Oriol Pi de Cabanyes 1714

El veto de l’ambaixada espanyola als Països Baixos a la presentació de la traducció neerlandesa de Victus posa de manifest la continuïtat d'unes actituds liberticides que semblen més pròpies del temps de la Inquisició o dels mateixos terços de Flandes. I aquest atemptat a la llibertat d'expressió ha tingut lloc precisament a Utrech, la ciutat que dóna nom al famós tractat del 1713 que, pretenent acabar la guerra de Successió, va adjudicar als austríacs les possessions italianes de la monarquia hispànica i als anglesos, Menorca i Gibraltar...

A Catalunya, però, la guerra no es va poder donar per acabada fins a l'Onze de Setembre del 1714, quan Barcelona va caure després d'un llarg setge de 13 mesos i 17 dies de bombes, fam i penalitats. Si en un primer moment havien acceptat el pretendent francès, els catalans de l'època no li van renovar la confiança com a rei de les Espanyes perquè es malfiaven de qui venia amb la vella idea del comte-duc d'Olivares de "reducir todos estos reinos a las leyes de Castilla".

Temien, amb raó, la destrucció de l'autogovern. De fet, el primer decret uniformitzador de Felip V va ser contra els furs d'Aragó i València, que ja establia que tots els territoris "sean gobernados igualmente por las leyes de Castilla". Aquest decret va ser del 1707, precisament el mateix any del tractat de la Unió amb què van concloure les negociacions entre els delegats dels parlaments d'Escòcia i d'Anglaterra per crear el Regne Unit...

Els catalans volien un pacte amb una corona respectuosa amb les lleis pròpies. Però Felip V no va voler transigir en res. I va imposar l'absolutisme a sang i a foc, en raó del "justo derecho de conquista que han hecho mis armas". Amb la Nova Planta del 1716 van ser destruïdes l'estructura confederal hispànica i l'antiga organització interna de Catalunya: el sistema de veguers a cada territori va ser substituït per uns corregidors militars i d'origen castellà.

En la guerra de Successió, i en la resistència catalana, es va expressar també una lluita entre dues concepcions de la monarquia: l’absolutista, uniformista, disposada a sotmetre per la força a tots els pobles a les lleis de Castella, i la monarquia de sobirania compartida entre el monarca i el parlament, una corona que administra el pacte entre els diferents components fundacionals del regne compost de territoris amb les seves pròpies lleis.

El parlamentarisme català venia (i ve) de molt lluny. De les medievals assemblees de pau i treva, què es van convocar per primera vegada a Toluges (Rosselló) el 1027. 0, més pròpiament, de les Corts de Catalunya, que van començar el 1214, ara fa exactament vuit- cents anys, a Lleida, quan Jaume I va fer el seu jurament també davant els representants dels burgs, que hi van ser convocats per primera vegada. Cosa que a Anglaterra no es va esdevenir fins el 1265. Hereu d'aquelles primitives formes de protopactisme, el Parlament de Catalunya és el més antic d'Europa.

La Vanguardia 8 de setembre 2014

Oriol Pi de Cabanyes 1714

Política de cookies