Carles Camp. El fantasmagòric Pedro de Vera i la conquesta de l'Illa de Gran Canària (3)

Articles anteriors:

Part 1

Part 2

El 21 de març de 1493, Ferran II ordena al batlle de València que consideri lliures uns esclaus gomers. El 13 de novembre de 1492, autoritza Pere Valls, col·lector dels censals reials de Mallorca, a adoptar una captiva gomera, de pocs anys d’edat, de qui s’havien encaronat, sota la promesa de ben casar-la i educar-la. El 22 d’abril del 1494 aprova la manumissió d’una esclava gomera a en Joan Albanell, ciutadà de Barcelona. El 1502 encara hi havia un plet entre uns esclaus gomers i els seus amos.

Wölfel[1] fa una recopilació força àmplia, inèdita, de 120 documents relacionats amb l’afer dels esclaus gomers, on es donen els noms d’alguns dels esclaus i de les esclaves gomeres alliberades. Gràcies a aquests documents, en sabem el nom. Hi ha 3 noms en blanc (6’5%), 5 Juanas (10’9%), 3 Inés (6’5%), 4 Franciscas (8’7%), 1 Martina (2’2%), 5 Marías ( 10’9%), 5 Isabels (10’9%), 1 Elena (2’2%), 1 Lucía (2’2%), 4 Madalenas (8’7%), 7 Catalinas (15’2%) i 7 Margaridas o Malgalidas (15’2%).

Veiem que tres noms molt usats a Mallorca: Caterina, Magdalena i Margarida, sumen prop del 40% dels noms de dona de les gomeres cristianes, 20 sobre 46, L’any 1488, la proporció de noms femenins entre la població gomera ja cristianitzada era, realment, molt mallorquina. Costa de creure que sigui purament casual. És versemblant pensar que tindria molt a veure amb l’evangelització mallorquina de l’illa.

Ferran II escriu, el 21 de març del 1493, una carta a totes les autoritats de la corona Catalana, rectificant totalment la seva decisió d’autoritzar de vendre els esclaus fets presoners per Pedro de Vera. Diu el rei:“...es seguit que Pero de Vera, qui lavors ere gouernador nostre en les illes de Canaria, e dona Beatriu de Bouadilla, muller del dit Ferrando Peraza, poc mirant lo seruey de Deu e nostre e lo carrech de lurs conciencies, prengueren molts e diuersos canaris, ja fets christians, vassals nostres, de maior e menor edat...”. La carta la signa Ferran II, tot sol, com a comte de Barcelona i rei d’Aragó. I, tal com ho interpreta l’autor de l’article[2], el catedràtic Antonio de la Torre, els captius eren vassalls del Ferran II, comte de Barcelona i rei d’Aragó! En Pedro de Vera era governador del comte de Barcelona i no de la reina de Castella, donada la naturalesa catalana i no castellana d’aquest títol. Ell i Beatriu de Bobadilla estaven al servei del comte de Barcelona i no de la reina de Castella i els canaris eren vassalls del comte de Barcelona i rei d’Aragó i no de la reina de Castella. Les Canàries eren de la corona Catalana. Aquests documents no ben filtrats per la censura ho demostren! Si aquests gomers haguessin estat súbdits de la reina de Castella hauria estat impossible que aquest document l’hagués pogut signar Ferran II tot sol, perquè no hauria tingut cap valor, tal com hem explicat que preveien les concòrdies matrimonials de Ferran i Isabel. Es tracta, doncs, d’una altra evidència de la naturalesa catalana de la conquesta de les Canàries.

El títol de governador que ostenta Pedro de Vera, corroboraria aquesta versió. Castella, s’annexionava directament els territoris conquerits. A la corona Catalana, els nous territoris annexionats conservaven el seu estatus diferenciat. El càrrec de governador era, com ja hem dit, un càrrec previst en el sistema institucional català, reservat a nobles parents del rei català o vinculats a la casa reial catalana, a diferència de Castella. En canvi, era un càrrec inexistent a Castella.

La documentació sobre aquest personatge es torna molt escassa a partir de 1491, i gairebé desapareix, si no és de documents que l’esmenten directament o indirecta, a partir del 1495[3]. El document més rellevant és el testament de l’autèntic Pedro de Vera y Mendoza, fet en una data desconeguda, poc abans del 1503. L’any 1500, se’l sap retirat a Jerez, afectat per una greu malaltia (la lepra).

La relació dels seus béns ens indica que va ser un noble andalús de segona fila, ben situat, amb prou béns per a viure bé, però res d’extraordinari[4]. Situació econòmica ben justeta que contrasta fortament amb la fortuna del Vera governador que, després de pagar una multa de 500.000 maravedisos pels abusos comesos contra els gomers, encara pot fer als reis un préstec de 500.000 maravedisos més per ajudar-los a finançar la guerra de Granada[5]. Es veu que els Reis Catòlics no li van tornar res d’aquest préstec, ni li devien pagar tan sols els interessos. Els historiadors atribueixen la modèstia del seu patrimoni en el moment de la seva mort especulant sobre uns suposats revessos de fortuna, sense explicar-nos quins van ser ni encara menys documentar-los.

En efecte, el Pedro de Vera de la guerra de Granada era home de la màxima confiança dels reis. Era mariscal o, per dir-ho en termes de l’època, guarda major del reial[6], que era com s’anomenaven llavors els campaments de campanya militar. Això vol dir que era el màxim responsable de la seguretat personal dels reis quan aquests estaven en campanya. Aquest càrrec només es donaria a una persona de total i absoluta confiança !

Va ser un dels principals capitans a la presa de Màlaga i va dirigir la conquesta de Mijas i d’Osunilla. El cronista Pulgar “assenyala la presència de l’antic alcaid d’Arcos (sic, per en Pedro de Vera governador) i especialment l’estima i confiança al confiar-li missions alhora àrdues i honroses”[7].

