Carles Camp. Virreis, governadors i capitulacions (2)

Rumeu de Armas també cita la Crónica del rey don Enrique el Quarto, almenys la còpia o versió que ens ha arribat, en què s’expliquen tres casos de nomenaments de virreis a Castella durant el regnat d’Enric IV. Llàstima que cap dels tres no tingui suport documental [1], per la qual cosa cal considerar apòcrifa almenys aquesta part de la crònica i, per tant, falsa per no provada, ni contrastada.

També explica que, durant una revolta de l’infant Alfons de Castella contra el seu germà Enric IV el 1465, l’infant va ser coronat com a Alfons XII pels seus partidaris. Va designar com a virrey d’Andalusia Pedro de Girón. El fet, però, que Pedro de Girón hagués de compartir el càrrec amb el duc de Medina Sidonia i el comte de Arcos [2] deixa el suposat títol de virrei totalment desvirtuat, al ser un càrrec compartit i no unipersonal. Es tractava, en realitat, d’un consell de regència, òrgan que sí que era contemplat per la legislació castellana. Com en els altres casos descrits, el nom no fa la cosa.

Tot plegat ratifica l’inexistència d’aquest càrrec a Castella. Els esforços descrits més amunt per intentar demostrar el contrari són eixorcs. Tant és així que quan, el 1528, Carles I va voler nomenar un virrei per a Castella i per als altres regnes hispànics per evitar possibles problemes derivats de les seves més que previsibles llargues absències, a Castella no va ser possible, ja que les lleis del regne no contemplaven aquest càrrec. L’únic que va poder fer, i que les lleis d’aquell país permetien, va ser nomenar un Consell de Regència presidit per la seva esposa Isabel[3]. En canvi, no hi va haver cap problema ni en els diferents regnes de la corona Catalana -Itàlia inclosa-, ni a Navarra.

Unes dècades més tard, Felip II de Castella va intentar que els diferents virreis estiguessin supeditats a algun dels diferents consells que va fundar o refundar: al Consell d’Itàlia, en el cas dels virreis dels regnes italians; al Consell d’Aragó, en els de la corona Catalana; al Consell d’Índies, en els d’Amèrica. No se’n va sortir. Ni l’ordenament jurídic permetia que els virreis no depenguessin directament de la corona ni cap d’ells, tots de l’entorn del monarca, no va acceptar mai el que consideraven una degradació[4].

A tall d’exemple, Juan de Vega, virrei de Sicília, en deixar el seu càrrec el 1558, va escriure un extens memorial en contra de les pretensions del rei de sotmetre els virreis al control d’altres institucions que no fossin el mateix monarca. En aquest memorial, de Vega afirmava que el virrei havia de ser totalment lliure en totes les seves decisions, que no s’havia de reduir el virrei a una cosa semblant a un corregidor[5], que era, com hem vist, una de les fórmules que tenien els reis castellans de delegar poder i que posar-lo sota el control d’un consejo podria tenir conseqüències funestes.

S’ha dit que els virreis no acceptaven tal degradació perquè això anava contra el seu honor com a nobles, o sigui, que el monarca absolut castellà havia d’abaixar el cap davant d’aquestes respostes del seus súbdits sense poder-hi fer res, la qual cosa, en un context castellà, resulta poc creïble. En canvi, en el context català, en què el monarca havia d’acatar la legislació sí que es transforma en una explicació versemblant i plausible.

En una data ja tan avançada com 1689, el llavors virrei del Perú, comte de Palata, home de l’alta noblesa castellana i de l’entorn reial, va escriure que, pel que ell coneixia, a la Castella del segle XVI i, per tant, cal suposar que en temps anteriors, s’ignorava què era un virrei!, ja que, segons ell, “no teniendo la pràctica de lo que era el oficio de virrey, porque en su corona [la de Castella] NO HABÍA NINGUNO, siguió la forma ordinaria que se guarda con los corregidores” [6]. Més clar no es pot dir.

Les úniques excepcions plausibles les trobem, casualment, en el cas dels governador de les Canàries. Precisament de tot allò que hem dit fins ara, hem de deduir que, cada cop que trobem un governador d’alguna de les illes Canàries, el nomenament no podia venir d’un rei de Castella. El nomenament havia de venir d’un rei català i, en el cas dels Reis Catòlics, en la seva qualitat de comtes de Barcelona i reis d’Aragó; de cap manera de la de reis de Castella. D’aquests governadors de les Canàries ja en parlarem en el seu moment.

