Editorial juny 2014. Rei nou, ocupació militar antiga

El gener de 2014 el rei Juan Carlos de Borbón va decidir presentar la dimissió i proposar la substitució de les seves responsabilitats en la persona del seu fill Felipe. Fins al dia d'ahir, 2 de juny de 2014, el govern no va fer pública aquesta informació. Les causes d'aquest endarreriment obeeixen sens dubte a la celebració de les eleccions europees i la proximitat del procés independentista català.

 

El resultat d'aquestes eleccions europees han posat de manifest la crisi dels partits polítics, PP i PSOE, que durant els últims anys han gaudit d'un domini inqüestionable en el conjunt de les institucions més importants de l'estat. La persistència de la crisi els ha obligat a aplicar mesures de control financer molt dures que ells han decidit repercutir en l'economia dels més febles: persones, famílies i empreses petites i mitjanes. La crisi també ha fet emergir els múltiples casos de corrupció generats en una època anterior en què el diner fluïa amb gran abundància.

 

La gran amenaça, però, prové de la celebració al novembre d'eleccions a Catalunya en què el govern català preguntarà als ciutadans si volen la independència. Les enquestes, les votacions i l'èxit de les manifestacions dels últims anys enuncien amb tota seguretat que la majoria de la ciutadania catalana vol la independència, de manera que a la crisi financera de l'estat espanyol se sumarà una crisi institucional molt profunda.

 

La publicació ara de l'abdicació del rei servirà per assegurar una transició monàrquica tranquil·la (que farà deixar enrere els escàndols de la imputació de la infanta i el seu marit, etc.) però també potenciarà el nacionalisme espanyol enfront l'aposta catalana per la independència. La maquinària de propaganda de l'estat s'encarregarà de cantar durant molts mesos les virtuts de Juan Carlos i de fer-nos recordar com, gràcies a ell, avui gaudim de democràcia. Aquesta mateixa democràcia ha de ser la que contraresti el pretès extremisme català.

 

Tanmateix, la crisi institucional de l'estat és molt més profunda del que ens volen fer creure. No es tracta d'una crisi financera, que com totes les crisis financeres són cícliques i recorrents, arriben i se'n van. Tampoc no es tracta d'una crisi institucional de la monarquia que, efectivament, se solucionaria amb una substitució del titular corresponent. Finalment, tampoc no es tracta d'una crisi del bipartidisme, que en si mateixa no ha de preocupar ningú perquè, com observem en altres països i ja hem viscut a Espanya quan CiU gaudia de molta més influència, no ofereix més maldecaps que arribar a pactes entre les parts.

 

L'autèntica crisi arribarà per causa del repte català que posarà en qüestió l'autèntica essència de l'estat espanyol. Com sabem, Espanya va néixer a començaments del segle XVIII a partir de l'ocupació militar castellana dels estats de Catalunya, Aragó, València i Mallorca. Aquesta ocupació militar va donar pas a la destrucció dels estats corresponents i la implantació d'estructures de domini estrangeres castellanes que perduren fins al dia d'avui. Des de llavors, els castellans han exercit violència sobre Catalunya sempre que ha calgut assegurar el domini en qüestió però, ara, en el si d'una democràcia arrelada al conjunt d'Occident, la violència només es pot exercir per vies dialèctiques. El discurs de dominació castellà parla constantment de la supremacia de la llei i la constitució, però què passa amb les constitucions catalanes que ells van abolir? També parlen d'una història comuna antiquíssima que uneix castellans i catalans des de temps immemorials (celtíbers, hispània, visigots, àrabs, els reis catòlics, els àustries, etc.), sense detallar mai en cap cas la realitat de les estructures polítiques i nacionals diferenciades: celtes i ibers, hispània citerior i hispània ulterior, les constants revoltes dels ducs visigots de la Tarraconensis i la Narbonensis, l'estat català a l'edat mitjana, l'imperi mediterrani i atlàntic dels catalans, etc.etc.

 

La possibilitat d'una Catalunya independent en els propers anys posaria fi a l'ocupació castellana de l'estat català que va produir-se el 1714. Aquest fet implicaria un greu transtorn financer que alteraria encara més la malmesa economia espanyola, però el transtorn seria encara més profund en l'àmbit de la identitat nacional d'uns espanyols que, llavors, es veurien a si mateixos com el que són en realitat: només castellans. Uns castellans perduts allà amunt en una meseta en l'extrem d'una Europa que els imposa com han de viure i com han de pensar, uns castellans despullats i petits, sense imperi.

 

En aquest nou panorama trist i desolat, el canvi de rei es visualitza com una solució desesperada per a intentar recuperar la il·lusió col·lectiva per part d'uns castellans que cada cop més apareixen al món com un poble més entre altres, sense les antigues glòries militars (proporcionades, això sí, sempre per estrangers). Els castellans s'han cregut llur pròpia mentida que els fa aparentar ser espanyols quan en realitat només són castellans. Ara, com el Quixot a l'entrada a Barcelona, estan recuperant la raó, estan obrint els ulls a la realitat que els envolta. I no els agrada, no la volen acceptar. Qui voldria ser capità quan ha estat exercint funcions de general? Malgrat que no volen acceptar la nova realitat, no tindran més remei. Les eleccions europees han deixat molt clar quina és la voluntat majoritària dels catalans. Un nou rei per a una ocupació militar antiga, però Catalunya se'n va.

 

 

3 de juny de 2014