1214. Un nen que va canviar la història

"E per tal que los hòmens coneguessen, quan hauríem passada aquesta vida mortal, ço que nós hauríem fet [...] e per dar eximpli a tots los altres hòmens del món..." (Jaume I, inici del 'Llibre dels Fets')

A finals del mes d'abril de 1214, un grup de barons i bisbes de Catalunya, acompa­nyats pel legat pontifici, van arribar a la ciutat de Narbona per fer complir el de­cret del papa Innocent III. Simon de Monfort, cabdill de la croada contra els càtars albigesos i els seus aliats catalanoaragonesos, primer s'hi va negar, però finalment no va tenir més remei que cedir davant l'autoritat papal i va lliurar a l'ambaixada catalana un nen de cinc anys d'edat, orfe de pare i mare i que des del seu naixement era ostatge del rei de França com a penyo­ra deixada pel seu pare, el rei Pere I el Ca­tòlic.

 El nen va entrar a Catalunya i tot seguit fou jurat com a rei Jaume I pels tres esta­ments a les Corts de Lleida. Era la primera vegada que juraven de manera solemne la fidelitat a un rei. Era també la primera que això succeïa a Europa.

A les Corts de Lleida de 1214, seguint Joan Reglà, es va plasmar les principals tendències de l'esperit públic català: el pactisme (intervenció dels representants del país en l'acceptació d'una fórmula go­vernamental), la procuració (delegació de poders del sobirà als seus representants) i el manteniment de l'ordre i la pau (objec­tiu principal de tot estat).

Com diu Jaume Vicens: "Aquesta vera harmonia entre l'autoritat, el país i llurs fins respectius clou el triangle polític en què, en èpoques de maduresa, triomfa el seny del nostre poble."(Que ens serveixi d'exemple aquest compromís històric entre el poble i els seus polítics com a única solució per vèn­cer l'actual atzucac històric a què s'en­fronta el país).

 No és estrany que tots els historiadors estiguin d'acord que aquests fets van can­viar la història no només per la confirma­ció que ja existeix un Estat propi madur sinó, sobretot, perquè aquell nen de cinc anys va esdevenir el més gran monarca medieval de la cristiandat.

 Però,  per entendre millor els esdeveni­ments, hauríem de fer un flashback d'uns pocs mesos, per aturar-nos a la nit de l'11 de setembre de l'any 1213. L’exèrcit catalanoaragonès es troba acampat a la rodalia de la vila de Muret en tensa espera per lliurar una de les batalles decisives per la sort de Catalunya, i potser d'Europa. La que hauria de decidir si Occitània seria una nació confederada a Catalunya o una regió de França. La que decidia si la lliber­tat de creença religiosa dels albigesos que­daria o no anorreada per Roma.

 Tensa espera...

 No gaire, com a mínim a la tenda reial, on la nit no fou ben bé tensa. El rei Pere (anomenat el Catòlic però que també ha passat a la història com el Faldiller) tenia massa confiança en la seva victòria (lluïa fama d'invicte després de la decisiva ajuda al seu parent Alfons, rei de Castella, per derrotar els àrabs en la batalla de les Navas de Tolosa). Tanta confiança tenia que no dubta a celebrar-la per endavant (els culers que van anar a Atenes el 1994 ja saben de què parlo) i va organitzar una festa de vi i roses amb joves pubilles occitanes, les arts amatòries de les quals el va deixar tan capolat que el matí següent fou presa fàcil dels croats quan, amb l'audàcia acostuma­da, exagerada pels efluvis del vi i de l'amor, va ser ferit de mort assaltant les tropes enemigues a camp obert i cavalcant molt per davant del seu exèrcit:

 "Els altres cavallers no podien córrer tant / que de la seva companya lo rei fou molt a devant" (Crònica de Ramon Mun­taner).

Hom pot comprovar que el turment del sexe és un inoportú estigma sempre present per condicionar l'actuació dels polítics, des de Juli Cèsar fins a François Hollande, passant per Napoleó, JFK o, no cal dir-ho, pels membres de la família reial que fa tres-cents anys que viu dels nostres impostos.

