Editorial juny 2012. Vicens Vives, el gran oportunista

Acaba de sortir el llibre Amb el corrent de proa de Cristina Gatell i Glòria Soler que pretén ser una biografia intel·lectual de l’historiador Jaume Vicens Vives. Tornem, doncs, a la càrrega, amb la reivindicació del català de seny, l’historiador rigorós, documentat, a l’última dels corrents historiogràfics més avançats del moment i que va posar al seu lloc personatges com Soldevila i Rovira Virgili, més que historiadors creadors d’una mitologia nacionalista. Un home valent que va haver de navegar contracorrent per sobreviure al domini abassegador d‘una historiografia nacionalista mediocre que es veu que era la que dominava les universitats i les tribunes públiques de la societat franquista espanyola. Una actitud que, sembla, li crearia molts problemes: “Esa falta de sensibilidad catalanista de la que se le acusará será una piedra que arrastrará toda su vida Vicens Vives”. Vejats miracle!!! 

Calia fer-se un lloc sota el sol del nou món instaurat el 1939 i, si per això, s’havia de carregar contra els historiadors nacionalistes (catalans és clar) o s’havien de justificar alguns dels règims més sanguinaris del segle XX i de la història de la humanitat com l’Alemanya nazi o el franquisme triomfant dels anys quaranta que aniquilava físicament i moralment els seus compatriotes, i la seva llengua i cultura, es feia i punt. Això sí, sempre a favor del vent que bufava en cada moment. Davant la misèria intel·lectual i de tot ordre de la societat franquista, què havia de fer un home de la seva vàlua (i tan pagat de sí mateix) sinó utilitzar tots els mitjans al seu abast per fer-se valer i arribar a ocupar la posició que per justícia li havia d’estar reservada. El fi justificava els mitjans.

I quan ja s’intuïa que aquell desastre econòmic, social, polític i cultural que va ser el franquisme s’acabaria esfondrant, el gran murri va saber erigir-se en el summe pontífex entre el vell món que, tard o d’hora, moriria i el nou que es començava a albirar. Va ser conscient que li calia transformar-se en el gran bruixot que havia d’embadalir els futurs dirigents de la Catalunya postfranquista. Ens hauríem de demanar si no és cap casualitat que, amb referents com ell, el país tingui un present com el que té farcit d’oportunistes, de corrupció i cinisme.

Tanmateix, aquesta manca evident d’escrúpols intel·lectuals i morals, que en el comú dels mortals no seria un tret gaire afalagador, esdevé, a ulls dels panegiristes de Vicens i Vives, una qualitat dels seu caràcter. En paraules de les seves biografes recollides pel diari El País a Vicens “No se le puede acusar de chaquetero ni de hacer posibilismo; él navega buscando un rendimiento de cada momento político; siempre fue liberal, de pensamiento social y catalán más que catalanista”. S’ha de ser molt indulgent per no veure oportunisme en la manera de fer de Vicens.

Però els millors ho poden fer això de caminar entremig dels fangars més pudents sense embrutar-se els pantalons. En canvi, els que no havien claudicat ni intel·lectualment, ni moralment, ni nacionalment o havien hagut de fugir o havien quedat relegats a l’exili interior. No eren prou bons, ni prou intel·ligents, ni tan dúctils com Vicens Vives. La història els va passar per sobre. Sense pietat. Sense que encara ningú els hagi rescatat ni els hagi fet justícia com se li fa, periòdicament, al gran mestre. Segurament, la petjada indeleble que la seva forta personalitat va deixar en els seus tendres deixebles i els serveis que va prestar a una determinada visió de Catalunya són vents que continuen bufant al seu favor.

Per això, m’atreveixo a suggerir un títol per a aquesta nova biografia que s’ajustaria més a les qualitats extraordinàries de Vicens. Alguna cosa així com Amb el vent de popa.

Armand Sanmamed

24 de maig de 2012