Carles Boix: Balmes, patriota espanyol?

Als seixanta el marxisme va tenir un gran èxit en el món historiogràfic (i intel·lectual) del país per dues raons. En primer lloc, perquè oferia una estructura teòrica molt fàcil de pair i aplicar per entendre la realitat essencialment caòtica de la història humana. En segon lloc, perquè la situació del moment demanava, en línia amb la idea del compromís sartrià o del compromís cristiano-socialista de l'època, fer de la història una arma de combat contra el règim franquista. Seguint les instruccions de Gramsci, calia construir una hegemonia cultural per forjar una aliança interclassista que transformés el futur, i això passava per la reinterpretació i control del passat.

Fa dues dècades que el marxisme, a fora, va morir. Coses de la vida i del Sr. Gorbatxov. A casa, no, almenys en termes d'historiografia catalanista. Com a molt, els historiadors més espavilats es van apuntar a la història de la vida quotidiana i a la de les idees. En la historiografia sobre el catalanisme, això volia dir investigar (interpretant Benedict Anderson amb poca traça) quan es va inventar la identitat catalana -cap al 1840 o el 1860 o el 1900 o el 1920-. La dècada depenia de l'historiador de torn. La idea era, però, la mateixa: el catalanisme ha estat un invent al servei d'una determinada classe dominant.

Tot i que amb un retard considerable respecte als canvis de la societat catalana (Marx no se'n sorprendria), aquesta hegemonia cultural o pensament únic comença a perillar. N'és testimoni l'enèsim article publicat contra el congrés d'historiadors Espanya contra Catalunya on el Sr. Elorza ( El País , 28 de juny) ens alertava, amb un llenguatge pretransicional, contra " una perversión de la línea historiográfica catalana que arrancó de Pierre Vilar " que " se inscribe en esa deriva hacia un ensimismamiento agresivo " dels catalans.

La història, però, no pot ser un catecisme, i els apunts dibuixats, més aviat a corre-cuita, per Pierre Vilar no poden impedir que reconsiderem el nostre passat i que tornem a posar sobre la taula un dels seus fets fonamentals: el conflicte territorial o nacional. I que ho fem amb més flexibilitat.

Faré servir un exemple difícil: Jaume Balmes. Com que no hi ha dubte que se sentia espanyol (ell mateix escrivia que sentia " correr en sus venas sangre española "), la majoria dels nostres historiadors han corregut a datar el catalanisme (com a moviment defensiu del país) i la mateixa identitat (política) catalana com un fet posterior, com una creació de la Renaixença i de les seves elits. Tanmateix, aquesta decisió no és convincent per una raó que passa sovint desapercebuda i que és pròpia de l'aplicació d'una metodologia positivista plana, una mica primària.

Els personatges polítics cal sempre llegir-los en el seu context. Només un boig, que és, per definició, un home lliure, no atrapat per convencions socials ni per càlculs estratègics sobre el seu futur professional, diu la veritat i revela les seves preferències íntimes. El polític sempre calcula. El que diu no és mai exactament el que pensa. Per això, per entendre'l, cal entendre els límits imposats pel seu entorn. Per entendre Balmes i la seva relació amb la qüestió catalana cal recordar l'Espanya de 1840: en guerra civil; amb una renda per càpita com la de Somàlia i l'Afganistan fa cinc anys; un analfabetisme semblant al del país més pobre de la Terra avui; amb un estat capaç de bombardejar Barcelona dotze hores seguides el desembre del 42.

En aquell context Balmes adverteix als seus lectors que " no sueñen en absurdos proyectos de independencia ". Si publicà aquells mots devia ser perquè el sentiment, tot i que difuminat, hi era. Com, de fet, se segueix de la descripció que, en el seu Diálogo razonado , el general Van Halen, que dirigí el bombardeig de la ciutat, fa de la intensitat patriòtica " anti-castellana " dels assetjats. (Com és habitual, les fonts de fora són sempre més transparents que els articles, autocensurats, dels nostres periodistes, que anaven o van sempre amb l'ai al cor.)

Balmes era un patriota espanyol per convicció (la doctrina del papa Gregori XVI sobre el nacionalisme italià hi devia tenir un impacte important). Ho era per raons professionals: vivia a Madrid. I sabia que, a l'Espanya de 1840, el radicalisme català era impossible. Per això mateix va gastar tant de temps en les seves sèries d'articles Catalunya i Barcelona a construir una interpretació sobre les causes i conseqüències de la industrialització catalana millor que la de Pierre Vilar.

Ara bé, tot i ser un patriota espanyol, mai no va ser ni jacobí ni absolutista. Dos anys abans de morir, i en una resposta a les preguntes d'El Heraldo , va deixar clar que Espanya necessitava un provincialisme prudent. Si ho feia devia ser també perquè altra solució no era viable. I si Balmes, el gran patriota espanyol, pensava així, no és hora que ens prenguem més seriosament les continuïtats del conflicte d'Espanya contra Catalunya?