Editorial Desembre 2012. L’esbiaxada visió de la realitat dels espanyols i el 25N

Ja fa quatre-cents anys, el 1557, el tortosí Cristòfor Despuig, en el seu llibre Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, ja es queixava de la tergiversació que feien els castellans de la realitat i de com falsejaven els fets, sempre a favor seu, és clar. I posa diversos exemples.

El primer és la crònica, publicada el 1551 i escrita per Juan Sedeño intitulada Summa de varones ilustres, en la qual s’hi descriuen les vides dels espanyols més importants que hi havia hagut a Espanya des del principi dels temps fins a l’actualitat, entenent ‘Espanya’ com un concepte geogràfic. Sobre ella ens diu: “y veureu que no han tingut enpaig [els castellans] de fer memòria de alguns reis de Castella que per a qui sap lo que passà; par (sembla) més burla que altra cosa, y per la onrra de sa nació fóra millor deixar de fer-la”. La sentència és molt forta, però pitjor encara és que “també ha fet altre que per allargar lo número de castellans en aquell Sumari ha embotit obres de persones particulars que pareixen rondalles o rialles y per altra part, per no donar glòria ni onrra ab algun espanyol que no fos castellà, ha dissimulat les obres dignes de memòria de molts reys particulars de Espanya i espesialment de la Corona de Aragó y comtes de Barcelona” [1]. I posa, a continuació, els exemples de Jaume I, Pere II, Alfons IV i Ramon Berenguer III com a catalans no esmentats en aquella crònica.

Denuncia també el cronista castellà Florián d’Ocampo qui, amb tota la falsedat, diu que Felip I, pare de Carles I, va ser rei d’Espanya i no només de Castella, quan Ferran II regnava a la Corona catalana i els regnes de Portugal i Navarra tenien el seus propis reis.

La seva indignació arriba al màxim quan explica que el cronista castellà Mexía, “ en la sua Corónica imperial, en lo segon capítol de la vida de l’emperador Maximiliano, fa pitjor, que posa lo regne de Nàpols sota lo domini y corona de Castella, essent com és tan clarament de la Corona de Aragó, que los minyons no u ignoren ” i segueix l’estupefacció: “ Y com ha pogut ell ignorar aqueixa veritat? que lo blasó del rey ahont estan les armes reals la mostra prou clarament a qui no vull[a] tenir los ulls de pega; que allí les armes de Nàpols en lo quadro de les armes de Aragó les trobareu, i no en lo de Castella ”. I l’autor conclou:

“AQUÍ PODEU VÈURER, SENYOR, QUE SI EN LO CLAR POSEN DUPTE, QUÈ FARAN EN LO NO CLAR!” [2]

Com podem veure, la mentida i la tergiversació de la realitat al seu favor té per als espanyols una molt llarga tradició.

Més modernament, també ho fan quan analitzen la Guerra de Successió. Els historiadors de tot el món ho expliquen com la derrota militar d’uns estats, Catalunya i la resta de la Confederació Catalana, que volien seguir la modernitat del liberalisme econòmic (al que va seguir el polític) dels països més avançats, com Anglaterra i Holanda entre d’altres, en front d’uns altres, Castella i França que volien, en canvi, romandre en un sistema feudal desfasat i obsolet.

Espanya no va trigar a caure en tot un reguitzell de guerres civils en els segles XIX i XX, en perdre estrepitosament tot el seu imperi colonial i entrar en una decadència que encara continua. França ja sabem com va acabar: van fer una revolució i es van incorporar a la modernitat dels països capdavanters. Els historiadors espanyols, en canvi, sostenen que Felip V va modernitzar el país tot i centralitzant i racionalitzant les estructures de govern, i va aconseguir un estat eficient, digne d’admiració. ‘Eficiència’ que va impedir que Castella fes la revolució industrial i va dur al seguit dels desastres esmentats.

I més recentment, passa quan els espanyols analitzen els resultats de les eleccions catalanes del 25 de novembre de 2012. En llegir els resultats, hom veu claríssimament com els partits que volen la independència de Catalunya són majoritaris, que han guanyat les eleccions de forma inapel·lable i que els votants s’han decantat de forma majoritària per la independència de Catalunya. No cal ser gaire eixerit per adornar-se’n. Aquesta és la conclusió a què arriben tots els mitjans de comunicació internacionals com The Guardian, Reuters, la BBC, Le Monde, Al-Jazzera, Le Figaro, Clarín, Financial Times, etc.

En canvi, els mitjans de comunicació espanyols afirmen que el ‘sobiranisme’ ha perdut i que aquestes eleccions signifiquen un rebuig electoral a l’independentisme. És realment increïble!

Realment, impressiona el comprovar que fa quatre-cents quaranta cinc anys els castellans ja manipulaven els fets, tergiversaven la realitat i mentien descaradament com ara continuen fent. Fa basarda veure l’actualitat de l’obra de Despuig, escrita un ja molt llunyà 1557, la vigència de la denúncia de la mentida i la falsedat dels castellans (esdevinguts després espanyols) tan recargolada i perversa. Mentida i falsedat sobre les quals basteixen la seva argumentació oficial i amb què construeixen els mites inventats que els donen ínfules per a presumir de fets falsos i inventats i usar-los com a armes contra nosaltres i que els serveixen per a justificar la nostra situació de sotmetiment.