbia davant d’aquest organisme sobre la legalitat de la DUI que havia aprovat el parlament de Kosovo, el 17 de gener de 2008. La conclusió va ser inequívoca:

"El dret internacional general no conté cap prohibició aplicable respecte de les declaracions d'independència. La declaració d'independència de 17 de febrer del 2008 [de Kosovo] no infringeix el dret internacional general".

Ras i curt, que no hi ha cap prohibició de dret nternacional per fer una DUI.

D’aquesta manera, han quedat obertes les portes a futures DUI per a altres nacions amb aspiracions sobiranistes que, de forma democràtica, vulguin seguir aquest camí per assolir la seva independència.

Espanya és dels pocs països europeus que encara no ha reconegut aKosovo malgrat les pressions rebudes. Fer-ho legitimaria, de facto, una DUI catalana. Així doncs, Espanya no ha seguit els països pobres i subdesenvolupats europeus com Alemanya, França o Gran Bretanya. En canvi, s’ha alineat amb les grans potències de la Unió Europea com ara Xipre, Romania o Eslovàquia i amb els grans campions mundials dels drets humans com són Rússia, Bielorússia o Xina.

La diferència en el cas català, i que encara legitimaria més la declaració d’independència, és que no hauria de parlar d’una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), sinó d’una Recuperació Unilateral d’Independència (RUI).

En efecte, des de fora de Catalunya, inclòs l’estat espanyol i, fins i tot, per a alguns catalans, Catalunya és una regió d’Espanya amb ínfules sobtades d’esdevenir una nació. En definitiva, que simplement és una regió secessionista de l’estat espanyol. I això no és cert.

Catalunya va assolir la seva independència el 988, quan el comte Borrell II de Barcelona, a qui la resta dels comtats catalans reconeixien la seva primacia, es va negar a econèixer la sobirania d’Hug Capet, rei dels francs, dels quals, fins llavors, comtes i marquesos de Barcelona havien estat vassalls.

Des d’aleshores, Catalunya va ser un estat independent i va actuar com a nació-estat. Catalunya tenia les seves pròpies lleis, la seva pròpia moneda i les seves pròpies institucions. Val a dir que, a primeries del segle XVIII, Catalunya tenia l’estat més avançat, progressista i liberal d’Europa.

El fet de compartir monarca amb Castella des del 1517 ,en la figura de Carles I, no significava que Catalunya deixés de tenir un estat propi, com sostenen opinions interessades que situen l’origen d’Espanya, com a estat-nació, amb els Reis Catòlics o, fins i tot, molt abans. Catalunya va seguir essent un estat independent fins a la invasió castellana del 1714.

El nostre estat independent va ser esborrat literalment del mapa manu militari, por justo derecho de conquista. Des d’aquell moment, se’ns va imposar l’idioma castellà i les lleis de Castella. El nostre idioma va quedar reclòs a l’àmbit estrictament privat i les nostres lleis i les nostres institucions anul·lades per reial decret, el Decreto de Nueva Planta del Principado de Cataluña. Intentar evitar-ho va costar a Catalunya 230.000 morts i més de 30.000 exiliats. Les represàlies van ser brutals i en certa manera, pel que fa als nostres diners i a la persecució del nostre idioma, la repressió encara dura. El País Valencià va patir la mateixa dissort el 1707, i les Balears el 1715.

Els catalans volem, doncs, recuperar la independència que ja teníem, i que ens va ser arrabassada per la força, i la volem recuperar de forma pacífica i democràtica. No ens hem inventat res, no ens inventem un nou estat, només volem tornar a tenir l’estat que ja teníem i que fou destruït per les armes.

Per tant, no hauríem de parlar de fer una DUI, (Declaració Unilateral d’Independència ), el que realment hauríem de dir és que volem fer una RUI (Recuperació Unilateral d’Independència)

Carles Camp

03/11/2015

Carles Camp. La recuperació de la sobirania catalana

Política de cookies