Editorial octubre-novembre 2013. Descoberta d'Amèrica, genocidi català?

La historiografia catalana s'ha esforçat al llarg del segle XX a subratllar el protagonisme català en els fets de la descoberta i la conquesta del Nou Món. Aquest protagonisme va ser particularment intens en els seus primers moments, és a dir, al llarg dels segles XV i XVI. Més endavant, i per raons diverses, la monarquia dels Habsburg va decidir centralitzar el procés de colonització en terres castellanes, circumstància que va significar la marginació política de catalans, italians, flamencs, alemanys, etc.

Davant del canvi d'interpretació historiogràfica dels fets de la descoberta i la conquesta del Nou Mön en benefici d'un protagonisme català, molts ciutadans reaccionen renegant d'aquell protagonisme sota l'argument que tal cosa significaria que els catalans van dur a terme un terrible genocidi de dimensions extraordinàries. Si condemnem tot genociidi, llavors hem de negar la veritat del protagonisme català eh el genocidi americà.

Els qui pensen en aquests termes no se n'adonen que condemnant el protagonisme català en el genocidi americà, neguen també la veritat dels fets històrics.

Fa molt temps que la ciència ha estudiat el fenomen psicològic de la negació dels fets per part d'aquells que se'n consideren responsables, sobretot quan aquests fets resulten moralment execrables. D'aquest fenomen els psicòlegs en diuen negació psicòtica, que l'individu exerceix per a evitar els conflictes socials i personals que provocaria el reconeixement públic dels fets negats. La negació psicòtica és un mecanisme de defensa molt habitual, i tots, en algun moment de la nostra vida, l'hem fet servir (per exemple quan ens multen per excés de velocitat), però esdevé malaltís si l'incorporem a la nostra vida de manera permanent.

La necessitat de mantenir-nos en els límits sociològics d'allò que s'entén per racional fa que la patologia de la negació psicòtica busqui estratègies de justificació de la negació en qüestió. És a dir, neguem però també evitem que es vegi que neguem. Per a aconseguir tal cosa, atribuïm el protagonisme (i la culpa corresponent) a un altre. Si ens multen per excés de velocitat ens defensarem dient que la culpa era del conductor del darrera que ens empaitava, o que la culpa és de l'Ajuntament perquè volen recaptar en excés, etc. En el cas dels fets de la descoberta i conquesta del Nou Món, els catalans que es neguen a admetre el protagonisme català assenyalen els castellans com a responsables. És una solució molt fàcil perquè els interessos polítics dels Habsburg van assignar als castellans l'empresa americana.

D'aquesta manera, l'esforç historiogràfic dels catalans contemporanis per aconseguir el reconeixement del protagonisme català al Nou Món a l'edat moderna ha de lluitar contra el front castellà (que gaudeix de la força de l'estat espanyol) que reclama la continuïtat del reconeixement científic del protagonisme castellà en aquells fets. Pertò també ha de lluitar contra un front català integrat pels ciutadans que no volen assumir la responsabilitat del genocidi. Aquesta doble raó explica la lentitud del procés d'esclariment científic del problema. Tot i la gran quantitat de proves documentals, les universitats es neguen a reconèixer obertament que, en efecte, l'estat català va descobrir i colonitzar el Nou Món (per bé que després els estats castellà i espanyol el van reemplaçar). La negació en qüestió no obeeix a criteris científics sinó a desequilibris psicòtics del poble.

Els catalans no podem evitar que els espanyols continuïn treballant per mantenir l'statu quo vigent, però sí podem admetre la necessitat d'evitar treballar en contra dels fets històrics, circumstància que, en definitiva, significa treballar en contra dels nostres propis interessos. Perquè si els catalans reneguem de la nostra història resultarà que estarem renegant de nosaltres mateixos. Som el que decidim fer però també el que hem fet perquè sempre decidirem a partir d'allò que hem fet abans. Avui no podem fer marxa enrere i esborrar del passat els exterminis comesos entre els indis en el passat, però sí podem prendre'n consciència d'aquells fets horribles per a evitar que tornin a produir-se.

En tot cas, cal que prenguem consciència que la nostra pròpia història, la història dels catalans a Catalunya, ha estat construïda també, com la de gran part dels pobles de la humanitat, per mitjà del recurs a la guerra. El procés de conquesta dels territoris catalans ocupats pels àrabs a partir del 711 d.C. (Perpinyà, Vic, Girona, Urgell, Barcelona, Lleida, Tarragona, Tortosa, etc.), es va fer en forma d'extermini de les poblacions locals resistents. Morien soldats enemics, però també gent innocent que els conqueridors catalans massacraven per apropiar-se de cases, terres, animals, mitjans de producció, etc. I l'extermini va continuar executant-se en les conquestes posteriors dels territoris valencià, balear, murcià, sicilià, grec, canari, etc.

L'extermini dels indis en la conquesta dels territoris americans va seguir les mateixes pautes violentes que s'havien donat abans en territoris europeus. I això va ser així perquè els europeus, malgrat la tradició cristiana, no van prendre consciència de la necessitat de respectar els altres fins ben entrat el segle XX, quan la bomba atòmica va posar de manifest que la racionalitat de la guerra només pot conduir a la mort de tothom.

És curiós observar que els catalans no manifestem un complex de culpabilitat (que vulguem ocultar en forma de negació psicòtica) en el fet de l'extermini de gent per conquerir Catalunya als àrabs, ni tampoc en la conquesta de València, Mallorca, Sicília i altres territoris, però sí en canvi en el fet de la conquesta del Nou Món.

També és curiós que els catalans no assenyalem la nostra submissió als espanyols i els francesos en termes d'una ocupació militar estrangera i, per tant, en termes de genocidi sofert en la nostra pròpia carn.

Certament, la psicologia dels catalans resulta complexa.

Potser algun dia algú trobarà la manera de desenredar-ho tot.

Joan Cavaller

14 d'octubre de 2013

Referències:

Armand Sanmamed. La descoberta catalana d'Amèrica i els seus enemics

Enric Guillot. "La conquesta d'Amèrica va ser catalana, no castellana"

Editorial octubre-novembre 2013. Descoberta d'Amèrica, genocidi català?

Política de cookies