162: 1770. Bacallà i cotó, per aiguardent (i fruits secs)

Els tractats d’Utrecht (1713) i de Rastatt (1714), a més de repartir els set estats de la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, Mallorca, València, Sicília, Sardenya i Nàpols) entre cinc regnes (Castella, França, Àustria, Anglaterra i Savoia), va donar el monopoli del comerç d’esclaus a Anglaterra i va establir l’exclusiva de la pesca del bacallà als nòrdics.

Això significa que calia importar una de les peces bàsiques de l’alimentació popular: el bacallà. Així com als temps medievals els navegants-comerciants catalans compraven blat (per exemple, a Sicília) amb el que havien aconseguit venent teixits (draps) de llana, al segle XVIII, l'obligada compra de l’imprescindible bacallà es feu venent als països del Nord d’Europa un altre producte industrial català: l’aiguardent.

Més: els fruits secs, tan estimats com perfectament transportables. De fet, a la indústria catalana també li calia un altre producte: el cotó. Però el cotó venia, primer de Malta, després d’Amèrica central, dels ports de Veracruz i Nova Orleans. També s’hi exportava aiguardent i fruits secs, i, aviat, robes de cotó estampades: les indianes. El bacallà era una peça essencial de la dieta popular, i  un plat molt valorat per l’èlit social, tal com ho escriu, més d’una vegada, el baró de Maldà en el seu Dietari.

Els altres peixos, arengades a banda, eren molt més difícils de transportar i de conservar. Mentre les fleques, els trulls, els horts, els corrals, i fins i tot, les vinyes (i, fins i tot,  la caça) eren dins, o al costat, dels centres urbans (Barcelona inclosa), la pesca quedava, en general, lluny. La pesca del bacallà era encara més lluny, però era possible comprar-ne a canvi d’aiguardent (i de fruits secs).

Francesc Roca