Carles Camp. La indústria sucrera i les Canàries (i 3)

Vocabulari català en les indústries sucreres de les Canàries i Amèrica

El lèxic relacionat amb la tecnologia sucrera pot ser un instrument molt valuós a l’hora d’establir la connexió de la indústria del sucre de Madeira i de les Canàries i, per extensió d’Amèrica, amb València.

Prenem, per exemple, el mot castellà trapiche que designa un element essencial del procés sucrer: el molí emprat per extreure el suc de la canya de sucre. Malgrat que hi ha qui l’ha volgut relacionar amb el sicilià trapeto, que haurien adoptat els portuguesos i d’on hauria passat al castellà transformat en trapiche, està reconegut que aquest terme és una castellanització de la paraula catalana trapig (30), nom que, des d’inicis del segle XV, rebia el molí de sucre al regne de València. La castellanització trapiche ja està documentada a Múrcia, l’any 1456 (31), en un intent fallit d’introduir la indústria sucrera en aquella zona, trenta anys abans del suposat viatge de la paraula de Madeira a les Canàries

Joan Coromines remarca l’origen mossàrab –no pas castellà- del terme, en el seu Diccionario Etimológico de la Lengua Castellana. L’investigador Humberto López Morales, afegeix: “És curiós que la primera documentació del vocable [trapiche] no aparegui (segons el que avui sabem) fins al 1535, precisament a la Història de Fernández de Oviedo, data en veritat molt tardana per a una paraula que devia tenir uns quants segles de vida...”(32)(33). Molts segles de vida sí, però, en català, és clar.

Segons el diccionari Alcover-Moll la paraula “trapig” designa una fusta per premsar i no només l’acció de “trepitjar”. És l’eina amb què es fa l’acció de premsar. No ens ha d’estranyar que s’escrigui amb “a” puix el verb “trepitjar” és “trapitjar” en català occidental, segons ens diu Joan Corominas. Per cert, l’ús de la paraula “trapig” com a instrument de premsar canya de sucre ja consta a Castelló de la Plana el 1417.

L’origen català del mot trapiche tan sols seria la punta de l’iceberg d’un vocabulari que, tot i que requeriria d’una anàlisi etimològica acurada, desprèn un inequívoc aroma català, com ens han revelat les profuses investigacions de Manel Capdevila. Esmentarem alguns exemples:

La paraula “melassa” (líquid de color fosc i sabor dolç que resta com a residu del sucre de canya), amb un significat semblant a mel basta o poc refinada, en castellà melaza (que no sembla derivar de miel, puix la “i” abans de la “e” en castellà s’hi acostuma a afegir, no a treure), en francès mélasse i molasse en anglès.

O el terme “bagàs” (residu de la canya de sucre un cop se n’ha tret el suc), bagazo en castellà, però en francès i en anglès bagasse. No sembla que aquesta paraula francesa vingui del castellà, sinó que, per la seva forma, sembla més aviat agafada directament del català.

El concepte “massa cuita” (suc de la canya escalfat amb vapor), en francès masse cuite i fullmasse o masse cuite en anglès. Com que el conreu de la canya a les possessions franceses del Carib es posterior a l’hispànic és versemblant pensar en una influència hispànica sobre el vocabulari tècnic francès i no al contrari.

A Santo Domingo, la part de la planta que quedava a terra un cop tallada la canya l’anomenaven zoca i la segona soca era anomenada rezoca(34), paraules d’evident ressonància catalana

El mot perol o parol, escrit d’aquesta darrera forma també en portuguès, i que té el mateix significat que en català (35), documentat per primer cop a Canàries el 1586 i a Santo Domingo el 1547. És absurd el suposat origen portuguès d’aquesta paraula, que no apareix documentada en aquest idioma fins el 1711 al Brasil, i que el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española reconeix com a provinent del català.

Les paraules escumero o espumero o maestro de espumas, que fan venir del portuguès escumeiro (36). Al meu entendre, és un catalanisme provinent de les paraules catalanes escuma i del seu derivat escumer.

Desburgar i el seus substantius desburgue i desburgador, que fan venir des portuguès esburgar, que significa pelar la canya, traient-li el cabdell i les fulles (37). Sembla molt més simple fer-lo derivar del català esporgar i esporgador, del mateix significat.

A moltes d’aquestes paraules, com hem vist, els ha estat atribuïda una etimologia portuguesa, justificada, de vegades, per la presència de grups relativament nombrosos de portuguesos en territoris colonials hispànics. És el cas d’uns 200 portuguesos que treballaven com a tècnics en els enginys sucrers, el 1535 (38). Ja vam veure en el capítol anterior que no resultava gaire creïble el transvasament d’especialistes en tecnologies estratègiques entre estats que rivalitzaven per l’hegemonia mundial.

En la majoria de casos, l’origen català del vocabulari sucrer respondria amb naturalitat, per una banda, els problemes etimològics i, per l’altra, encaixaria millor amb la realitat política de l’Amèrica hispànica ja que, a diferència dels portuguesos, la presència dels súbdits dels estats catalans en terres americanes, a més de ser del tot normal, estava jurídicament emparada per les lleis d’Índies.

