Editorial Setembre 2011. Nous atacs dels espanyols contra la nació catalana

Els catalans estem acostumats a rebre garrotades per totes bandes. Aquell llampant Sant Jordi que matava la personificació del mal avui s'ha transmutat en un ase que rep cops i insults. I no ens immutem. La llengua, el finançament, les infraestructures, l'estatut... Ara li ha tocat el torn al sistema educatiu. En la nostra condició de colònia d'espanyols i francesos, acceptem passivament tota mena de robatoris i agressions. De tant en tant, aixequem la veu per a queixar-nos com fa l'ase en rebre el cop, però no passem de la queixa momentània i, un altre cop, cots, capbaixos, romanem quiets sabent que aviat caurà una altra bastonada.

 

Durant els darrers 300 anys, els espanyols han mantingut una fèrria ocupació militar en territori iber (Aragó, Balears, Catalunya, Múrcia i València). Al llarg d'aquests tres segles, s'han comportat com a tal cosa: invasors. Però d'ençà la sentència dels jutges dels partits popular i socialista contra l'estatut, les coses han canviat. Ara, tot just, el fet de la sentència judicial contra l'estatut ha esvaït la realitat d'aquella ocupació militar i la reconvertit en un règim polític legítim perquè les aspiracions sobiranistes dels catalans han estat invalidades no pas per militars ni per polítics sinó per personatges pretesament imparcials i justos: uns jutges. La implantació de la democràcia després de la mort del criminal Francisco Franco havia instaurat un règim de caire semi o pro-federal on el fet de l'ocupació militar es dissimulava per mitjà d'una cessió limitada de sobirania en forma de Comunitats Autònomes. I així, els espanyols, durant els anys de democràcia, s'havien mantingut en una posició incòmoda d'ambigüitat. No sabien si sentir-se o no culpables per la invasió de fa 300 anys i les posteriors repressions. El que està clar és que, després de la sentència contra l'estatut, no sols ja no se senten culpables sinó que, a més, roben i insulten amb el convenciment que ho fan de forma virtuosa.

 

La qüestió, però, no depén dels espanyols ni dels francesos. Depén de nosaltres, els ibers (aragonesos, balears, catalans, murcians i valencians). Ens continuaran insultant i robant només si mantenim la porta de casa oberta. Tanquem-la definitivament. Treiem-nos de sobre la disfressa imposada que ens converteix en ases. No tenim perquè suportar cap atac ni contra la llengua, ni contra les nostres lleis, ni contra res que sigui nostre. Declarem la independència d'una vegada per totes i fem la nostra vida, amb dignitat.

 

Joan Cavaller

16 de setembre de 2011