Editorial juliol-agost 2013. El legalisme català i la submissió a l'estranger

És per tots coneguts que el caràcter català incorpora l'anomenat esperit pactista, és a dir, la voluntat de respectar i conjugar el pensament i la voluntat de l'altre amb el pensament i la voluntat propis. Aquest esperit pactista va permetre que els catalans construïssin una societat democràtica a l'Edat Mitjana gràcies a la qual la noblesa va avenir-se a respectar la vida i les propietats del poble i l'Església (en les anomenades Assembles de Pau i Treva de Déu del segle XI). Al seu torn, aquestes Assemblees són l'origen de les Corts catalanes i del parlamentarisme occidental.

L'esperit pactista català va servir també perquè, a l'edat mitjana, el rei respectés les dinàmiques dels diferents sectors socials, permetent així que Catalunya emergís com una de les societats més pròsperes i creatives del món occidental. La descoberta i colonització catalanes del Nou Món s'inscriu com una de les fites més destacades derivades d'aquesta forma dinàmica d'organització política

Aquest caràcter pactista ve de lluny, de fet podríem rastrejar-lo fins al moment de la colonització jònica (democràctica i filosòfica) de la cultura ibera, amb Empúries (Emporion) i Sagunt (Arse) com a pols centrals. Tan arrelat està en la nostra forma de ser que els catalans no som capaços d'entendre un món sense el pacte, un món on l'altre no pugui manifestar-se obertament i on, al mateix temps, l'altre no ens ofereixi la possibilitat d'acord.

La història de Catalunya en el si d'Espanya i França ha estat una contínua mostra de voluntat d'acord amb els nostres colonitzadors, uns colonitzadors que no escolten ni volen escoltar. La incapacitat catalana de fer les coses d'una altra manera, ens ha empès a insistir en la via de l'acord, del consens, del conveni, de l'educació, etc. Però resulta que espanyols i francesos no tenen la mateixa educació. A diferència dels catalans, ells poden arribar a signar pactes i no respectar-los. Per als espanyols i els francesos, els pactes són només l'expressió de la pròpia voluntat, i difícilment l'expressió d'una voluntat compartida.

Aquest fet s'observa en els múltiples capítols històrics en què els pactes han estat violats sistemàticament. Podem citar per exemple la persistència francesa en la invasió de Perpinyà, malgrat els diversos acords precedents. O la persistència de l'atac contra els institucions catalanes dut a terme pels reis i generals espanyols malgrat les ordenacions legals preexistents. Els catalans quedem desarmats davant la necessitat biològica d'haver de respectar uns pactes que els altres respecten només quan els interessa.

Ara que estem en el procés definitiu per recuperar la condició d'estat que ens van arrabassar els espanyols, els catalans ens trobem de nou en la dificultat d'haver de forçar la lletra d'una Constitució espanyola que hem de respectar pel fet de ser un pacte, per bé que vivim sota els efectes de la invasió militar de 1714. Ells poden envair, però en canvi nosaltres hem de respectar. Un cas paradigmàtic el tenim en l'Estatut català recentment aprovat pel Parlament de Catalunya, el Congrés espanyol i el poble català mitjançant referèndum. En aquest cas, els jutges espanyols han fet la feina que en altres èpoques feien els generals. I nosaltres, un altre cop, a respectar.

Els catalans hauríem de ser capaços de diferenciar entre pactisme i legalisme. Està molt bé arribar a pactes amb els altres i respectar la lletra d'aquests pactes, però al mateix temps hauríem de ser capaços de tractar la llei com el que és, l'expressió d'una voluntat, i no pas com una mena de paraula divina que ens ha de guiar pel desert de la vida. Ja és hora de comportar-nos com fan ells, particularment quan es tracta de defensar la pròpia llibertat. Declarem la independència i a córrer. El pacte ja el signarem després.

Joan Cavaller

2 de juliol de 2013

Editorial juliol-agost 2013. El legalisme català i la submissió a l'estranger

Política de cookies