Sabem que el mateix Colom va dur plançons de canya de sucre en el seu segon viatge per comprovar com s’aclimatava aquesta planta a les illes del Carib. La presència catalana va ser evident des del primer moment de la descoberta. I, a més, relacionada amb la indústria sucrera. Va ser el català Miquel de Ballester, primer alcaid de Concepción a l’illa Espanyola qui va instal·lar la primera producció industrial de sucre (39).

Segons l’historiador Mervyn Ratekin, el 1519, per atendre les necessitats dels propietaris sucrers de l’Espanyola es van emetre unes ordres reials per tal de “reclutar tècnics de molí [de sucre] des de les illes Canàries i des d’Espanya i enviar-los a l’Espanyola”(42). Ja hem vist que l’únic lloc de l“Espanya” d’aquell moment d’on podien provenir els tècnics sucrers era el regne de València.

Va ser per aquestes dates que els colonitzadors de l’Espanyola van començar a adonar-se que l’extracció d’or havia deixat de ser rendible. Així, van reprendre amb molta força la indústria sucrera, segons explica en Frank Moya Pons. Sembla que un dels primers impulsors de la importació de maquinària i mestres sucrers va ser un tal Hernando de Gorjón que, aviat va ser imitat per altres propietaris com Gonzalo de Vellosa o els germans Tapia. Els pares jerònims van començar a concedir préstecs de 500 pesos a tothom qui volgués engegar un negoci sucrer. Es van posar en marxa no menys de 40 trapigs o enginys entre 1519 i 1520. La idea va ser molt ben acollida per tothom i van ser moltíssims els pobladors de l’Espanyola que s’hi van afegir, de manera que es va aconseguir una forta represa de l’economia illenca i, de retruc, del massiu tràfic d’esclaus negres africans emprats per al funcionament d’aquesta indústria (43).

Tot el que hem anat exposant fins aquí, apunta clarament a un origen valencià de les indústries sucreres colonials de Madeira, Canàries i Amèrica. Qualsevol -poc probable- derivació siciliana no ens mouria, de fet, del estats de la Monarquia Catalana, que ens han dit fins ara que no van tenir res a veure ni amb el descobriment ni amb la conquesta d’Amèrica. L’origen valencià de la indústria sucrera d’ultramar constitueix una prova més del protagonisme català en les empreses de descoberta i conquesta canària i americana. (v. Annex 3)

I com a corol·lari d’aquesta conclusió hem de dir que s’ha comprovat que el sucre no era un aliment habitual al regne de Castella ni a Andalusia abans del segle XVI i, en canvi, sí que ho era en els territoris catalans i a l’Aragó, especialment al regne de València (44). A Castella, només els moriscos de l’antic regne de Granada en consumien habitualment. Per als cristians de Castella era un producte de gran luxe en el millor dels casos, quan no s’usava només com a medicament.

Colom, el 1494, fa portar una quantitat relativament important  de sucre (parla de 10 caixes) cap a les Índies, perquè els espanyols que ja hi eren instal·lats el troben a faltar (45). Si aquests espanyols, tots ells cristians, haguessin sigut andalusos, extremeny o castellans, com ens volen fer creure, no haurien trobat a faltar un aliment que habitualment no consumien. Igualment, en el tercer viatge, l’any 1498, Colom regala als indígenes de l’illa ja anomenada per ell de la Trinitat, entre altres foteses, sucre, ignorem, però en quina quantitat (46). No és gaire versemblant pensar que, conqueridors castellans regalessin com una fotesa un producte tan car i escàs, un producte per a ells de gran luxe i, a més, un medicament que els podria ser imprescindible.

Carles Camp

30/09/2011

Bibliografia

(30) María Martínez Martínez, “Producción de azúcar en Murcia: un proyecto fracasado del siglo XV”. Actas del Cuarto Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar. Casa de la Palma, Motril Junta de Andalucía, setembre 1992, p.155.

(31) María Martínez Martínez, op. cit., p. 158-62.

(32) Humberto López Morales, “Orígenes de la caña de azúcar en Iberoamérica”. Actas del Primer Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar. Casa de la Palma, Motril. Junta de Andalucía, setembre 1989, p.201.

(33) Humberto López Morales, op. cit., p. 202.

(34) Humberto López Morales, op. cit., p. 199-200.

(35) Cristóbal Corrales, Dolores Corbella, “Contribución a la historia de la terminología azucarera canaria”. Anuario de Estudios Atlánticos. Madrid-Las Palmas, 2008, num. 54-II, p. 347-348.

(36) Cristóbal Corrales, Dolores Corbella, op. cit., p. 350.

(37) Cristóbal Corrales, Dolores Corbella, op. cit., p. 352-353.

(38) Humberto López Morales, op. cit., p. 197.

(39) Humberto López Morales, op. cit., p. 192.

(42) Mervyn Ratekin, “The Early Sugar Industry In Española”. Hispanic America Historical Review, febrer 1920, p.1-19.

(43) Frank Moya Pons, La Española en el siglo XVI 1493-1520. Universidad Católica Madre y Maestra; Santiago, República Dominicana, 1978, p. 256-268.

(44) Expiración García Sánchez, “El azúcar en la alimentación de los andalusíes”. Actas del Primer Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar. Casa de la Palma, Motril. Junta de Andalucía, setembre 1989, p.230.

(45) Humberto López Morales, op. cit., p. 192.

(46) Cristóbal Colón, Textos y Documentos completos, edición de Consuelo Varela. Alianza Editorial, 1992, p. 395.