114: Emili Huguet del Villar, creador de l’edafologia

Emili Huguet del Villar i Serratacó va néixer a Granollers el 1871 i va morir a Rabat el 1951. Va estudiar el batxillerat a la seva vila natal del 1880 al 1885. Aviat va renunciar a la formació universitària, ja que trobava que era més literatura que ciència i va preferir la llibertat de l’autodidactisme davant la marginació acadèmica que imperava llavors en el món universitari de l’estat Espanyol en les ciències relacionades amb la geologia i la natura.

Als 17 anys va emigrar a l’Amèrica del Sud, on es va guanyar la vida fent de professor de geografia i història. Torna el 1900 i, fins el 1913, amplia els seus estudis de geografia, història i ciències naturals, essent alhora director o redactor en cap de diverses publicacions espanyoles.

Des del 1914, es va abocar exclusivament a la recerca. Va introduir a la península Ibèrica la terminologia moderna de l’escola antropogeogràfica i d’altres ciències dedicades a l’estudi científic del sòl. Va ser l’introductor en el món acadèmic castellà, i de retruc el català, d’aquestes branques del coneixement fins llavors desconegudes. Malgrat les seves topades amb el món acadèmic oficial espanyol va publicar el 1921 El valor geográfico de España, obrar important i, en aquell moment, innovadora.

La manca de títols oficials li dificultava la seva professionalització malgrat que comptava amb el suport del gran botànic Pius Font i Quer amb qui va establir llaços d’amistat des del 1915. Aquesta amistat es va veure reforçada quan Huguet del Villar. es va convertir al catalanisme militant. El 1922, es va queixar públicament que no se li concedís una càtedra de botànica a Font i Quer i en canvi fos concedida a un “imberbe e inexperto” pel fet que el tribunal no va tenir en compte els treballs que Font i Quer havia publicat en català.

Va dirigir una carta el 1923 a Puig i Cadafalch, on reconeixia i demanava la col·laboració de la Mancomunitat de Catalunya i el suport del catalanisme polític per obtenir a les ciències que ell estudiava, ja que la vida científica “necessita d’agrupacions humanes i d’instruments idiomàtics de la major extensió possible; més el nou atemptat de la facultat de Farmàcia ( ... ) m’ha vingut a demostrar que l’agrupació humana espanyola d’idioma castellà, o quan menys en sa representació oficial, ha perdut ço més fonamental de les condicions de tal finalitat ”.

A proposta de Font i Quer, Huguet del Villar va ser nomenat regent de la Secció de Fitogeografia del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, el maig de 1922. Des d’aquest càrrec, va representar Catalunya i el Museu a la Sessió Internacional de Geografia Botànica de Suïssa l’estiu del 1923 i al Quart Congrés Internacional de la Ciència del Sòl a Roma, el 1924. Ell va ser la única representació correcta de l’Estat Espanyol en aquests esdeveniments, que només hi aportava uns quants obsolets i anacrònics ingenieros de montes i poca cosa més.

El reconeixement professional que Espanya, que no Catalunya, li negava el va aconseguir internacionalment en el camp de la ciència del sòl, anomenada per ell edafologia, neologisme creat per ell i que, des de llavors, és universalment acceptat com a nom d’aquesta ciència de la qual Huguet del Villar va ser un dels més grans experts.

La seva activitat acadèmica va ser molt intensa durant aquells anys. Va deixar la geografia humana i es va concentrar en tres grans direccions: la botànica sistemàtica, on va descobrir un gènere i quinze espècies, la geobotànica i l’edafologia, que va introduir a l’estat Espanyol.

Cal destacar la seva creació de l’ecètica, branca de la ciència que Huguet del Villar va idear per estudiar la relació entre els factors geogràfics i l’home. El valor ecètic del factor geogràfic consisteix en les bones condicions que el medi ofereix a la vida humana i varia en funció de l’estadi cultural de la població. Aquest concepte va ser abandonat posteriorment a causa de l’avanç de la ciència ecològica. Va demostrar l’origen antròpic de l’estepa castellana o les influències de les glaciacions a Gredos, entre molts altres estudis i treballs. La seva obra científica va ser, realment, gegantina.

Des del 1927 al 1932 va ser especialista en edafologia i geobotànica a l’Instituto Nacional de Investigaciones y Experiencias Agrícolas y Forestales, amb seu a Madrid. Rebia, així, finalment un reconeixement als seus mèrits. Va dimitir en desacord amb certs reajustaments econòmics de l’entitat.

Va col·laborar després amb la Generalitat, en requerir el president Macià els seus serveis a l’Institut Català de Sòls, dins del Instituto Mediterráneo de Suelos. Va plegar el 1934, quan, després de la mort de Macià aquests Instituts van veure minvats els seus pressupostos.

Al començar la Guerra Civil, es va traslladar al Marroc. Els sues béns mobles, inclosa la seva biblioteca i documentació diversa van ser saquejats. La carta en què demanava reparacions per aquell “desaguisado falangista”i un article publicat a la revista L’Espagne Républicane de Tolosa, el setembre de 1945, en què denunciava “la barbarie falangista” i demanava solidaritat per als intel·lectuals espanyols perseguits per la “España fascista”, juntament amb les discrepàncies i crítiques a J. Albareda, secretari general i impulsor del Centro Superior de Investigaciones Científicas el van condemnar a un ostracisme que seria definitiu.

Els darrers anys de la seva vida va desenvolupar el seu treball científic al Nord d’Àfrica, fins la seva mort a Rabat el 1951.

Huguet del Villar, creador de l’edafologia i precursor de l’ecologia és un exemple més dels grans científics catalans del segle XX, de ressò internacional (considerat un dels tres grans geòlegs del primer terç del segle XX) que marginats pels avatars de la història del nostre país continuen injustament condemnats a l’oblit.

Carles Camp

8 d'agost de 2011

Bibliografia

Emili Huguet del Villar, El valor geográfico de España (1921). Edició a càrrec d’Enric Tello i Carles Sudrià. Universitat de Barcelona, Centre d’Estudis Antoni de Capmany d’Economia i d’Història Econòmica. Monografías de Historia Industrial nº 5, Barcelona, 2010, p. 11-31.

Joan Rebagliato i Font, entrada “Huguet i Serratacó, Emili”, Gran Enciclopèdia Catalana, setena reimpressió actualitzada. Barcelona, setembre 1994, Vol. 12, p. 502.