 Que consti que, a diferència del que ha passat a Catalunya, on sempre se l'ha vist com un rei valent però temerari, Pere I té categoria d'heroi nacional a Occitània com a l'últim defensor i màrtir de la seva independència. Bona prova en són els ver­sos que li dedicà el premi Nobel Frederic Mistral: "De Peire d'Aragon, fraire, ben nos sovén: segui dels catalans vingué come lo vent brandant la llança ben punxuda; lo nombre e lo manastre abaton lo bon dret; davant del barri de Muret, son tuti mort a nostra ajuda."

 La qüestió és que Pere I, bé per la seva incontinència amatòria, bé per la seva temeritat en la lluita, o segurament per les dues coses, va perdre la batalla davant les tropes francopapals, concedint l’expansió francesa a Occitana, i va morir deixant un nen orfe (la mare va traspassar poc després) en mans de l’enemic.

És un veritable miracle que aquell nen s’acabés convertint en rei. Sobretot perquè la seva supervivència tenia molts adversaris (durant la seva infantesa va patir diversos atemptats salvats per una baraka que mai no el va abandonar).

 TEMPS DE PLENITUD

 Però el cert és que amb la majoria d’edat de Jaume I es va iniciar el temps de plenitud de Catalunya. Com diu Pierre Vilar, entre els anys 1250 i 1350 Catalunya es probablement el país d’Europa sobre el qual es podria dir amb més exactitud que constitueix un Estat nacional, que concilià l’imperialisme polític, econòmic i cultural. És amb Jaume I que neixen els actuals Països Catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. No només per la conquesta de Mallorca i València (i de Múrcia, si bé aquest territori el va regalar al seu gendre Alfons de Castella) sinó per garantir-la amb la seva repoblació hegemònica per catalans (per cert amb gran enuig dels aragonesos). El sentit nacional del rei es confirma per assegurar les fronteres de Catalunya, enfront dels francesos, amb la signatura del tractat de Corbeil, amb el qual es garantia la sobirania sobre la Catalunya ultrapirinenca a canvi de renunciar definitivament a les aspiracions occitanes, i enfront dels aragonesos en fixar la frontera de ponent al curs del Cinca amb separació políticoformal dels dos estats confederats. (La qüestió es saber fins quan el Minotaure i els seus còmplices interiors en la missió de segregar la nació i el seu idioma podran resistir la veritat històrica).

 És Jaume I el primer a assegurar les exportacions i importacions catalanes amb Itàlia i Àfrica conquerint les Balears –amb capital dels burgesos catalans– i dictant les primeres actes de navegació proteccionistes del comerç marítim del port de Barcelona.

 És Jaume I qui casa el seu hereu Pere amb la princesa Constança de Sicília (“la pus bella creatura e la pus sàvia e la pus honesta que nasqués aprés Santa Maria” segons Muntaner), posant la primera pedra al futur domini català sobre l’illa que consumarà el seu fill.

 Pere II, dit amb tota justícia el Gran, a més d’associar Sicília a l’imperi va prosseguir amb la institucionalització política del país creant la Diputació del General, primer amb funcions purament fiscals però que al poc temps (1359) passa a ser dipositària del poder executiu de Catalunya en col·laboració–o en alguns casos en contraposició–amb el rei.

Des de llavors la Generalitat ha tingut 129 presidents. Gairebé tots anteriors a la Constitució espanyola de 1978. Que en prengui nota el senyor Margallo en particular i el Minotaure en general per posar-ho al seu pròxim informe diplomàtic.

 És Jaume I qui empara l’esclat del primer renaixement europeu amb pensadors com Ramon Llull o Arnau de Vilanova, amb els qui l’idioma català obre els camins de la filosofia a les llengües vulgars.

 I és Jaume I (last but not least) qui en col·laboració de juristes tan eminents com Raimon de Penyafort institucionalitza definitivament el país: ordena representativament el poder polític de la capital de la nació (Consell de Cent) i aferma el procés de traspàs de l’Estat Patrimonial a la monarquia paccionada; de l’homenatge individual al jurament col·lectiu, i aferma (cas insòlit a l’època) el paper polític del tercer estament (popular) obrint pas definitiu a unes les veritables Corts representatives, aquelles que tant van enorgullir el gran Pau Casals:

  “Deixeu-me que us digui una cosa... Jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el perquè. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra…” (Discurs davant l’assemblea de l’ONU del 24/10/1971).

Antoni Sant

 Presència 30/03/2014