Víctor Cavaller. Escanyats i dividits. Catalunya, una qüestió geoestratègica

Arriba el final del sisè acte de la desesperançada història de la Catalunya contemporània. Podria semblar que el panorama no és gaire alentador: una societat escanyada econòmicament i un país dividit políticament, però una anàlisi detallada ens permet albirar bones expectatives.

La realitat de Catalunya, com la de qualsevol altra “col·lectivitat territorial” s'ha de llegir a la vista de la història del seu entorn polític, econòmic i social. En el cas de Catalunya l'entorn és Espanya, Europa i Occident. Per emmarcar aquesta anàlisi, destaquem sis períodes de la seva història contemporània:

1. 1918-1934: L'auge de les idees revolucionàries de la república espanyola, sindicalisme i reformes socials impulsen un esperit comú de llibertat. El 14 d'abril de 1931, després de les eleccions municipals espanyoles de 1931 que van donar la majoria a Esquerra Republicana de Catalunya, Macià proclamà, des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, la "República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques".
2. 1935-1950: La confrontació de les dues espanyes, la guerra civil, la desfeta de la República i l'aillament del règim dictatorial espanyol.
3. 1951-1966: L'aliança geoestratègica del règim franquista amb els EUA, la tecnocràcia i pla d'estabilització.
4. 1967-1984/5: Creixement econòmic i transició “democràtica” (període que va de la proclamació de Juan Carlos I com a Rei d'Espanya el 22 de novembre de 1975 fins a l'entrada d'Espanya en la Comunitat Econòmica Europea, l'any1985). El referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'OTAN va ser el 1986. Aquest període ve marcat per la gran impostura per als ideals democràtics que es va vendre com a monarquia parlamentària, amb escenificacions de tutel·la política com el 23F.
5. 1985-1998: L'auge i caiguda de la Catalunya autonòmica, període protagonitzat per la presidència de la Generalitat de Jordi Pujol (1980-2003) marcat per la voluntat de singularització del fet català enfront de l'homogeneització del model autonòmic i la recentralització de l'estat. Pugna i confraternització d'interessos empresarials.
6. 1999-2014: El govern alternatiu de Pasqual Maragall, el tripartit i la gran depressió del nou Estatut d'Autonomia (2006), que no va arribar a ser. El Tribunal Constitucional va dictar sentència el 28 de juny de 2010, després de tres anys de deliberacions, mermant substancialment el que les corts catalanes havien acordat.

 Internament, el final d'aquest sisè acte que es presenta per a Espanya sembla dramàtic: esclat de la bombolla immobiliària, corrupció campant al descobert, inoperància judicial, profunda crisi econòmica, urgència de retallades en els pressupostos de les administracions públiques, intervenció fiscal de la CE, recentralització i rebel·lions autonòmiques, enfrontaments territorials, divisió política i social, etc.

Externament, però, la creu de la moneda és la quietut que garanteix el suport recíproc dels grans estats europeus. El criteri de progrés és l'estabilitat econòmica, el benestar social i el manteniment de l'estructura d'una europa d'estats.

En aquest estat de coses, de poc importa que pensem que els nostres polítics estan pillats o que són incompetents o covards, que estem en mans de banquers o que podem fer grans coses manifestant-nos. Cal elevar la perspectiva de l'anàlisi i de l'acció política.

Una primera interpretació dels fenomens que constitueixen aquests sis períodes ens permet identificar un període d'auge de nous models d'idees (1 i 4) seguits de la seva realització i contraposició (2 i 5) i del seu col·lapse i decadència (3 i 6).

Si el període dels ideals republicans acabà enfrontant-se internament amb els poders f'actics (banca, oligarquia, lobbies, església, etc) i externament amb la realitat dels interessos geoestratègics del capitalisme fins morir en l'aliança de la dictadura franquista amb els EUA, ara el període dels pretesos ideals democràtics de la transició espanyola ha conviscut internament amb una profunda falta de cultura democràtica i externament amb l'expansió per a la consolidació de la comunicat europea, fins acabar morint en la necessitat d'estabilitat imposada per les grans potències de la CE sota la pressió dels EUA.

Quina esperances poden albirar drets socials i nacionals en aquest escenari? Això és, una societat escanyada i una nació dividida?

Dues pistes:

(1)   La llibertat és el coneixement del que és necessari. Especialment per als poderosos.

(2)   La voluntat o el desig de benestar i reconeixement dels individus i de les col·lectivitats territorials que els identifiquen són factors que condicionen interessos geoestratègics que ens transcendeixen.

Negociar la voluntat en termes de necessitat requereix d'una justificació geoestratègica que apunti a majors cotes de llibertat, per garantir el major benestar i felicitat del major número de persones possible. El poder s'ha d'exercir amb responsabilitat per satisfer aquest objectiu.

La història juga a favor de la justícia social i internacional en evidenciar el fracàs dels models de progrés econòmic basats en aliances polítiques que retallen les llibertats dels individus i dels pobles.

Victor Cavaller

Vilanova i la Geltrú, 16 d'agost del 2012