ABC-50 hitos de nuestra historia: 31) Guerra de la Independencia (1808)

La guerra que els espanyols anomenen Guerra de la Independència (la seva) i a Catalunya es coneix com a Guerra del Francès és la protagonista número 31 de la sèrie 50 hitos de nuestra historia publicats al diari ABC per l’historiador espanyol Fernando García de Cortázar.

Ens explica García de Cortázar:

El 2 de mayo de 1808 Madrid es puro pueblo desnudo que inunda las calles. Un movimiento de contagioso patriotismo - Goya pinta la moneda del fresco histórico y los Desastres de la Guerra- que supera las barreras fusionando todas las regiones españolas se convierte en una respuesta común, la sublevación

Això és un resum succint d’una de les grans mentides sobre la història d’Espanya. Segons la historiografia oficial, Espanya va patir el 1808 una invasió militar francesa dirigida per l’emperador Napoleó Bonaparte, el qual va posar al tron hispànic el seu germà Josep. De forma immediata i espontània tot el poble espanyol es va alçar com un sol home contra l’invasor estranger i, després de moltes lluites i patiments, va aconseguir expulsar-lo del sòl patri. Llàstima que les coses no van anar ben bé així.

Primer de tot, hem de saber que Napoleó no va envair Espanya. El rei hispànic, Carles IV, esgotat i acorralat per una estructura estatal que s’esmicolava, atrapat per una cort corrupta, hostil i intrigant, es va trobar amb un regne absolutament ingovernable. L’única desesperada sortida que va trobar va ser cedir el seu tron i abdicar la corona a favor del seu fill hereu Ferran. Aquest gest, però, de cap manera no va calmar la situació i la tensió provocada per la presència de les tropes franceses que, amb permís del rei i del primer ministre Godoy, havien entrat a Espanya per intentar la invasió de Portugal, va aconsellar la família reial espanyola refugiar-se a França.

Napoleó va obligar Ferran a tornar el tron al seu pare i a aquest que li cedís a l’emperador francès, cessió ratificada per Ferran. Així de fàcil per Napoleó que va ser esdevenir rei de les Espanyes, títol que, tot seguit, va cedir al seu germà Josep. La debilitat del monarca hispànic era tan gran que Ferran va proposar a Napoleó de casar-se amb alguna dona de la seva família i cedir-li tots els territoris entre l’Ebre i els Pirineus a canvi de fer-lo a ell, Ferran, rei de la resta dels territoris. Patètica situació que Garcia de Cortázar obvia completament.

Napoleó no va envair Espanya, simplement va venir a prendre possessió d’allò que havia rebut. Els francesos van arribar com a amics i aliats, no com a invasors. La gent a Madrid es va llançar el 2 de maig als carrers amb navalles i ganivets, no ho va fer per patriotisme. No podien saber (les comunicacions de l’època no ho permetien) que el rei havia abdicat el dia anterior (1 de maig). Van ser atiats per agents provocadors de la noblesa i l’església que sabien que Napoleó duia al sarró un nou ordenament jurídic, un nou Codi Civil que, entre moltes altres coses, posava fi als privilegis d’aquests estaments. Cap persona no tindria privilegis per raó de naixement, se suprimiria la Inquisició i la jerarquia eclesiàstica no podria intervenir en afers seculars

García de Cortázar, en canvi, com la resta de la historiografia espanyolista ens vol fer creure que el patriotisme va ser l’origen de la revolta popular contra els francesos, contra l’enemic comú, l’invasor estranger i que, gràcies a aquest objectiu comú, es van “fusionar les barreres entre regions”. Però de quines barreres parla?

Veladament, García de Cortázar es refereix a les ferides obertes per la Guerra de Successió de 1705-1714 i encara no tancades. Recordem com en el capítol 29 aquest historiador ja ens havia mentit dient que “la Guerra de Sucesión no puede interpretarse como una guerra entre Castilla y los reinos de la perifèria”. És a dir, simplement es va tractar d’una guerra entre els partidaris de dos candidats al tron. No va haver-hi invasió militar castellana a Catalunya i els altres regnes, ni aquestes van ser brutalment incorporades a Castella por justo derecho de conquista.

Desconec com va anar la resistència contra els francesos a la resta del regnes hispànics. A Catalunya hi va haver també resistència, però aquesta va ser feta, gairebé tota, per l’exèrcit espanyol. És cert que hi hagueren catalans que s’hi afegiren, però ho feren més per motius religiosos o sociopolítics que patriòtics, i moltes vegades per la força. Atiaven al poble els nuclis més conservadors de la població i, sobretot, els capellans des dels púlpits. Bona part dels cabdills d’aquests voluntaris que lluitaren contra els napoleònics foren després cabdills carlins. La historiografia no s’ha ocupat gaire dels catalans que lluitaren al costat de l’exèrcit napoleònic, que també n’hi hagueren, i tots ells voluntàriament, cap sota amenaces. Eren gent que estaven convençuts que sota el govern francès s’hi viuria més lliurement i millor que sota l’absolutisme borbònic. Cal recordar que els napoleònics i els seus partidaris lluitaven pel rei legítim, Josep I.