El professor García Gallo, al buscar antecedents al cas colombí de cessions de poder per part dels reis de Castella a persones concretes només sap posar exemples sobre les Canàries. Curiosament, García Gallo passa de puntetes sobre un aspecte fonamental, el de la naturalesa del càrrec de governador i es limita a parlar dels contractes –les capitulacions- que, successivament, aquests personatges signaven amb la corona i les seves conseqüències[7]. Entrar a fons en la naturalesa dels càrrecs de virrei i governador i de les capitulacions hauria dut a García Gallo a unes conclusions molt allunyades del que la historiografia oficial ha establert sobre la història de la conquesta d’aquelles illes al llarg del segle XV i, especialment, en les dècades de 1480-1490.

Aturem-nos, breument, en la qüestió de les capitulacions, un document propi del dret català, inexistent en el corpus jurídic castellà. S’anomenaven capitulacions perquè estaven compostes d’una sèrie de capítols en què es descrivia una determinada empresa, generalment naval, a la qual el rei donava el seu consentiment i el seu suport; s’hi especificaven les despeses previstes i com es repartien entre la corona i la persona que l’anava a realitzar i com es repartirien entre ambdues parts els guanys que, previsiblement, s’obtindrien.

Des del 1363, com a mínim, els reis catalans firmaven capítols amb els diputats dels diversos regnes per aparellar armades navals[8]. Les capitulacions es van consolidar durant el segle XV. El mecanisme era el següent: a proposta del representant d’un braç de les corts, un o més d’un, i seguint la iniciativa d’un o més particulars es firmava, després de negociar-ne els diferents termes i posar-s’hi d’acord, uns capítols amb el monarca, que eren les descripcions de l’empresa amb els seus detalls econòmics. Les capitulacions acabaven amb dues signatures: la del rei precedida per la protocol·lària frase “Plau al Senyor Rey” seguida sempre d’un “Plau als dits Deputats”.

En paraules d’Isabel Sánchez de Movellán les capitulacions eren “‘capítols o ordenacions del General’ que desenvolupaven reglamentàriament la normativa i que podien ser elaborats per comissions curials, això sí, sempre que rebessin al final l’assentiment de la cort”[9]. Ras i curt: les capitulacions eren formalment un acord entre un particular i el rei a proposta de les corts catalanes o d’un altre regne de la corona Catalana, i ambdues parts eren les signants d’aquest acord.

Com hem dit, era una figura contractual totalment catalana, que no existia a Castella. Així ho afirma José María Ots Capdequí qui, parlant de les capitulacions fetes pels Reis Catòlics amb Cristòfol Colom el 1492, i donant per pressuposat que aquests reis actuaven com a reis de Castella, diu que aquestes capitulacions “rebassaren l’esfera estricta del dret privat, sense que puguin ser enquadrats dins de les figures jurídiques contractuals reconegudes per les fonts legals [castellanes] de l’època”. I segueix: “ni les fonts legals del dret de Castella, ni a les del dret pròpiament indià, no es troben normes a través de les quals puguin ser fixats amb seguretat els perfils jurídics de la capitulació. Tampoc no en diuen res els grans tractadistes clàssics d’un i altre dret” [10].

Els conqueridors de les Canàries hi van després d’haver signat unes capitulacions amb els Reis Catòlics i, gairebé sempre, com a governadors. Si signaven capitulacions i nomenaven virreis i governadors, els Reis Catòlics només podien actuar com a sobirans catalans, mai com a sobirans castellans. No ens ha d’estranyar, per tant, que no s’hagi conservat cap d’aquestes capitulacions, ni originals ni còpies, ja que, a part d’identificar correctament els conqueridors amb els seus noms autèntics, generalment catalans i, més sovint, sembla ser que valencians, es palesarien les fórmules i figures jurídiques catalanes. I, tot plegat, contradiria de forma massa evident la versió de la historiografia oficial de la conquesta castellana de les Canàries.

Carles Camp

8/12/2011