GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@inh.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Eva Serra. Agricultura, guerra i cadastre fa 300 anys

Eva Serra. Agricultura, guerra i cadastre fa 300 anys


A Catalunya, a finals del segle XVII, l'agricultura havia començat a evolucionar: d'una banda per l'extensió de conreus, així les rompudes per blat de les terres de Lleida; de l'altra per la intensificació de cultius, com els nous regatges de l'entorn de Barcelona, i també per l'especialització, amb conreus més rendibles, per mitjà de l'intercanvi comercial internacional, com seria el cas de la vinya del Maresme o de la fruita seca del camp de Tarragona, i encara s'hi podrien afegir les masies de policonreu de l'Empordà. Tot plegat, va donar lloc a una Catalunya de geografia agrària diversificada, la qual, al costat de l'ascens de la indústria domèstica rural, va col·laborar decisivament al creixement econòmic del país, a la formació del mercat català i a la integració dels catalans al comerç exterior per mitjà de l'associació d'homes, treball i capital i de l'ús de les mules, els carros o les barques. Més que la gran propietat, aquesta rica geografia agrària havia estat fruit de la propietat pagesa (tinença de la terra), dels arrendaments, de les masoveries o dels establiments a rabassa morta i del treball pagès que se'n derivava. Amb tot, durant la segona meitat del segle XVII, l'emergència d'aquesta riquesa agrària fou greument amenaçada per les guerres continuades entre el rei hispànic i el rei de França. Destrucció militar, fiscalitat de guerra i allotjaments van ser factors negatius sobre l'agricultura. La guerra de Successió de 1705-1714 encara seria més destructiva, ja que sobre el territori català, a més dels miquelets o soldats catalans, hi van combatre tres exèrcits forasters: els exèrcits de les dues corones, és a dir, l'hispano-francès de Felip, duc d'Anjou, i l'exèrcit imperial de Carles, arxiduc d'Àustria.
 
Parlar de miquelets és, en bona mesura, parlar de pagesos mobilitzats amb lot el que això significava quant a l'abandó del treball de la terra. Les guerres, ja fossin els soldats gent pròpia o estrangera, foren un malson per als pagesos. La mala experiència venia de lluny. Ja el 1639 el notari de Perpinyà Pere Pasqual escrivia: "Y així, advertessh tots los descendents meus, que sempre y quant hoiran mormon de guerra que se'n vayan ab hora de la present vila y en part molt lluny y apartada per rahó de las vexations tant grans fan los soldats a las personas de la present vila". La revolta dels Barretines (1687-1689) indica el malestar popular contra la fiscalitat i els allotjaments. Tant al Vallès com al Baix Liobregat-Barcelonès, el 1696-1697 les collites quedaren alterades per la presència de les tropes del mariscal Vendóme i, de fet, foren anys de collita zero. Per exemple, la producció decimal de Sentmenat (és a dir la dècima part de la collita que cobrava el marquès del castell), que el 1700 havia estat de 320,18 quarteres de cereals i 24,03 quarteres de lleguminoses, el 1714 passà a 174,53 quarteres de cereals i 7,95 quarteres de lleguminoses. Això representa una caiguda global de més del 50%. És evident, a més, que les guerres alteraven fortament els preus. Si la quartera de blat de Barcelona el 1700 valia 55,75 sous, el 1714 en valia 161,50, cosa que representa un augment de quasi el 290%.
 
