L'endeutament públic de la Corona d'Aragó avui és el doble que l'espanyol

El 24 de novembre de 2012, l'economista Santiago Niño Becerra va publicar les xifres de les regions espanyoles segons diferents paràmetres com ara el PIB, el saldo fiscal propi, etc. Per conèixer l'estat de les finances de qualsevol entitat, pública o privada, hem de relacionar el nivell d'endeutament amb la seva capacitat productiva. Un nivell de deute determinat qualsevol per si mateix no és mai ni gran ni petit, serà una cosa o l'altra només en relació a la capacitat de pagar aquest deute. Si analitzem aquesta informació descobrirem llavors que els estats de Catalunya, València i Balears pateixen avui el doble d'endeutament, un 20% de promig (en termes relatius sobre el PIB) que les regions espanyoles: un 10% de promig. Escrivim "estats de Catalunya..." per fer recordar a tothom que aquestes comunitats autònomes de fet són estats sota ocupació espanyola. Pot ser casualitat que totes tres regions de llengua catalana pateixin un nivell d'endeutament semblant? Pot ser casualitat que aquest nivell d'endeutament sigui, en promig, el doble que el nivell promig d'endeutament de les regions espanyoles?

En una maquinària tan complexa i racionalitzada com són les administracions públiques, el nivell d'endeutament requereix d'autorització per part de l'estat. Resulta evident llavors que aquells números no obeeixen a casualitat sinó predeterminació. L'ofec fiscal de les colònies ens obliga a endeutar-nos i pagar el doble perquè, tot just, som colònies.

Si Catalunya hagués disposat el 31.12.2011 dels fons amb què va contribuir de més a les regions amb superàvit fiscal, hauria tingut un superàvit propi de més de deu mil milions, la qual cosa hauria equivalgut a un 5% del seu PIB. S'imaginen el que s'hauria pogut fer aquí amb deu mil milions addicionals després d'una millora en l'organització de l'assignació dels recursos totals de què Catalunya disposa? (Sí, millorant: aquí, a Catalunya, també hi ha bastants processos a millorar)

L'econòmic 24.11.12

Com vostès saben, atenent al seu finançament, a Espanya existeixen dos tipus de regions: les de règim especial i les de règim comú. El primer grup tan sols el componen dues regions: Euskadi i Navarra; totes les altres es troben en la resta. En les del primer grup les seves hisendes locals recapten gairebé totes les contribucions fiscals de rang nacional que els seus residents liquiden, i lliuren a la Hisenda central un percentatge anual que es negocia cada cinc anys i que, aproximadament, equival al pes que el PIB de cadascuna d'aquestes regions representa en el PIB d'Espanya, i es queda en aquestes dues regions la diferència, diferència que els governs basc i navarrès administren segons el seu criteri. Totes les del segon grup es financen conformement al disposat en la LOFCA, llei promulgada el 22.09.1980 que si els interessa poden consultar aquí.

La LOFCA és una molt mala llei que va ser redactada en uns moments molt complicats de la història d'Espanya i que, en resum, va anar a buscar una cosa molt concreta: aproximar les rendes mitjanes de les regions que es trobaven per sota de la renda mitjana espanyola a força de reduir les rendes mitjanes de les regions que les tenien per damunt i, a més, sense límits. I per què va ser construïda així aquesta llei? Doncs perquè la LOFCA admetia, implícitament, que en ser molt reduïdes les possibilitats de creixement de certes regions, dissenyant un mecanisme que drenés recursos de les que més podien créixer cap a les que menys creixien aquestes millorarien la seva posició relativa encara que generessin per si mateixes escàs creixement real, i encara que això suposés limitar el benestar de les que més creixien i limitant, a més, les seves possibilitats d'assolir un major creixement. És a dir, es va anar a posar un pedaç perquè el problema era irresoluble.

Quin ha estat el resultat?, doncs ben il·lògic des d'una perspectiva econòmica i insostenible atenent els moments actuals. Es va buscar que les rendes d'unes zones augmentessin sense que es produís un creixement real en tals zones, una mica possible a força de transferències procedents d'uns altres i d'encebar l'economia a força de crèdits; transferències que drenaven les capacitats reals d'alguns i crèdits que empitjoraven les qualificacions de tots. Mentre hi va haver diners n'hi va haver per a tots, i per a tot; el problema va arribar quan la música va cessar i es van encendre els focus i van il·luminar la realitat i es va pretendre continuar amb el mateix esquema anterior el qual se l'ha batejat com a solidaritat.

Observin el quadre que acompanya aquestes línies. Mirin-lo bé, però, especialment, les columnes del saldo real i la del saldo real sobre el PIB. Mostren el saldo real de cada regió espanyola, és a dir, el resultat de restar al seu saldo propi, el dels seus comptes, el saldo de cada regió pel que fa a les altres, i prenent com a veritat d'aquests els únics saldos publicats pel Gobierno de España: els corresponents a 31 de desembre del 2005. Què mostra aquest quadre?

Doncs que si Catalunya hagués disposat el 31.12.2011 dels fons amb què va contribuir de més a les regions amb superàvit fiscal, hauria tingut un superàvit propi de més de deu mil milions, la qual cosa hauria equivalgut a un 5% del seu PIB. S'imaginen el que s'hauria pogut fer aquí amb deu mil milions addicionals després d'una millora en l'organització de l'assignació dels recursos totals de què Catalunya disposa? (Sí, millorant: aquí, a Catalunya, també hi ha bastants processos a millorar).

Què va a succeir? Catalunya ha de recuperar aquests fons perquè Catalunya els necessita per créixer, perquè aquí hi ha autèntiques possibilitats de creixement real. I penso que això succeirà perquè a la inversió internacional li interessa que això succeeixi. I com sempre, ja saben que en l'escrit fins ara no hi ha ni un gram de política, i no n'hi ha perquè el problema de Catalunya no és polític, sinó econòmic. I això ha de ser resolt.