Xavier Filella. Sobre el nacionalisme

Dissabte 30 d'abril de 2011  va tenir lloc una taula rodona a l'Ateneu barcelonès en la qual els filòsofs Xavier Filella, Albert Llorca i Joan Cavaller, moderats pel també filòsof Gonçal Mayos, van debatre sobre la qüestió de si és possible una ciència de les relacions socials de tipus nacional. A continuació us oferim un resum de la intervenció Xavier Filella:

 

 

 

"La nació és un grup humà conscient de formar part d’una cultura comuna, de compartir una memòria històrica i d’emocionar-se amb unes mateixes experiències. Paradoxalment, però, les comunitats assentades viuen el seu nacionalisme amb un cert grau d’inconsciència i invisibilitat. El nacionalisme, ha explicat Michael Billig des de les pàgines de «Nacionalisme banal» (Editorial Afers), no és tan sols el selectiu oblit del passat a què feia referència Renan, sinó també l’oblit del present, perquè la identitat nacional està incrustada en el món quotidià, on constantment, de manera inadvertida però eficaç, onejà la nació.

La naturalització de la identitat influeix en què és i què no és lícit pensar, decidir i sentir. La nació proporciona els mínims lligams, identificacions i lleialtats per a constituir un cos polític democràtic. En aquest sentit, la nació permet compartir uns models de reflexió i unes maneres de fer que faciliten la cohesió social imprescindible per a acordar decisions. També, proporciona les pautes de comportament cívic i cooperatiu que fonamenten el capital social que fa que la democràcia funcioni, per dir-ho amb les paraules del sociòleg nord-americà Robert D. Putnam.

Una comunitat nacional implica, per tant, cohesió i integració. Tanmateix, malgrat el que afirmen els antinacionalistes, no sacrifica necessàriament els drets individuals en nom de l’interès nacional. En les societats complexes la identitat nacional és prou tènue per a delimitar el que Will Kymlicka a «Ciutadania multicultural» (Proa) ha anomenat ‘una cultura societària’. El lligam profund que sentim envers una manera particular de fer i que podria limitar la capacitat dels individus per a revisar els seus objectius i decisions queda atenuat dins l’ampli ventall d’opcions que ofereix una cultura societària.

Certament, hi ha també nacions i nacionalismes profundament antiliberals, que pretenen aïllar-se per a preservar unes tradicions culturals autèntiques i una identitat invariable. No crec, però, que els nacionalismes de les minories nacionals, com el català, responguin en particular a aquest model. El nacionalisme català, a la vegada que ha reivindicat l’autogovern, ha lluitat per modernitzar la societat. Probablement, de fet, el nacionalisme de les petites nacions pot ser, fins i tot, més eficaç en la gestió del pluralisme de valors que els grans Estats-nació. Basti l’exemple del filòsof català Xavier Rubert de Ventós que, davant la identitat postnacional que ha teoritzat Jürgen Habermas, ens proposa un nacionalisme postestatal que compensi el desaforat nacionalisme dels Estats-nació que, amb la fal·lera per la identitat, ens demana que per a ser ciutadans deixem de ser persones".