Josep Gifreu. Nosaltres i Joan Fuster

Si ara els habitants dels països del català podem parlar d'un “nosaltres” ho devem en gran part a Joan Fuster. I ho devem especialment a un llibre, que paradoxalment sembla tractar només del “cas valencià”. Res d'estrany que commemorem amb la màxima solemnitat, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, els 50 anys de la publicació d'aquell llibre, Nosaltres, els valencians. Un petit llibre que representa no sols la presa de consciència de la identitat valenciana, sinó la (re)fundació intel·lectual de tot projecte nacional català per al món contemporani. De fet, l'únic capaç de donar raó d'una història comuna i diversa alhora, i de traçar un horitzó de futur per als països del català.

Els països del català han aportat a la cultura universal obres d'indubtable valor en tots els àmbits del saber i de la creació. Una mostra eloqüent en el camp de les lletres és la llista dels trenta-tres guardonats amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes des del 1969 (a Joan Fuster li fou atorgat el 1975). Ara bé, cap dels grans intel·lectuals d'adscripció catalana no havia gosat, abans de Fuster, d'encarar de forma plausible la identitat dels “nacionals” europeus que es consideren de la nació catalana, es diguin catalans del Principat, valencians, mallorquins o andorrans.

El gran problema dels habitants d'aquests països és saber de qui i de què parlem quan diem “nosaltres”. Durant els llargs anys de dictadura franquista, alguns intel·lectuals es plantejaren de donar alguna resposta a la qüestió. Jaume Vicens Vives havia tingut la intenció d'escriure un assaig que es titulés Nosaltres, els catalans, però al final optà per un títol més modest, Notícia de Catalunya (1954). Josep Ferrater Mora s'havia atrevit a registrar Les formes de la vida catalana (1944). Josep Melià va posar en el mapa Els mallorquins (1967).

A Fuster l'impactà el llibre de Vicens Vives. El cita a Nosaltres, els valencians, quan Vicens es preguntava parlant del País Valencià: “¿Tindrà la valentia –i àdhuc, si cal, la crueltat– d'inscriure's, en veritat, en una trajectòria única, cultural i històrica?” I Fuster responia: “La ‘trajectòria' que se'ns imposa, la sola que pot salvar-nos com a valencians, no cal dir quina és. Hem de tenir la decisió –valentia?, crueltat? per què?– d'inscriure'ns-hi. O això o el buit social més absolut, el desert, el no-res.”

El mateix any 1962, Fuster publicava un opuscle, Qüestió de noms, on argumentava el per què de la seva proposta revolucionària d'anomenar la nació “Països Catalans” o “Països de Llengua Catalana”. Aquest petit text, de plena actualitat, hauria de ser de lectura obligada a totes les escoles. “Contra la rutina –hi escriu– creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració.” Utopia?

La potència i actualitat del pensament i l'obra del gran assagista de Sueca resisteixen perfectament el pas del temps i el situen com un dels principals intel·lectuals catalans del segle XX. Ho testifiquen els innombrables actes de celebració dels 50 anys del llibre, dels 90 del seu naixement i dels 20 de la seva mort, com són: l'exposició itinerant inaugurada a la Universitat de València, la nova edició de l'Obra Completa (tres volums fins ara a Edicions 62, amb el quart a les portes), diversos llibres, pàgines de la premsa o la dedicació de monogràfics de revistes com L'Espill o Eines.

Però és pel seu compromís intel·lectual, moral i cívic amb el seu país i la seva llengua, i per la seva condició d'ideòleg de la identitat de la nació catalana, defensada des de la independència política i la llibertat personal, que Joan Fuster ha passat a figurar com el gran referent de la nostra història recent, més enllà d'adscripcions polítiques, generacionals o territorials. Fuster ens ha nomenat i ens ha tornat l'esperança d'un nosaltres compartit.