Editorial Febrer 2012. Ens calen manuals d’història universal catalans

Ja hem comentat en diverses ocasions que, com a país i cultura colonitzats, els catalans hem patit un fort procés desnacionalitzador, que ha tingut com a objectiu diluir la nostra personalitat dins la cultura dominant.

La història ha estat un dels objectius –i no menor- d’una política uniformitzadora per a la qual no ha d’existir cap mes història que la història d’Espanya, convenientment identificada amb la història –suposada- de Castella. La història de Catalunya, en cas de ser contemplada com a tal, no passaria de ser una mera història local, subordinada als interessos de la història amb majúscules, l’única i veritablement important: la història d’Espanya.

La creació d’una història unificada i homogeneïtzadora va ser, des del primer moment, un objectiu d’estat; més enllà de la forma concreta que aquest estat adoptés al llarg del temps: monarquia, república o dictadura; i de les ideologies o de les oligarquies que el controlessin. La persistència durant segles d’aquesta política ha permès la solidificació dels seus postulats en l’inconscient col·lectiu dels súbdits de l’estat espanyol.

Tanmateix, a diferència d’altres indrets de la península, la solidesa del fet nacional català i la seva voluntat de pervivència han ajudat a generar uns anticossos immunitzadors que han permès minimitzar, fins a cert punt, les conseqüències d’aquesta política. Malgrat tot, ha penetrat també entre nosaltres i ha mediatitzat la reconstrucció de la nostra història nacional gestada durant la Renaixença del segle XIX. Una visió històrica, la de la Renaixença que, a grans trets i malauradament, continua sent la visió predominant en la nostra historiografia.

El resultat de tot plegat ha estat que els catalans, fins i tot molts dels més compromesos nacionalment, no veiem la nostra història des d’una perspectiva pròpia –tal i com fan la majoria de pobles del món- sinó que, paradoxalment, sovint ho fem des de l’òptica creada per aquells que, precisament, ens volen anorrear com a poble.

La manca d’una òptica històrica pròpia és un problema que té un doble vessant. Hem parlat fins ara de l’intern, de la mirada cap endins. Però ni ha un de gairebé tan important: el de la mirada cap enfora; és a dir, de com els catalans veiem i interpretem la història universal i de com ens hi posicionem en tant que catalans.

L’elaboració d’històries universals no deixa de ser una recreació en què els historiadors aboquen, més o menys conscientment, els seus prejudicis nacionalistes, però, a la vegada, és una tasca de reafirmació nacional. Els espanyols, els francesos o els anglesos es reafirmen nacionalment llegint en els manuals d’història universal les seves fetes i malifetes. És, en definitiva, una eina molt important de construcció del seu imaginari nacional.

Els catalans, com a conseqüència de les nostres vicissituds nacionals, hem estat massa ocupats en recuperar la nostra història, massa preocupats mirant-nos el melic i hem deixat de banda les aproximacions a la història del món des d’una òptica pròpia. I el que és pitjor, hem deixat aquesta recreació en mans d’historiadors -o adaptadors d’històries universals foranes- espanyols que han projectat la seva visió espanyola i espanyolista als manuals d’història universal.

El resultat és ben evident: la presència, com a tals, dels catalans i de les seves aportacions en la història, la ciència, la cultura o l’art universals en aquesta mena d’obres de divulgació històrica és, gairebé, nul·la. La qual cosa reforça, en l’imaginari del lector català la idea que els catalans hem estat un poble de segona categoria, sense cap protagonisme en els grans esdeveniments universals. Noció, sigui dit de passada, completament falsa. N’hem tingut, en tots els àmbits i sovint d’una qualitat i quantitat sorprenents per a un poble de les nostres dimensions demogràfiques.[i]

La possibilitat que els nostres fills disposin de manuals escolars d’història universal amb una òptica catalana,que no vol dir veure el món per un forat xovinista sinó situar els catalans al lloc que veritablement els pertoca, hauria de ser una prioritat per als nostres historiadors i per a les nostres autoritats acadèmiques, no tan sols per una mera qüestió de justícia històrica, sinó, i sobretot, per a la recuperació de la nostra autoestima com a poble, eina indispensable d’una veritable estratègia de supervivència nacional.

Armand Sanmamed

07/02/2012