Ibers. Fonament nacional > Articles i documents

Joan Cavaller. La distorsió de Bendala

L'any 2011, l'historiador Manuel Bendala va publicar un article amb el títol "Procesos de poblamiento, urbanización y evolución social en Iberia" al volum "Entre celtas e íberos. Las poblaciones protohistóricas de las Galias e Hispania".

Un temps abans, l'any 2009, en el número 9 de la revista Paleohispánica, Bendala va publicar un article amb el títol "Sociedad y estructura urbana en el mundo ibérico".

El mateix any, Bendala va publicar l'article "La ciudad entre los íberos. Espacio de poder" en el volum Aranegui 1998: C. Aranegui (ed.), Actas del Congreso Internacional: Los Iberos, Príncipes de Occidente. Estructuras de poder en la sociedad ibérica (Barcelona 1998).

En aquests i altres treballs, Manuel Bendala demostra sentir-se atret pel tema de l'organització social dels ibers i la forma urbana de manifestar-se aquesta organització. Per evitar confusions, cal advertir el lector que, per a Bendala, ibers són el conjunt de pobles prerromans que vivien a Andalusia i el litoral mediterrani, però sobretot a Andalusia. A tal efecte, acostuma a subratllar el text d'Estrabó quan aquest diu que els turdetans, continuadors directes dels tartessis, "són els més cultes dels ibers". Aquesta circumstància resulta necessària per a forçar la interpretació precisament en aquest sentit i, per tant, en contra de tants i tants altres textos que, abans d'Estrabó (autor recordem d'època romana avançada), afirmaven l'existència de dos pobles, celtes i ibers, amb una distribució geogràfica molt clara i que els mateixos romans també diferenciaran en crear dues hispànies, la citerior i la ulterior.

És sabut que els ibers del país del riu Ebre no tenien una distribució urbana aristocràtica, ja que en ella manquen els elements arquitectònics característics d'una societat d'aquest tipus com ara palaus, centres de culte, grans monuments, etc. Més aviat, hi trobem una distribució arquitectònica alternativa a aquesta tendència aristocràtica, de manera que podem optar per una societat democràtica o bé una societat protourbana (és a dir, una societat en què la concentració d'edificis es massifica i comença a oferir serveis públics i una racionalitat política). Bendala nega que els ibers fossin demòcrates ja que no observa l'existència d'àgores i fòrums (p. 375 de l'article Sociedad y estructura urbana en el mundo ibérico). Per tant, quedaria només l'opció d'una societat protourbana, però sorprén llegir que els ibers eren una societat de tendència aristocràtica per causa de la influència determinant dels colonitzadors fenicis, sobretot a Andalusia però també al litorial valencià. Llavors, cita aquí el poeta Avienus, qui a l'Ora Maritima diu que els fenicis van ser els primers habitants de la regió del Segura (hem d'entendre estrangers abans dels grecs).

Porque, en efecto, frente a una dinámica social y política que condujo en el mundo griego o en el itálico a fórmulas de organización y gobierno más abiertas y participativas, con sistemas republicanos y más ‘democráticos’, las sociedades ibéricas se mantuvieron aferradas a los comentados sistemas aristocráticos de poder unipersonal, con perfil muy arcaizante como aflora en fenómenos como la devotio y en rituales funerarios, duraderos hasta época romana, que subrayan una sobreelevación del régulo o del aristócrata a la categoría de los sobrehumano. (p. 374)

I com a prova documental d'aquesta solució aristocràtica de la vida social dels ibers, esmenta la gran importància de les necròpolis:

Si lo esencial en el sistema social y de poder vigente eran las virtudes de clase y las relaciones de parentesco, las necrópolis eran el ambiente apropiado para esos fines. Y mientras las necrópolis acaparaban prácticamente toda la atención, los centros de habitación jugaban un papel en cierta manera secundario o limitado en la escenificación social, aunque no faltan, como se ha dicho, expresiones de lo que puede entenderse por residencia aristocrática, siempre poco diferenciadas técnica o arquitectónicamente de las demás (p.375).

Que les necròpolis acaparessin l'atenció social en perjudici de les activitats encaminades a l'economia, la política, l'art, el dret, la literatura, l'ensenyament, etc. resulta ja de per si una afirmació molt forta que, a més, l'autor no argumenta mínimament. I és que Estrabó, a qui Bendala cita repetidament, afirma que els tartessis són, entre els ibers (sic), els més cultes de tots:

son los más cultos (sofótatoi) de los iberos, puesto que no sólo utilizan escritura, sino que sus antiguos recuerdos tienen también crónicas históricas, poemas y leyes versificadas de seis mil años, según dicen,

Resulta estrany que aquell poble tan culte preferís menysprear els centres d'habitació, on en teoria s'havien de de desenvolupar les cròniques històriques, els poemes i les lleis versificades de 6.000 anys, en benefici de les necròpolis. Bendala està excessivament atent a la importància dels tartessis i els seus successors turdetans, i per tant a la influència dels colonitzadors fenicis, circumstància que el fa considerar una dicotomia que només cita secundàriament entre fenicis aristòcrates i grecs demòcrates. Com sabem, i sense que això signifiqui el menyspreu de la presència fenícia en època anterior, els grecs van colonitzar els litorals català i valencià, amb Empúries i Sagunt com a grans centres urbans de referència. Bendala no cita les aportacions socials ni urbanístiques dels grecs ni cita tampoc el desenvolupament dels ibers a Catalunya, els quals es dibuixen com una qüestió absolutament accidental dins el procés històric general. Menysprear així la influència dels grecs, és a dir, la potència cultural més impotant del món en aquell moment (tots podem recordar els noms d'Aristòtil, Plató, Euclides, Pitàgoras, Sòcrates, Fidias, Esquil, Sòfocles, Pericles, Protagoras, Hesíode, Soló, Homer...), suposa introduir una distorsió excessivament greu. Quants noms propis podem citar de la cultura fenícia?

Fruit d'aquesta influència i atenció considerats en excés en benefici dels fenicis i les seves colònies tartèssiques, els ibers hel·lenitzats no signifiques res, i això malgrat que van ser els ibers hel·lenitzats de Catalunya els qui, amb el concurs dels romans, i després de véncer els cartaginesos, van conquerir Tartessos, abans que uns i altres s'enfrontessin.

En el rerefons del plantejament de Manuel Bendala ressonen els ecos d'un plantejament nacionalista espanyol on la cosa catalana ha de ser ignorada. Tothom té dret a potenciar la importància de la pròpia cultura però no al preu d'introduir distorsions escandaloses.

Joan Cavaller

2 d'abril de 2013

Joan Cavaller. La distorsió de Bendala

Política de cookies