Joan Cavaller. Jordi Llovet i Ermessenda

El dia 10 de març de 2011, Jordi Llovet va publicar un article al diari El País amb el títol "Ermessenda" i en el que, avançant-se a la seva emissió, criticava la producció que TV3 emetria els dies 21 i 22 de març. El fet que la sèrie de TV3 no hagués sortit encara a la llum, demostra que les crítiques de Llovet parteixen d'una injusta voluntat de desprestigi. Per ser honrats, caldria haver formulat la crítica tot just després d'haver visionat el programa. Tot i així, precisament perquè han estat plantejats abans d'existir l'objecte criticat, val la pena fixar-se mínimament en els arguments de Llovet per la transparència ideològica que comporten.

Per començar, cal advertir el seu posicionament pre-crític en atendre als qualificatius denigrants que dedica a "Ermessenda" regalant-nos expressions com ara "pastiches historionarratius", "falòrnia", "no és cap personatge digne de gran lloança" o "embolica, que fa fort". Tot plegat, si no ha vist encara la sèrie, el que està fent Llovet és enunciar la seva voluntat de desprestigi de TV3 per raons alienes al producte.

En les primeres línies del seu article, Llovet compara la política de TV3 amb la pràctica de les televisions nord-americanes de transportar els valors contemporanis a èpoques pretèrites. Si haguéssim de fer cas a Llovet, mai no hauríem de parlar de la història per por a embrutar-la de conceptes contemporanis. És a dir, Llovet ens està proposant que tanquem el cervell a qualsevol crítica, revisió o rememoració del nostre passat. Atès que no existeix la possibilitat de llegir la història sense una "interpretació" des dels paràmetres contemporanis, i així rellegim constantment el nostre passat, una i altra vegada, la proposta de Llovet no pot ser una altra que no fer historiografia.

Més tard insisteix en aquest aspecte quan subratlla que la producció televisiva sobre Ermessenda consisteix en realitat en una distorsió feminista de la història. Tot el que TV3 pugui haver aportar d'interessant en la difusió del personatge, en realitat ha de ser menyspreat perquè, segons Llovet, TV3 no fa sinó inventar-se un personatge d'importància fictícia. Els autèntic fets històrics rellevants vindran més tard quan neixerà la Corona d'Aragó. Abans, segons Llovet, no hi ha res que els catalans haguem de considerar important o propi. Persistint en aquesta línia, Llovet fa escarni de la possibilitat que els catalans busquem el nostre passat en èpoques preromanes:

Tirant avall en el temps, no ens hauria d'estranyar que un dia veiem la fundació de Catalunya al poblat ibèric d'Ullastret, al mercat hel.lènic d'Empúries o a la molt romana Tarragona: tot arribarà; la qüestió és tirar tan enrere com sigui possible, perquè el pretèrit sempre ha estat un bon amic del mite. És allò que Hobsbawm va anomenar "la invenció de la tradició".

En el seu recurs a Hobsbawm, Llovet vol que ens fixem estrictament en fets polítics com ara la fundació de la Corona d'Aragó. Abans, pròpiament, no hi ha Catalunya sinó comtats d'importància menor i, en definitiva, mitologia, invenció de tradició. Per evitar la mitologia, hem d'abandonar Ermessenda, el comte Arnau, Guifré el Pelut, etc. i adreçar-nos a la Corona d'Aragó: el matrimoni de Berenguer Ramon IV amb Peronella d'Aragó. Llavors sí, llavors faríem ciència històrica i hauríem deixat enrere la mitologia. Aquest plantejament s'ajusta perfectament a la visió contemporània dels historiadors que parlen del naixement de Catalunya en termes polítics i, per la mateixa raó, fan servir els fets polítics per a assenyalar la mort de Catalunya.

D'acord amb aquesta forma de pensar, Catalunya va néixer amb Borrell II, que va independitzar-se dels carolingis el 988, però va morir el 1714 amb l'entrada de les tropes borbòniques i el desmantellament de l'estat català. Des de la perspectiva ideològica de Llovet, si avui Catalunya no és estat, llavors no hem de fer història de Catalunya sinó de França i d'Espanya. Per tant, Llovet ens està rellegat al silenci en la nostra condició de poble colonitzat. La pretensió de la neutralitat valorativa de l'historiador (que ha d'evitar fer mitologia) per part de Llovet respón a un plantejament ideològic desprestigiat. El positivisme (o historicisme en la seva versió historiogràfica) és una filosofia abandonada pel convenciment recent dels científics que tota descripció és una intepretació (i així diem que sempre fem hermenèutica). Negar tal cosa i encaparrar-se a fer "ciència objectiva" al mateix temps que mensypreem la tradició (cosa que Habermas va criticar intensament) no pot conduir més que a la conversió de l'historiador en un notari al servei de la voluntat del polític.

Els catalans estem ocupats militarment per espanyols i francesos, i, efectivament, la història de Catalunya enllaça amb Empúries, Ullastret i els ibers. Llovet es nega a acceptar tal cosa perquè no veu més que política: Corona d'Aragó i, avui, estats francès i espanyol. La reducció de la història a la condició de política perverteix la ciència històrica (i per extensió tota forma de coneixement) en benefici dels poderosos, els generals, els estats que practiquen la violència contra els altres pobles. Llovet ignora allò que algú va anomenar "ciència revolucionària", és a dir, ciència fora dels paràmetres reconeguts per la comunitat i, en tot cas, ciència basada en pluralitat d'interpretacions. Si haguéssim mensypreat la mitologia, la construcció de la veritat fora dels simples fets tangibles de la política, la ciència de la història avui no seria més que una objectiva llista de monarques.

És més, el que Llovet proposa també és mitologia, perquè resulta impossible fer història només sobre la base de fets polítics. La història dels éssers humans també l'integren fets econòmics, religiosos, jurídics, morals, artístics, filosòfics, etc.

Joan Cavaller

28 de març de 2011

Joan Cavaller. Jordi Llovet i Ermessenda

Política de cookies