Un assessor del govern alemany defensa el dret de secessió de Catalunya

'El dret de secessió és necessari per a tenir les unitats polítiques que reflecteixin les preferències dels ciutadans.' Ho diu el prestigiós economista Roland Vaubel, assessor del Ministeri d'Economia del govern alemany i professor de la Universitat de Manheim, en un estudi recent. El mes passat va publicar aquest estudi, titulat 'L'economia política de la secessió a la Unió Europea', que analitza els processos d'independència a l'Europa occidental, posant atenció sobretot a Catalunya i a Escòcia. Vaubel considera que els guanys d'aquests processos seran més grans, per a totes les parts, que no els inconvenients.

El professor opina que garantir el dret de secessió és la manera de fer que les unitats polítiques (no parla de fronteres) s'adiguin més amb allò que volen els ciutadans, perquè 'allò que ha donat forma a la majoria de les fronteres actuals són els accidents de successió dinàstica i les conquestes militars brutals'.

Vaubel considera que les regles de la secessió s'han d'acordar i aplicar-se internacionalment, de tal manera que l'estat escindit tingui l'obligació de respectar les minories i de mantenir la llibertat de circulació de capital i de mercaderies. I d'una manera que faci explícites les regles sobre com s'han de dividir els actius i els passius els dos estats resultants del procés.

Però també alerta que en els casos de secessió no hi pot haver ara per ara un àrbitre imparcial, perquè troba que 'les organitzacions internacionals tenen interès en la centralització. Són esbiaixades contra la secessió.'

No hi ha base per a dir que Catalunya restaria fora de la UE

I en aquest sentit Vaubel critica els principals dirigents de la Unió Europea que han fet declaracions dient que Catalunya i Escòcia restarien fora de la UE i haurien de demanar la readmissió. Es refereix a declaracions fetes per José Manuel Durão Barroso i el seu predecessor, Romano Prodi, a més de Viviane Reding, Herman Van Rompuy i Martin Schultz. 'La seva posició no té cap fonament d'acord amb els tractats europeus. Tampoc no n'hi ha cap precedent en la legislació de la UE. Ni aquesta qüestió s'ha resolt mai en cap acord de l'ONU ni de la Convenció de Viena. Tan sols són casos pràctics, i varien entre les organitzacions internacionals.'

Vaubel és partidari de seguir la solució que ofereix la Convenció de Viena en aquests casos, és a dir, que els tractats vigents en el moment de la secessió continuïn en vigor en tots els estats que es deriven del procés. I diu: 'Si Catalunya se separa d'Espanya i Escòcia del Regne Unit, tots continuaran formant part de la Unió Europea. Tant l'estat escindit com l'altre hauran d'acordar com es reparteixen els drets i les obligacions. Si no complissin les obligacions, tant l'un com l'altre podrien ser expulsats de l'organització internacional.' I sempre podrien renegociar amb els altres estats membres de la UE les seves obligacions quan ho consideressin oportú.

Desmunta els arguments del no

En l'estudi desmunta algunes de les objeccions que es fan contra la secessió. Per exemple, la que diu que no es respectaran els drets de les minories. 'No hi ha cap raó per a suposar que la majoria de la gent en la regió secessionista sigui menys tolerant que la majoria de la gent en l'estat predecessor. Al contrari, com que l'estat escindit és més petit que no el predecessor, a les minories en aquest nou estat els serà més fàcil de sortir i és més probable que siguin tractades amb més tolerància que no les minories en l'estat predecessor.'

I fa aquesta consideració: 'No hi hauria problemes de drets humans si Escòcia, Catalunya, el País Basc, Galícia, Flandes, Còrsega, el Sud del Tirol o la Macedònia grega s'independitzessin. L'article 2 del Tribunal de la UE protegiria les minories amb més eficàcia si obligués els estats membres a garantir el dret de secessió de les seves regions, de la mateixa manera que l'article 50 assegura als estats membres el dret d'anar-se'n de la Unió.'

En aquest punt, recorda que hi ha molts estats (entre els quals no hi ha Espanya) que respecten els drets de les minories justament perquè 'són països que deuen l'existència a la secessió: Suïssa (1291), Suècia (1523), Països Baixos (1579), Grècia (1827), Bèlgica (1831), Noruega (1905), Finlàndia (1917), Irlanda (1922/1944), Islàndia (1944), els països del Bàltic (1990), Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Bòsnia-Hercegovina (1992) i Montenegro (2006)'.

Raons econòmiques de pes

'En la majoria dels casos, els estats que s'independitzen tenen uns ingressos per cap més alts que no la resta', recorda Vaubel. 'No és pas cap coincidència. Les regions més pròsperes són contribuents nets. Subvencionen les altres regions amb el sistema d'imposts i transferències. S'hi desenvolupa, per tant, un gran interès en la secessió. Per exemple, el trencament de Iugoslàvia va començar amb la secessió d'Eslovènia i de Croàcia. A l'Europa occidental, Flandes i Catalunya en són un bon exemple.'

En aquest cas recorda que per a molts autors és condemnable la reducció de les transferències interregionals que pot implicar la secessió. 'Amb tot –diu–, el dret de secessió no atura la redistribució interregional. Tan sols la limita.' I raona aquesta afirmació: el dret de secessió s'esgrimeix quan la contribució econòmica que fa un territori a la resta de l'estat és més gran que no pas els beneficis que obté pel fet de pertànyer-hi. Segons Vaubel, el dret de secessió permet d'aturar els perjudicis de la redistribució interregional per a les regions que hi contribueixen en excés.

Recorda també que els estats tenen més interès en el lliure comerç, en els moviments de capital. 'Un país petit depèn més de les importacions i, com que no pot intervenir en els preus del mercat mundial, l'aranzel òptim és zero.'

Roland Vaubel (1948) va estudiar a la Universitat de Munic, a Oxford i a Columbia. A final dels anys setanta i començament dels vuitanta fou investigador associat a l'Institut d'Economia Mundial de Kiel. Entre el 1979 i el 1981 fou el primer professor associat i professor titular de la Universitat Erasmus de Rotterdam. Des del 1984 és professor d'economia a la Universitat de Manheim. És membre del consell assessor del Ministeri d'Economia i Tecnologia alemany i membre del consell editorial de revistes com ara European Journal of Political Economy.