La versió oficial dels fets ens explica, com a mera suposició o conjectura, que Pedro de Vera va conèixer els Reis Catòlics durant la visita que aquests van fer a la ciutat de Jerez, el 1477. Els va caure tant bé que el van nomenar governador de Canària primer i després li van fer les distincions i les confiances esmentades en els paràgrafs anteriors. Van tenir prou amb un dia perquè succeís tot això![8]. Tot plegat, no és versemblant i no és gens plausible.

Insisteixo en el fet de que va poder fer un préstec de 500.000 maravedís als reis per pagar les despeses de la guerra de Granada, a més dels 500.000 que havia pagat com a sanció pel cas dels esclaus gomers explicat abans, això vol dir que era un home ric. No se sap si per pagar-li el crèdit o com a premi pels seus fets militars, els reis li van donar la vila d’Osunilla i altres llocs per la zona de Màlaga.

Cal recordar que, quan Pedro de Vera va haver consolidat la conquesta i es va assignar una certa porció de terres amb la seva aigua de regadiu corresponent, hi va fer plantar, entre d’altres coses, canya de sucre. Ja he demostrat en el seu lloc l’origen valencià d’aquesta tecnologia, fet que dóna encara més força a la hipòtesi aquí defensada.

Això contrasta totalment amb els pocs béns que, en morir, va deixar als seus fills el Pedro de Vera de Jerez; pocs béns que són coherents amb la categoria social de l’alcaid d’Arcos de la Frontera, però totalment inversemblants en el cas governador de Gran Canària i home proper a la família reial.

Sembla que, bé per l’excessiva brutalitat en la repressió de la revolta dels gomers o bé per qualsevol altra raó, el governador Pedro de Vera va caure en desgràcia. Per a l’astorament general dels historiadors oficials, aquesta circumstància no l’afecta per res en la seva participació en la guerra de Granada. Només a algú molt proper als reis se li podrien perdonar les greus acusacions que pesaven sobre seu i, a més, li fos atorgat un càrrec de màxima confiança, com és la seguretat personal dels monarques.

Per aquest motiu, el seu nét, l’anomenat Álvar Núñez Cabeza de Vaca, va iniciar un plet per rehabilitar el bon nom del seu avi, amb l’ajuda del seu cosí, l’anomenat Pedro Estupiñán (Estupinyà?) Cabeza de Vaca. Aquest plet va tenir lloc a Jerez el 1537[9].

Segons les actes d’aquest judici, en “Pedro de Vera... ...per ser la persona que era li fou donat el càrrec de guarda major dels reials de dita conquesta [la de Granada]”[10]. En el mateix judici, s’explica com la seva decisió i coratge van evitar que els reis patissin cap perill en un atac musulmà dirigit per Abraham Albergi durant el setge de Màlaga [11].

Atenció a la badada del censor. Fixem-nos-hi bé: “per ser la persona que era” i no per una mera simpatia personal. En efecte, en aquella època “s’era” o “no s’era”, per naixement, per llinatge. I qui era el Pedro de Vera de Jerez ? Quin era el seu grandíssim llinatge tant proper als reis? Era un noble de segona fila, que va assolir, com a gran èxit, ser un vint-i-quatre (regidor) de Jerez i ser nomenat, per les seves encertades i afortunades fidelitats en les bandositats andaluses, alcaid de la fortalesa d’Arcos de la Frontera, fer de sentinella en un racó de món! Un càrrec dur, poc lluït i avorrit!

La història oficial ens diu que va conèixer un dia els Reis Catòlics i aquí va començar tota la seva flamant carrera política i militar. El seu presumpte encimbellament com governador de Gran Canària i persona de màxima i total confiança dels Reis, persona a qui confien la seva pròpia seguretat personal en el campament militar en zona de guerra, a un noble xeresà de segona fila amb qui mai hi havia tingut cap mena de relació sembla talment un acudit.

L’intent de quadrar el càrrec d’alcaid d’Arcos, a Andalusia i la seva participació en la guerra de Granada amb l’exercici del càrrec de governador de Gran Canària, d’acabar de conquerir aquesta illa i de sufocar dues revoltes a la Gomera, l’una el 1484, l’altra el 1488 fa que es caigui en contradiccions, confusions i fets impossibles i inversemblats. La confusió de la documentació i de les cròniques és molt alta, com veiem.

A això, cal afegir que, de les dues revoltes esmentades, hi ha qui nega que existís la primera, ja que la documentació de l’època tendeix a confondre-la amb la segona. És lògic, atesa l’activitat militar del xeresà Pedro de Vera que hem vist més amunt. A més, un cronista anomenat Castillo resulta que “s’equivoca” i diu que la revolta va ser en 1487 [12]. El 1487 és públic i notori que Pedro de Vera era a la península, com hem vist. És més, se sap, segons ens informa Elies Serra i Ràfols, que en Pedro de Vera era a la cort en aquell any de 1488[13], nomenat proveïdor general i intendent de l’exèrcit de Granada, el 27 de desembre del 1488 [14] i que els fets d’aquesta revolta van ser explicats per Abreu Galindo el 1632, per Viera i Clavijo, el 1772-83 i per un tal Pedro Gómez Escudero, el 1485, tres anys abans que es produïssin![15], en un clar exemple d’error en la manipulació censora.

Fins i tot Cámara y Murga ens explica, el 1634, que en Pedro de Vera va morir de lepra a la presó poc després de la revolta de la Gomera [16]. Aquest fet no encaixa en cap dels fets esmentats. Es tracta, sens dubte, d’un altre embolic dels censors.

Carles Camp

27/03/2012