Editorial Gener 2012. Carta al (futur) rei Felip de Borbó

Quan, sigui pel motiu que sigui, l’actual titular de la corona del regne d’Espanya hagi de ser succeït pel seu hereu, a Catalunya tornarem a tenir un altre Felip de Borbó com a monarca.

Felip és un nom reial de molt mal record en aquestes contrades. Felip V (IV de Catalunya) va ser el vencedor de la guerra de Successió i, com a tal, responsable de la supressió de les constitucions dels antics regnes de la monarquia catalana i de la posterior duríssima i llarguíssima repressió que van patir els seus habitants.

Quan va néixer l’actual príncep d’Astúries les negociacions entre Franco i la família Borbó concretament amb l’hereu d’Alfons XIII, Joan de Borbó, estaven molt avançades i, pràcticament, si no ho estava del tot, estava decidit que, a la mort del dictador Franco, l’hereu de Joan, Joan Carles, seria el futur rei d’Espanya. En aquell moment era ja més que previsible que el fill primogènit de Joan Carles de Borbó, tenint en compte la vigència de la llei Sàlica, seria a la llarga el seu successor.

Per això ens preguntem com és possible que Joan Carles de Borbó bategés amb aquest nom el seu primogènit i, molt probablement, hereu a la corona. Com pot ser que Joan Carles cometés una falta de tacte d’aquesta magnitud?

Cal recordar que el darrer cop que es va posar el nom de Felip al fill d’un rei de les Espanyes va ser l’any 1746, quan Carles III va batejar amb aquest nom el quart dels seus fills mascles (no pas el primogènit). Des d’aleshores, almenys en la branca primogènita, cap fill de rei d’Espanya no ha dut el nom de Felip. Des de Carles IV fins a Joan de Borbó, aquest nom no s’havia posat a la branca primogènita Borbó espanyola, en una política d’intentar oblidar un nom que duia molt mals records i un gran sentiment de rebuig a una part important dels seus súbdits. Només cal recordar com anomenem a cert estri dels nostres banys.

Tenint en compte que, a les famílies reials, els noms no es posen per caprici sinó que sempre tenen algun motiu concret, per què, 220 anys després, es va reintroduir un nom que ja havia deixat de ser tradicional des de feia set generacions? Com és que es va ressuscitar? Se m’acudeixen diverses possibilitats.

La primera és que Joan Carles de Borbó ignorés completament la història de la seva dinastia i, concretament, de quina manera el seu avantpassat Felip de Borbó va arribar a ser rei de Catalunya, València, Balears i Aragó i posés Felip al seu fill, com per casualitat, potser en un intent de reivindicar antiguitat i solera de la monarquia hispànica. Tanmateix, es força inversemblant que algú que s’estava preparant per ser rei d’Espanya ignorés que el seu avantpassat Felip V va arribar a ser el nostre rei a mata-degolla i que no recordés que els assassinats, tortures, presons, exilis, confiscacions, robatoris i tota mena de depredacions amb què el primer Borbó va obsequiar el país conquerit que van deixar un país exhaust, sense oblidar la supressió de les nostres institucions, de les nostres llibertats i l’inici de la persecució de la nostra llengua i de l’espoli del país, mals que encara perduren.

La segona seria que, coneixedor dels fets, escollís aquest nom amb tota la intenció per recordar-nos qui mana, possibilitat encara més inversemblant que l’anterior per l’alt grau de cinisme i desconsideració que comportaria.

La tercera seria que fos certa la brama que, entre les condicions que Franco hauria imposat en les negociacions per instaurar la tercera restauració borbònica en la figura de Joan Carles de Borbó, hi havia la de batejar el seu primogènit i hereu amb el nom de Felip. Franco no era cap ignorant de la història d’Espanya i donava molta importància a detalls amb profunda significació històrica, com ho demostra el fet que, el gener del 1939, va endarrerir expressament uns dies l’entrada del revoltat exèrcit feixista a Barcelona per fer-la coincidir amb el 26 de gener, aniversari de la gran victòria de l’exèrcit català a Montjuïc sobre l’exèrcit castellà, ocorreguda el mateix dia de l’any 1641. I si Franco recordava el 1641, encara més es devia recordar del 1714.

Si aquesta fos la versió correcta haurem de dir que Franco es va equivocar. A Catalunya on és molt estesa l’opinió que la monarquia és una cosa totalment obsoleta, el fet de tenir un nou Felip de Borbó com a monarca no és un factor que jugui a favor de millorar el grau d’acceptació de la institució monàrquica.

En el cas de l’hereu de la corona, com en el de la resta de mortals, la tria del nom no és una decisió pròpia sinó que ens ve donada pels nostres progenitors. No sabem si el príncep d’Astúries és conscient de la mala passada que, voluntàriament o involuntàriament, li van fer en triar-li un nom que no l’ajudarà gaire en els esforços d’acostament que, darrerament, ha endegat la corona per millorar la imatge de la institució a Catalunya.

Encara que, malauradament, molts catalans, valencians i balears, massa acostumats a rebre bastonades, no se n’adonin que es tracta de la darrera humiliació a què Franco ens va sotmetre i no li donin la importància que mereix; també és cert que, un país com Catalunya, que té molt present la seva història fins al punt de commemorar com a festa nacional la data de la derrota a mans de l’il·lustre avantpassat homònim del príncep d’Astúries, pot considerar un insult i una humiliació que el seu futur cap d’estat dugui un nom de tan infausta memòria.

En un moment com l’actual, en què forces molt obscures assetgen la institució monàrquica, l’adopció, per part del futur monarca, amb menys connotacions negatives seria una opció intel·ligent que denotaria un canvi de sensibilitat de la corona envers Catalunya i els catalans en general.

No és un fet estrany que un monarca canviï el nom en arribar al poder i adopti un nom públic diferent del familiar. Va ser el cas, per exemple, de la reina Victòria d’Anglaterra. Podríem suggerir, fins i tot, que prengués el nom de Joan, nom força comú i sense connotacions negatives que, a més duia el seu avi patern, persona ben considerada. A més, hi ha la coincidència que la numerologia (Joan III) coincidiria tan a Catalunya com a Castella.

I, posats a demanar, demanaríem que el nou rei fes el gest de derogar el Decret de Nova Planta imposat als vençuts pel seu avantpassat homònim, gest que podria ser alguna cosa més que un simple acte simbòlic.

Podria ser el principi d’una bonica -i convenient- amistat!

Carles Camp