156: 1714. Dues Espanyes

A Europa, a l’època de les monarquies absolutes, coexistiren, sovint, amb llargs episodis d’enfrontaments bèl·lics, dues maneres de veure la política : la de les potències terrestres (com França o Rússia) que pensaven en l’ampliació del seu territori, i la de les potències marítimes (com la Gran Bretanya o Holanda) que pensaven en un imperi en xarxa, connectat per via marítima. Amb l’excusa de la successió a la Corona de la monarquia dual espanyola (Castella-Lleó, monarquia absoluta, Catalunya-Aragó, monarquia parlamentària), esclatà una guerra europea, que és coneguda com a Guerra de Successió a la corona espanyola. Les terres de la  Corona castellana van optar pel candidat del regne de França, Philippe de Bourbon, net del rei francès Lluís XIV. Les terres de la confederació catalanoaragonesa van optar pel candidat britànic: l’arxiduc Carles d’Habsburg, que, s’instal·laria a Barcelona, esdevinguda capital de les Espanyes, com a Carles III. La Guerra de Successió acabà el 1714-15 amb el triomf de les potències territorialistes-absolutistes europees i dels territoris de Castella-Lleó que els hi donaven suport, una derrota dolça de les potències marítimes (car Gran Bretanya es quedà amb Menorca) i la derrota de tots els territoris de la Corona d’Aragó. El mapa del BBVA de les balances fiscals al de les autonomies dibuixa exactament les dues Espanyes de 1714-15. Tots els territoris de Castella-Lleó reben molts més euros (en total, i per habitant) del que aporten a la caixa comuna de l’estat. Amb una sola excepció : la regió de Madrid, on és quasi tot l’estat. Les úniques comunitats que son deficitàries, 300 anys després, son els territoris de la Corona d’Aragó : Catalunya, Balears i València.

Francesc Roca

Per a saber-ne més: BBVA: Las balanzas fiscales de las comunidades autónomas.