Memòria històrica > Independències americanes

Francesc Roca. Polítics catalans a Sudamèrica

La presència de polítics catalans en els diferents estats americans és un fet desconegut atesa la visió castellanista de la història que relega els catalans a una situació secundària. En Francesc Roca ens ofereix la biografia d'un conjunt de polítics de primera línia a Colòmbia, Argentina i Mèxic:

1833 : Josep M. Lleras, alcalde de Bogotà

Emigrant català a Colòmbia, Josep Maria Lleras i Alumà (Barcelona, 1788 - Bogotà, 1843) es dedicà al comerç i a la política. El 1819 marxà a establir-se a Panamà, on es casà amb Maria Jesus Gonzàlez, i, anys després, retornà a Colòmbia. El 1833 esdevingué alcalde de Bogotà, la capital de la nova república. Un dels fills de Josep Maria Lleras fou Llorens Marià Lleras i Gonzàlez (1811-1867) educador, editor, diplomàtic i assagista polític, i, sobretot, iniciador d’una plèiade de científics i polítics colombians d’origen català de primera fila. Dos nets seus esdevindrien presidents de la República. El primer, Albert Lleras (Bogotà, 1906-1990), orfe des de molt aviat i educat per la família, i format a l’Argentina i a Europa, fou un destacat assagista i polític liberal : president del Parlament el 1931, ministre en diversos moments, participà en la creació de l’ONU a la Conferència de San Francisco de 1945, fou president de la República en dos períodes (1946-47 i 1966-70). Impulsor, i primer secretari general, el 1947-54, de la OEA (Organització dels Estats Americans). Amb el Pacte de Sitges de 1956 entre el seu partit liberal i el conservador, aconseguí guanyar les eleccions lliures que un govern militar afeblit havia acceptat i convocat. El segon net esdevingut president, Carles Lleras (Bogotà, 1908-1994) s’ocupà de la qüestió agrària des de 1933, de la negociació amb la ‘Société nationale des Chemins de Fer de Colombie’ des de 1941, impulsà la Llei 135 (1961) de reforma social agrària, i fou elegit president, per 4 anys, el 1966.

1880 : Juli A. Roca, president d’Argentina

El 1880 fou elegit, per primer cop, president de la República Argentina el general Juli A. Roca ( Tucuman, 1843 –Buenos Aires, 1914), net del català Pere Roca, comerciant a Tucuman, i fill de Josep S. Roca, el tercer dels 9 fills (8 nois i una noia) de Pere Roca. La presidència de Juli A. Roca duraria fins 1886, i tornaria a ésser elegit president el 1898, fins 1904.

Representava el partit federal, i un moviment d’opinió, el roquisme , que s’havia oposat, amb èxit, a l’independentisme de la burgesia comercial de la Província de Buenos Aires, fortament connectat amb els interessos britànics.

La Província de Buenos Aires fou un estat independent, separat de la Confederació Argentina, entre 1853 i 1880. El moviment polític partidari de la independència de Buenos Aires fou el promogut pels Alsina, polítics d’origen català, també, que donaren nom a un corrent polític argentí que seria conegut com a alsinisme (veg. 20minutos, 12 juliol 2006, p.26).

Juli A. Roca fou, inicialment, un militar, com el seu pare, i com tants joves amb vocació política, que lluitarien, amb les armes a la ma, per la construcció, a Amèrica, i a Europa, d’uns països nous, en els que era rebutjada de ple la fòrmula de la monarquia absoluta, en- cara que fos com a despotisme il.lustrat. En el cas dels territoris del Virregnat del Riu de la Plata (creat el 1776 per Manuel d’Amat, virrei del Perú), les dificultats eren més grans, car l’immens territori no tenia recursos naturals, era escassament productiu, i, doncs, molt poc habitat. L’èxit econòmic de Buenos Aires (amb, per exemple, un Consolat de Mar des de 1793), base de l’alsinisme, posava en qüestió, però, la construcció roquista federalde la República Argentina.

Aquesta situació va durar fins a la síntesi de 1880-1904 del president Juli A. Roca, en la que es federàven les 2 repúbliques (és a dir : Buenos Aires i Argentina), la ciutat de Buenos Aires passava a tenir un estatut especial, i s’iniciava la construcció de la nova ciutat de La Plata, la nova capital de l’estat-província de Buenos Aires .

1924-1964 : Quatre ministres d’educació, a Mèxic

Per bé que, des de 1841, el nou Mèxic independent tenia un Ministerio de Instrucción Pública e Industria, no fou fins amb la Constitució de 1917, fruit de la Revolució mexicana iniciada el 1910, que es formà la Secretaria de Educación Pública, la SEP. Una de les contribucions dels originaris de terres catalanes a la construcció de l’estat-nació mexicà fou justament en el camp educatiu. La idea subjacent d’aquesta constribució és la de que el capital humà és el principal capital que pot disposar un país.

Tres anys després de crear-se la SEP, el secretari (ministre) mexicà d’educació fou el metge (nascut prop de Campeche) Josep Manuel Puig i Casauranc. Campeche, havia estat, a finals del XVIII, el segon port mexicà autoritzat pel govern de Madrid a comerciar amb altres ports. Puig fou ministre d’educació en dos períodes : 1924-28 i 1930-32.

El succeí un altre polític mexicà d’orígen català: Narcís Bassols, que organitzà les Missions culturals a les arees rurals, que tenia com a objectiu complementari la lluita contra l’alcoholisme. Bassols fou ministre d’educació el 1931-34, i ministre d’hisenda tot seguit, el 1934-35.

El tercer titular de la SEP d’origen català fou Jaume Torres i Bodet, que, mentre ocupà el càrrec (en dos períodes : 1943-46, i, de nou, 1958-64) va donar un gran impuls a la creació de escoles normals de mestres i a la construcció d’escoles. Entremig, Torres fou el segon secretari general de la UNESCO (1948-52) i ministre d’afers exteriors de Mèxic (1946-48).

El quart ministre d’educació mexicà d’origen català fou Manuel Gual i Vidal, nascut a Campeche, futur rector de la UNAM. Succeí a la SEP el 1946- 1952 a Torres i Bodet. A Mèxic, en quatre dècades, 4 ministres d’educació d’orígen català.

Francesc Roca

Francesc Roca. Polítics catalans a Sudamèrica

Política de cookies