Gairebé tota la població catalana no va participar en la guerra si no va ser com a víctima d’ambdós exèrcits. Durant la major part del conflicte, els soldats no reberen cap paga ni cap mena de subministraments d’aliments: per poder menjar, homes i bestiar, no els tocava altre remei que robar i saquejar. Violacions i els incendis eren per a ‘divertir-se’. La població civil va patir molt durant aquells anys. La historiografia només explica les salvatjades comeses pels napoleònics, però no s’ocupa de les que feien l’exèrcit espanyol i els guerrillers que li donaven suport, que eren les mateixes. D’aquesta manera hi ha molta informació, per exemple, de les malvestats que feien per l’Alt Empordà i la Garrotxa d’en Josep Pujol Boquica i els seus homes, una partida de guerrillers de suport a l’exèrcit napoleònic. Ni una paraula de les mateixes malvestats fetes pels que lluitaven a favor de Ferran VII.

Els famosos setges de Girona van suposar un patiment innecessari per a la població. Van ser més una tossuderia del governador militar de la ciutat, Álvarez de Castro, i d’altres, que no pas un patriòtic desig de resistir. Un bon grapat de gironins van ser afusellats perquè es negaven a fer-se matar a les muralles de la ciutat en una guerra que no els importava, en una resistència que era totalment inútil, ja que l’exèrcit imperial era molt superior i els gironins no podien esperar cap mena de suport. La batalla del Bruc, amb llegenda del timbaler inclosa, va ser una batalla entre els exèrcits francès i espanyol, i els sometents de Manresa i d’altres llocs van ser obligats a anar-hi sota pena de vida[1]. Franco va fer ús de la llegenda del timbaler i dels suposats patriotes catalans defensors d’Espanya en l’erecció del monument commemoratiu de la batalla per evidenciar la nostra suposada espanyolitat.

La falsa imatge d’un poble, l’espanyol, espontàniament unit contra un enemic comú no correspon a la realitat, ni va significar l’oblit de res, i les barreres entre Catalunya i l’estat espanyol van continuar i continuen ben alçades.

Tampoc esmenta García de Cortázar el fet que Josep I va deixar de ser rei dels catalans, ja que Napoleó va separar Catalunya de la resta de regnes hispànics i la va incorporar a França tot i posant-la sota la seva sobirania directa. Es va constituir la Junta del Govern de Catalunya, al capdavant de la qual va posar-hi un governador amb atribucions de virrei. Les persones que durant aquells anys accedien a algun càrrec no juraven la seva fidelitat ni a Napoleó ni a França, juraven fidelitat a la Junta Suprema de Catalunya. El català va tornar a ser idioma oficial a Catalunya, i els diaris i altres documents oficials es publicaven en català i en francès. Per tal de solucionar els problemes i dubtes generats pel desconeixement de com s’havia d’escriure el català després de gairebé un segle de no fer-ho, es va publicar, el 1814, lq Gramática y apología de la llengua Cathalana, obra de Josep Pau i Ballot, considerada la primera gramàtica moderna del nostre idioma i l’inici de la Renaixença.

Catalunya va ser dividida en quatre departaments: Ter (Girona, Figueres, i Vic), Montserrat (Barcelona, Vilafranca i Manresa), Boques de l’Ebre (Lleida, Cervera, Tarragona, Tortosa, Fraga, Mequinensa, Fabara i el riu Onasp) i Segre (Puigcerdà, Talarn i Solsona. La Vall d’Aran va ser reincorporada a un departament francès. Així doncs, el Govern de Catalunya comprenia també tots els territoris que avui anomenem Franja de Ponent, aquesta part de Catalunya que els espanyols afirmen falsament que és aragonès. El departament dels Pirineus Orientals, però, no va ser incorporat a la Junta de Govern de Catalunya.

Catalunya va tornar a emetre moneda pròpia, la pesseta, diferent tant de l’espanyola com de la francesa. Va ser Napoleó qui va definir per primer cop la quatribarrada que coneixem com a bandera de Catalunya, que fins llavors no havia estat fixada (sempre ho havien estat franges vermelles sobre fons daurat, però sense fixar-se’n oficialment ni la direcció ni el nombre). Aquesta bandera, recuperada dècades més tard pel catalanisme polític, ha sigut la nostra fins el dia d’avui.

Virrei, català idioma oficial, moneda pròpia, bandera pròpia, govern propi. Catalunya va ser tractada per Napoleó com una nació amb gairebé tots els atributs d’estat propi.

Un cop derrotats pels anglesos i portuguesos a la batalla de Salamanca, els francesos van evacuar tots els regnes hispànics excepte Catalunya. Derrotat Napoleó i reentronitzats els Borbons a França amb Lluís XVIII, els exèrcits francesos van abandonar Catalunya, amb ordre, marcant formació i amb totes les seves armes i banderes.

El fet que els espanyols anomenin aquest conflicte Guerra de la Independencia i que a Catalunya sigui coneguda a Catalunya amb un nom diferent: Guerra del Francès, ja ens dóna idea de la diferència dels punts de vista d’uns i altres sobre què va ser aquella guerra.

Carles Camp

26/09/2014

Per a saber més de les relacions de Napoleó amb Catalunya:

http://data.inh.cat/files/files/govern_catalunya.pdf

P.S. Per cert, malgrat tot, a Girona hi ha una Plaça de la Independència (quina ?), i a tot Catalunya hi ha carrers dedicats a la batalla del Bruc i al paranoic i assassí Álvarez de Castro.

[1] http://cch.cat/pdf/sellares_comunic.pdf

ABC-50 hitos de nuestra historia: 31) Guerra de la Independencia (1808)

ABC-50 hitos de nuestra historia: 31) Guerra de la Independencia (1808)

Política de cookies