79. Juliana Morell, la primera dona de la història amb el grau de doctor

La presència de la dona a les universitats no va començar a normalitzar-se fins a la segona meitat del segle XIX. La primera dona matriculada en una universitat de l’estat espanyol va ser la catalana Maria Elena Maseres que va haver de sol·licitar un permís especial per poder matricular-se a la Facultat de Medicina de Barcelona, l’any 1872. Tot i això, no va ser fins a l’any 1910 que, mitjançant una reial ordre, es va autoritzar l’accés de les dones a les universitats de l’estat. Pel que fa a altres universitats europees, sabem que a Oxford, per exemple, des de 1870 les dones podien assistir a classe, fer exàmens i, fins i tot, rebre qualificacions per aquests exàmens, però no graduar-se. L’admissió de ple dret no es produiria fins al 1920.

La prohibició inicial d’accés de les dones a les universitats medievals, sovint lligades a l’església, es va mantenir durant segles. Com a conseqüència d’aquest fet, els testimonis que ens han arribat de dones universitàries són escadussers i, en general, només han passat a la posteritat aquelles que van deixar una petjada veritablement excepcional, com és el cas de la veneciana Elena Lucrezia Cornaro Piscopia, considerada la primera dona de la història a doctorar-se en una universitat, concretament, en teologia a la universitat de Pàdua, l’any 1678.

En realitat, però, aquest mèrit hauria de ser per a una dona catalana, nascuda al carrer de la Cera de Barcelona, l’any 1594. Juliana Morell, filla del banquer Joan Antoni Morell, va ser el que ara diem una nena superdotada que als set anys ja parlava i escrivia el llatí, el grec i l’hebreu i que va arribar a llegir catorze llengües. Sense mare des de molt petita, va rebre els primers ensenyaments amb les monges dominiques de Barcelona. Va completar els seus estudis a Lió, on s’havia expatriat amb el seu pare. Va estudiar dret civil i canònic, metafísica, física i astronomia. És una de les poques dones documentades que van estudiar disciplines de caire científic.

El mes d’agost de 1608, al palau pontifici d’Avinyó, ciutat on s’havia establert amb el seu pare, amb tan sols 14 anys, va obtenir el grau de doctora en lleis, davant d’una nombrosa i selecta audiència universitària, civil i eclesiàstica. L’any 1609, contrariant els desitjos del seu pare que li havia aconseguit un casament avantatjós i la volia instituir com a hereva universal de tots els seus béns, Juliana va ingressar a l’orde de les dominiques, al convent de Santa Pràxedes d’Avinyó i va pronunciar els vots definitius, l’any 1610.

Va traduir al francès la Vita Spiritualis de sant Vicenç Ferrer i va publicar diverses obres, en prosa i en vers, com l’Oració recitada davant Pau V, molt probablement la seva tesi doctoral, llegida a Avinyó, però no, com es diu sovint, davant del papa mateix. Va ser reconeguda i lloada per la seva obra i les seves virtuts, entre d’altres per Lope de Vega o per l’historiador de l’orde dominic Jacques Echard que la va definir com “catalana de nació i barcelonina de pàtria, verge de llinatge ingenu, graciosa de cos, però més il·lustre encara per la seva intel·ligència”[1]. Va morir a Lió, l’any 1653.

Com en moltes altres ocasions, els catalans trobem a faltar un estat propi que reivindiqui d’ofici aquelles personalitats nostrades que han destacat en algun camp de la ciència o del pensament. L’estat que ens acull acostuma, si no se’n pot apropiar, a actuar amb evident desinterès quan es tracta de vetllar pel record dels naturals de zones considerades desafectes.

Armand Sanmamed

23/07/2010