GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@inh.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials

Editorials

Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
500 años de unión

500 años de unión


Els polítics i representants del nacionalisme espanyol que no volen que Catalunya esdevingui un estat propi fan servir tres menes d’arguments per justificar la continuïtat de l’espoli fiscal i la persecució del nostre idioma.
 
Un grup d’arguments es basa a insistir en què volem fer una cosa il•legal. Aquest argument cau pel seu propi pes, ja que si n’haguéssim fet cas, encara hi hauria esclavitud i les dones no podrien votar. Cal recordar que l’apartheid a la República de Sud-Àfrica i la discriminació dels negres als Estats Units eren perfectament i totalment legals.
 
L’altra gran família d’arguments giren en torn a pronosticar totes les desgràcies del món en cas d’assolir la independència. Han sigut molts cops motiu d’acudits i no cal dir que no tenen cap base que resisteixi una mínima anàlisi. A banda d’això, demostren una manca d’ètica impressionant en alguns casos, com quan amenacen els jubilats amb la pèrdua de les pensions, un supòsit totalment fals.
 
Finalment, el tercer grup d’arguments és de caire sentimental (sentimentaloide més aviat). D’aquests, que pretenen tocar-nos la fibra fent-nos creure que ens estimen molt, s’ha posat en circulació, darrerament, un de prou pintoresc: no està bé que Catalunya trenqui amb Espanya després de 500 años de unión.
 
Cal suposar que aquests 500 anys els compten, si fa no fa, des de la unió dinàstica temporal que hi va haver pel casament de Ferran II de Catalunya i Isabel I de Castella, coneguts com a Reis Catòlics. S’ha d’explicar que, amb la mort d’Isabel el 1504, ambdues corones es van tornar a separar i no es van tornar a reunificar fins el 1517, amb el seu nét Carles I. Des del 1517 el que hi va haver va ser una unió dinàstica, cosa molt diferent d’una unió d’estats com falsament expliquen els historiadors nacionalistes espanyols. Els estats de la Corona de Catalunya, d’una banda, i l’estat de la Corona de Castella, de l’altre, van continuar funcionant independentment, amb les seves lleis, les seves monedes, els seus tribunals, etc. ‘Espanya’ continuava sent un mer concepte geogràfic. Cal destacar que aquesta unió dinàstica no va ser pas ni volguda ni aprovada pels catalans, que se la van trobar feta. Carles I va jurar les lleis catalanes i sempre va respectar les institucions de Catalunya i, per això, va semblar que aquesta unió dinàstica podria funcionar. Però va ser un miratge. 
 
Amb Felip II de Castella, rei dels catalans a partir de 1555, tot va canviar molt, i no per a bé. El canvi d’actitud del monarca cap a Catalunya, va fer que, a mesura que passaven els anys, Catalunya no se sentís còmoda en aquesta unió dinàstica. Al rei que teníem en comú li feien molta nosa les lleis i institucions protodemocràtiques catalanes, que feien de Catalunya el país amb més limitacions al poder reial d’Europa, al revés de Castella, on el rei no en tenia cap. Palabra de rey es ley deien.
 
Les pressions del rei Felip IV de Castella i del seu sinistre primer ministre el comte-duc d’Olivares contra les llibertats de Catalunya van fer esclatar la revolta de 1640, la mal anomenada Guerra dels Segadors -que correctament s’hauria d’anomenar Guerra de Separació-, que tenia com a objectiu posar fi a la tan “desitjada i volguda” unió dinàstica. Tot va acabar amb una invasió militar de Catalunya.
 
L’autèntica unitat de l’estat espanyol, tal com l’entenem avui, va començar el 1714, amb la invasió militar castellana de Catalunya (amb l’ajuda de l’exèrcit francès, sense la qual no haurien aconseguit la victòria ja que, el 1713, Castella estava perdent la guerra) que va tenir com a resultat l’annexió dels antics estats de la Corona de Catalunya al regne de Castella, esdevinguda així l’invent de l’ España com a estat-nació. El primer cop que es parla de nació espanyola , però, és durant les Corts de Cadis del 1812, i el primer rei a intitular-se ‘de España’ fou Amadeu I el 1870.
 
Des d’aleshores, Catalunya ha sofert un continuat espoli fiscal, un drenatge dels seus recursos i la persecució de la seva llengua. El tracte rebut ha estat el d’un país colonitzat al qual s’ha d’esprémer i reprimir. I cada cop que Catalunya ha intentat recuperar les llibertats perdudes, Espanya ha enviat el seu exèrcit, que ha exercit tota la violència que ha calgut per mantenir la situació colonial.
 
En resum, s’ha de recordar als nacionalistes espanyols que la seva pretesa unión no ha existit mai. Hi ha hagut dos-cents anys d’unió dinàstica no desitjada i tres-cents més d’annexió militar a Castella. Els que defensen l’argument dels 500 años de unión coneixen perfectament la història, però opten pel truc del sinistre Goebbels que consisteix a canviar el nom de les coses i dels fets per així poder justificar iniquitats i injustícies.
 
Apel•lar a una pretesa unió desitjada i volguda per totes les parts quan, en realitat, s’ha tractat d’una unió dinàstica no desitjada forjada mitjançant una invasió militar i mantinguda per la força de les armes quan ha convingut per justificar el manteniment de l’estat colonial a Catalunya és un exemple pràctic i barroer d’aquesta estratègia goebbelsina
 
Carles Camp
10/04/2014


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici