142: 1526-1586: Diàlegs renaixentistes

A l’època del Renaixement, es reprèn una forma literària de l’Antiguitat grecorromana: el diàleg entre personatges (reals o de ficció), que es mou entre l’expressió dialèctica d’idees i la ficció literària.

Un instrument perfecte per a debatre sobre el món nou, el món modern, que comença a treure el cap. Els diàlegs poden ésser publicats, però són pensats i escrits, també, per a ésser representats, amb objectius pedagògics i, alhora, d’entreteniment. De l’àrea catalana en sortiran en 60 anys, segons Josep Solervicens, estudiós del tema uns 30 textos en forma de diàleg, que, en molts casos, no serien editats fins molt més tard, i en alguns casos són, encara, introbables.

El primer diàleg fou escrit per Joan-Lluís Vives i March, una de les grans figures del Renaixement europeu. És l’obra titulada De Europae dissidis et bello Turcico (1526), un primer debat sobre el paper històric i cultural d’Europa, on Joan-Lluís Vives que «clama per la unitat europea, per la unitat dels estats cristians europeus, en contra de l’enemic comú, el turc... defensa la possibilitat d’arribar a pactes concrets amb els turcs, en lloc de llançar-se a una croada en contra».

Vives fou autor d’altres diàlegs, sempre en llatí (que era la llengua de la universitat), sovint reeditats i traduïts en altres llengües. La llista que segueix és molt variada: hi ha diàlegs sobre medicina (Pere Ximeno: Dialogus de re medica, 1549), sobre la política imperial de Carles V (Francesc i Jaume Rocabertí: Dialogus de gloriae militaris palma, 1550), sobre política d’assistència social (Miquel de Giginta: Tratado de remedio de pobres, 1579, publicat a Lisboa), sobre les relacions Catalunya-Espanya, Església-Estat, burgesia-noblesa (Cristòfor Despuig: Col.loquis de Tortosa, 1557).

Francesc Roca

Font: 20minutos.es