Armand Sanmamed. Cataluña nunca fué un reino en si misma

 Dilluns passat dia 15 d’octubre, la secretaria general del PP i presidenta de Castella-La Mancha, Maria Dolores de Cospedal, va tornar a la càrrega contra la possibilitat que el president de la Generalitat de Catalunya convoqui un referèndum sobre la independència de Catalunya amb els arguments jurídicoadministratius i economicistes habituals. I va reblar el clau afirmant que, a més, “Cataluña nunca fué un reino en si misma”.

Amb aquest sofisma de caire historicista que l’espanyolisme branda de manera recurrent per restar legitimitat a les aspiracions sobiranistes dels catalans, ens volen fer creure que un territori només tindria legitimat per reclamar la independència si, en algun moment de la seva història, havia estat un regne (reino). Posem per cas, Navarra –com a antic regne de Navarra- o, fins i tot, Galícia, en haver estat efímerament regne de Galícia, estarien legitimades a reclamar la independència, però Catalunya que, per a ells mai ha estat un regne, no. Haver estat, històricament, un regne esdevindria un requisit previ i imprescindible per aspirar a la sobirania.

Sens dubte, que es tracta d’un raonament de consum intern dirigit a la clientela local, el llistó historiogràfic de la qual ve marcat per sèries televisives de caire pseudohistòric tan “rigoroses”com Hispania o Isabel. Una interpretació sense cap fonament, indocumentada però que, tenint en compte el context en què ens movem, és convenient de rebatre.

En primer lloc, cal dir que, jurídicament, el fet de no haver estat regne no té cap valor ni cap conseqüència en dret internacional. Només cal fer un repàs a la història dels 194 estats que formen part de l’ONU per comprovar que molts mai, havien estat un regne abans d’accedir a la independència i que, aquest fet, no va suposar cap impediment en el seu camí cap a la condició d’estats sobirans. Tenim exemples a tots els continents: a Europa, estats de tota mida, des d’Ucraïna amb 603.000 km² i més de 45 milions d’habitants, fins a Suïssa, amb 41.000 km² i 7,5 milions d’habitants; a Àsia i, evidentment, a Amèrica, on ningú recorda que els pares de la pàtria invoquessin la preexistència d’un regne dels Estats Units d’Amèrica com a raó per justificar el seu dret a esdevenir independents ni que els anglesos l’utilitzessin en sentit contrari. I, sense sortir d’aquell continent, la senyora de Cospedal segurament deu tenir molt present que cap dels 23 estats de la seva comunitat iberoamericana i hispanoparlant havien estat prèviament regne d’Uruguai, Costa Rica o Colòmbia, per posar alguns exemples.

En segon lloc i, de cara a la clientela local, caldria recordar-li a la senyora de Cospedal que confon el nom amb la cosa en equiparar el títol que ostenta el cap de l’estat d’un determinat territori amb el grau de sobirania de què gaudeix aquest territori. M’explico. Prenem l’exemple de Luxemburg: tot i que, nominalment, no és un regne sinó un gran ducat i que el seu cap d’estat no és un rei, sinó un gran duc, ningú pot negar que sigui un estat plenament sobirà.

De la mateixa manera, en el cas català, el fet que el cap de l’estat català dugués el títol de comte de Barcelona i no pas el de rei, no tenia res a veure amb el seu nivell de sobirania com a monarca, ni en el del territori sobre el qual exercia el seu govern. Els comtes de Barcelona, i per extensió el seu estat, eren plenament sobirans perquè no devien vassallatge a cap senyor o territori superior. Ni tan sols als reis d’Aragó, per la senzilla raó que, els comtes de Barcelona eren els reis d’Aragó. Tampoc als reis de França que, com a successors dels emperadors carolingis, es reclamaven sobirans de Catalunya malgrat que, des de l’any 987, n’havien perdut el control de facto i, des de 1245 de iure, en virtut del tractat de Corbeil signat per Jaume I i Lluís IX de França, pel qual el rei francès renunciava als seus drets sobre els comtats catalans.

En definitiva, digui el que digui la senyora de Cospedal, Catalunya va ser un estat sobirà, des del 987 fins al 1714. Fins i tot, més sobirà que la majoria dels seus veïns, ja que els seus representants tenien la potestat jurídica de negar o concedir la corona a aquells que la pretenien en funció de si juraven o no les seves constitucions o de si complien o no les seves funcions segons les lleis de la terra. La història, en aquest cas, ens forneix d’arguments prou contundents per rebatre les seves afirmacions poc documentades.

La realitat política i el dret internacional s’encarregaran de la resta.