Isidor Marí: «Es va demanar als anglesos de Menorca que també ocupassin Eivissa»

Tomeu Martí

02 setembre 2015

 

Isidor Marí Mayans (Eivissa, 1949) professor, sociolingüista i cantant. Ha estat sotsdirector general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (1989-1996). És membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i va ser-ne president des de 2010 a 2014. Va ser director dels estudis d'Humanitats i Filologia de la UOC i com a músic ha fet part d'Isidor i Joan (1965-1966), Uc (1974-1985) i, des de 1999, de Falsterbo Marí. També ha fet carrera en solitari.

 

 

Cal distingir dues etapes. La primera és l'etapa prèvia al 1715, durant la resistència de la Corona d'Aragó primer, i finalment de Barcelona i Catalunya. Durant aquest període és molt evident que hi va haver a Eivissa igual que a les altres illes, una solidaritat molt clara amb aquesta posició de resistència de Catalunya, de Barcelona fins al final. Jo tenc aquí alguna referència de l'arxiu d'Eivissa, del que era el Consell d'Eivissa, que tot i que hi va haver un jurat del Consell que va proposar que es prestàs obediència a Felip V, els consellers varen decidir que no, que resistiríem juntament amb Mallorca. Això va ser el 1713. I no sols això, sinó que varen enviar un missatge de solidaritat a Barcelona, on diu literalment «agraint el bon seny en la defensa dels privilegis de la Corona d'Aragó»; i al mateix temps, els hi deien que no podien contribuir gaire a proveir de coses, per exemple, em consta que, malgrat aquesta pobresa tradicional d'Eivissa, varen enviar carbó, llenya, sal, estaques, quitrà i vi a Barcelona. Vol dir que hi havia una solidaritat, no només retòrica, sinó activa. I això va fer que hi hagués una resistència naturalment des d'una illa que no tenia gaire capacitat militar, però una resistència clara.

 

 

La segona part, que va ser quan va arribar la caiguda de Barcelona i l'ocupació de les Balears, i a Eivissa va ser terrible aquesta ocupació per moltes raons, no sols perquè es varen perdre les institucions pròpies i el marc legal i totes les mesures que asseguraven unes institucions autòctones i autogovern, No sols això, sinó que Eivissa va ser especialment cruel perquè Felip V va decidir apropiar-se, expropiar les Salines; i això, naturalment a una illa tan pobra com ha estat sempre Eivissa, això era molt cruel perquè aquestes rendes de la sal, eren les rendes de les quals participava qualsevol persona pel simple fet de ser eivissenc, i això va fer que Eivissa, i Formentera naturalment, tot això afecta les dues illes, que es produís la ruïna més gran de la gent i de les institucions. I això va fer que hi hagués una reacció popular molt enèrgica en contra de l'ocupació. A més, això es va veure agreujat perquè es va obligar als eivissencs a allotjar els soldats que havien ocupat aquestes illes nostres, els varen obligar a allotjar-los a casa seva, i aquests varen començar a robar, a fer malifetes per tota l'illa, i això va originar també una protesta que encara es va agreujar perquè el mateix governador, que era d'origen britànic que es deia Daniel O'Sullivan, va ser substituït acusat d'aprofitar-se econòmicament del seu càrrec, o sigui que això de la corrupció borbònica podríem dir que ve des dels orígens.

 

 

Evidentment. Eivissa, que era un territori pobre, es va empobrir més, perquè el comerç de la sal sempre ha estat un comerç important. Així com hi ha una sequera molt grossa i el camp i no dóna gaire, en canvi, per molta sequera hi hagi, l'aigua de la mar s'eixuga, i sempre hi ha sal. I això va ser molt mal rebut. Hi ha un historiador eivissenc, en Josep Pinya, va estudiar, fins i tot, conspiracions anti-borbòniques a Eivissa. Hi va haver intents de demanar als anglesos de Menorca que també ocupassin Eivissa i també Formentera. Diuen les cròniques que el 1716, per exemple, va passar per davant Eivissa una esquadra portuguesa, i la població es va alegrar moltíssim perquè es va pensar que eren anglesos que venien a ocupar a Eivissa i Formentera. És a dir, hi havia consciència. També de que la situació de Menorca era extraordinàriament millor.

 

 

Sí, de fet, hi ha testimonis de com es va mantenir viva sempre fins avui una defensa de la nostra identitat, de les nostres institucions, de la llengua. Per exemple, el 1760, que això és un fet històricament no molt divulgat, a les Corts espanyoles, tots els diputats de la Corona d'Aragó davant el rei Carles III, ja varen presentar el memorial de greuges reclamant que es recuperessin les lleis i les institucions pròpies de la Corona d'Aragó, perquè hi havia coses absurdes. Per exemple, és absurd que als indígenes d'Amèrica se'ls prediqui en la seva llengua i es procuri entendre'ls, i en canvi aquí, com que s'havia suprimit una de les lleis que deia que a les Balears només podien ocupar càrrecs els naturals del país, hi havia gent que ocupava càrrecs eclesiàstics o civils que no entenien la gent. Per tant, Hi havia un problema real. Això el 1760 ho varen explicar els diputats nomenats pel rei. Alerta, no hi havia meses electorals. Fins i tot els que havien estat elegits pel rei, protestaven per la situació. Al començament del segle XIX, quan hi va haver les corts de Cadis, també un diputat eivissenc, en Josep Ribas, també va tornar a reclamar que no era acceptable que hi hagués persones ocupant càrrecs eclesiàstics que no entenien els seus feligresos. Coses d'aquest tipus es presenten sempre, i a començament del segle XX, hi ha una sèrie de cançons, precisament jo ara estic treballant amb la producció d'un cantador eivissenc que es deia Josep Ribas, cantador de Sant Agustí que és el que va fer aquelles lletres que havíem cantat amb el grup UC: «A n'aquesta illa tan pobra, els que la van governant, tallen per allí on volen, i es queden amb la millor part», o aquella altra «Espanya va de fallida per falta de regit bo, que va perdre Filipines i Cuba que era major, i ara perdrà les tres illes, Mallorca, Eivissa i Maó». Aquesta mentalitat, a començament del segle XX, encara hi era. I de fet, s'ha de dir que fins i tot en sectors políticament conservadors, i no contraris a Espanya, com pot ser el mateix historiador Isidor Macabich, tenia, ja molt entrat al segle XX, una consciència clara que els Decrets de Nova Planta varen ser un atemptat contra la llibertat d'Eivissa i contra el sentit comú i la justícia. Això va ser present, fins i tot, ja dic, persones de posició conservadora.

 

 

A Eivissa hem de tenir en compte que fins que hi hagut aquestes darreres eleccions, les institucions, excepte les de Formentera, estaven en mans del PP. Per tant, ha estat ara que segurament des d'una perspectiva institucional es pot plantejar de fer qualque cosa, però em consta, per exemple que l'Institut d'Estudis Eivissencs, ha dedicat qualcuns articles al darrer número de la revista Eivissa, de la història de la guerra de Successió, i també, ara, l'Institut d'Estudis Eivissencs, fa un cicle de conferències que li diuen «Curs Eivissenc de Cultura» que es fa cada any, aquest mes de novembre està previst que es dediqui una setmana de conferències precisament a parlar del Tricentenari i de les conseqüències i de les perspectives actuals; perquè també, no oblidem que estam en un moment en què políticament hi ha la possibilitat de restablir unes relacions institucionals en tots els territoris de llengua catalana, i això crec que també és una perspectiva important i positiva.