Durant la guerra de Successió els exèrcits feren grans estralls al camp català. El Dietari de la Generalitat de 1707- 1708 reprodueix la denúncia dels paers de Lleida: "Nos trobam circuits y sitiats per totes parts del enemich, y és de manera que tenim atacats tots los camins, [y] haver lo enemich devastat, destruït y robat lo molt poch que casqun te­nia; [...] los estragos que lo enemich ha ocasionat en aquesta horta són numerosos, puix no deixe arbres, cànems, vinyes y tot quant pot ser útil (per poch que sie) als moradors desta ciutat". Poc després, era Tortosa qui informava: "Trobas esta ciutat en lo enemich a la vista una hora de camí, per una y altra part del riu Ebro. Havent executat cor- rerias fins a les cercanies de les muralles, portant-se'n presos molts ortelans y altres ciutedans, y axí mateix se n'ha portat moltes vacades y altres ganados de diferents gèneros, y la mayor fatalitat nostra és estar pròxims a talar-nos la cullita, al temps que fiàvem tot nostro consol en ella, per topar-nos ab molt poques provisions per falta de medis". El mateix any 1707 Tàrrega denunciava a la Generalitat "los molts saqueos que sens pietat obraren lo enemichs enlas casas, iglésias y sacraris. Lo Real exèrcit [és a dir, l'exèrcit en teoria amic] estigué allí pa­rat per lo termini de un mes i mitg, ta­lant lo terme y robant en la vila lo que los enemichs hi havian dei­xat", i els soldats volien "entrar en las casas desertas [abandona­des per llurs habitants a causa de la por] y [...] en ellas creman portas y finestras y mobles arribant en alguna a treurer les bigues dels sostres, ab ruina de aquells". Tot era "ab gran detriment del pahís y destrucció de la terra, que uns pelaven per un costat y los al­tres de l'altre". És a dir, la població ja no podia distingir els amics dels enemics. Això explica que un pagès de Palau-saverdera, a l'Alt Empordà, el pare del qual s'havia implicat en la causa al costat de l'arxiduc i havia perdut bous i esquelles, en les seves memòries advertia als seus descendents que "en cas en ningun temps hi agés algunas guerras, que en ninguna de las maneras no se aficiónian ab un rey ni ab altra, sinó que fàcian com las matas que són per los rius, que quant ve molta aygua se aclatan y la dexan pasar, y després se tornan alsar quant la aygua és pasada". Es tractava, i aquest era l'objectiu de les memòries, d'advertir a fills i néts de no prendre partit en cap conflicte, i més encara quan la guerra, ja de per si, feia prou mal.
 
La fiscalitat de guerra era molt perniciosa pels pagesos. La fiscalitat catalana era favorable a la producció agrària. El comerç era gravat en general amb un 1,66%, la necessitat de protegir el consum interior feia que la sortida d'aliments tendís a ser gravada amb un 5% del seu valor. Entre 1599 i 1640, primer per dret de galeres i després per dret de guerra, la Generalitat es veié obligada a doblar la fiscalitat ordinària, que va passar de 1' 1,66% al 3,33%. Però la pressió fiscal només esdevingué veritablement onerosa quan les guerres del rei començaren a capgirar la situació. Des de 1659, la capitania reial, i no pas la Generalitat, imposava una fiscalitat pròpia afegida d'entre un 5 i un 10% més. A la Catalunya Nord, després del Tractat dels Pirineus (1659), els angelets de la terra es van revoltar contra Lluís XIV i el nou impost de la sal, tan necessària pel bestiar, la qual fins aleshores havia estat franca. A Catalunya, però, mentre existiren corts, és a dir, vida parlamentària, s'obtingueren normes fiscals beneficioses per a l'agricul­ura. A les corts del duc d'Anjou de 1701-1702 i a les de l'arxiduc d'Àustria de 1705-1706, tot i que les segones fo­ren més favorables al lliure comerç que les primeres, s'aconseguí, pel que fa a la vinya, la lliure exportació de vi, aiguardent i productes agrícoles sense recàrrecs afegits i, per contra, es van imposar drets especials als vins i aiguardents importats.
 
La política fiscal quedà, però, del tot desballestada amb la guerra de Successió. Ja en plena contesa, Felip V imposà a partir de desembre de 1713 les anomenades "quinzenades" (l'impost s'havia de pagar de 15 en 15 dies). "En no pagar —escrivia Francesc Gelat, pagès de Palafolls— fan anar soldats per las casas a menjar i beurar a son gust [...], jo no sé com exirem de tants estragos". Les quinzenades, i més tard també cl Cadastre (1715-1716), eren destinades a pagar l'exèrcit d'ocupació i afectaren de ple la pagesia. Després de la guerra, els tràngols de Sebastià Casanovas i Canut per recuperar els béns perduts demostra el pes negatiu del cadastre i la prepotència de les auto­ritats borbòniques: "moltas eran las injúrias que me feyan llavors los regidors [...] com jo [...] me trovava atrasat en lo catastro, alguns anys me prengueren tots los fruits com a cosa pròpia [...] y me robavan clarament la mia sanch".
 
Amb la derrota de 1714, la nova fiscalitat. que en teoria havia de ser un impost per al servei públic i gravar segons la riquesa, fou més aviat un impost injust, al servei de l'exèrcit d'ocupació. L'espoli fiscal tot just començava.
 
Calendari dels Pagesos 2014


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici