75: Carles Ardit, pioner de l’espionatge industrial català (1814-1817)

Abans que, amb la compravenda de patents i llicències, s’establís un mercat internacional de tecnologia, els estats guardaven gelosament els secrets de fabricació que els seus súbdits havien implementat.  Així mantenien tant com podien els avantatges, econòmics i estratègics, que els donava el monopoli dels processos tecnològics més avançats.

Tot i que no neix amb la revolució industrial, és aleshores quan, per raons òbvies, aquest tipus d’espionatge comença a agafar volada. Durant el segle XVIII, per exemple, els francesos hi van recórrer sovint per aconseguir la tecnologia que, en aquell moment, donava a Anglaterra una posició capdavantera.

No és estrany, doncs, que durant la segona meitat del segle XVIII un país com Catalunya, que ja havia iniciat la seva revolució industrial, utilitzés un recurs estratègic, estrany en països ancorats ideològicament i econòmicament en l’antic règim, però habitual en societats econòmicament dinàmiques.

És en el context d’un país en què, a finals del segle XVIII, la indústria cotonera donava feina a més de 80.000 obrers i on, només a la seva capital, hi havia 25 fàbriques d’indianes i 9 de teixits de llana, que la Junta de edil; de Barcelona va enviar a França i a Suïssa un espia industrial amb la missió d’aprendre els procediments i copiar els models de màquines de les indústries cotoneres tecnològicament més avançades.

Amb aquest encàrrec i a sou de la Junta, el professor de disseny tèxtil Carles Ardit va sortir cap a París, el 26 d’octubre de 1814. Hi havia de passar l’hivern perfeccionant l’idioma, abans de dirigir-se al seu autèntic objectiu: les indústries d’indianes dels cantons suïssos de Ginebra, Neuchâtel, Bâle i Vaud. Els esdeveniments polítics –el govern de cent dies de Napoleó- el van obligar a romandre a la capital francesa més temps del previst. Ardit, va aprofitar aquest allargament inesperat de la seva estada per visitar alguns establiments d’estampats capdavanters, situats a prop de París, com la manufactura Oberkampf, la primera a introduir la tècnica del cilindre –inventada per l’escocès Thomas Bell l’any 1785- a França. Finalment, el juliol de 1815, Ardit va poder marxar cap a Suïssa.

Entre 1815 i 1817, Ardit va treballar en empreses suïsses, franceses i alemanyes observant i investigant les noves màquines de filar, teixir i estampar, els mètodes i els procediments d’estampació, les composicions químiques de les substàncies usades en el tintat i el blanqueig. Periòdicament, enviava els seus informes a la Junta de la manera més discreta possible ja que havia d’esquivar la policia que el perseguia. A Suïssa, en una ocasió, va intentar obtenir la col·laboració de l’ambaixada espanyola per enviar uns tubs de cartró amb dissenys copiats de les fàbriques suïsses. La resposta, en consonància amb la tradicional eficàcia de la diplomàcia espanyola, va ser que els enviés mitjançant la diligència de Lió i Perpinyà, precisament la via que Ardit volia evitar.

Quan va tornar a Barcelona, Ardit va recollir els resultats de la seva extraordinària aventura al Tratado teórico y práctico de la fabricación de pintados o indianas, que va editar la Junta de edil;, en dos volums, l’any 1819, i que han estat qualificats com la veritable compilació de la tecnologia internacional de l’art de l’estampació de l’època no superada fins a la publicació del Traité théorique et pratique de l’impression des tissus de Persoz, l’any 1846, a Paris.

Ardit no va ser l’únic espia que la Junta de edil; de Barcelona va enviar a Europa. La  feina, d'aquests autèntics pioners, injustament oblidada avui, va contribuir a consolidar la revolució industrial catalana.

Armand Sanmamed

25/05/10