74: Antoni Ferrer, gran canceller de Milà

La vinculació del Milanesat (és a dir de la ciutat de Milà i la seva zona d’influència) amb les institucions catalanes ve de lluny. L’any 1447, Alfons el Magnànim va rebre en herència el ducat de Milà en morir sense descendència el duc Felip Maria Visconti. Tanmateix, les difícils condicions polítiques van aconsellar Alfons renunciar al títol i ajudar Francesco Sforza a prendre’n possessió.

El canvi dinàstic produït va ser l’escletxa aprofitada per França, que al·legava uns discutibles drets de successió de Lluís XII com a descendent dels Visconti, per arrabassar el ducat als Sforza, el 1499. La disputa es va allargar fins a la derrota francesa a la batalla de Pavia, l’any 1525, en què la participació decisiva dels catalans va possibilitar, fins i tot, la captura del mateix rei francès Francesc I que seria traslladat, presoner, a Barcelona. La qüestió milanesa quedaria definitivament tancada a favor dels interessos imperials mitjançant la Pau de Cambrai de 1529.

El Milanesat va restar sota control de la monarquia hispànica fins al final de la Guerra de Successió. Durant aquest període, va ser regit per un governador dotat de poders similars als d’un virrei i, atenció! sotmès al Consell d’Aragó. És a dir, Carles I va equiparar jurídicament aquest territori als de la resta de l’imperi mediterrani català. L’any 1556, els regnes de Nàpols i Sicília van ser segregats del Consell d’Aragó i assignats al denominat Consell d’Itàlia, fet que va provocar l’enuig i les protestes dels representants dels antics territoris de la monarquia catalana. Tot i això, el Milanesat encara restaria durant un temps sota l’aixopluc del Consell d’Aragó.

Sens dubte, el català que ha quedat més associat a la història milanesa d’aquest període és Antoni Ferrer, natural de Sant Feliu de Guíxols que, entre 1618 i 1634, va ostentar el càrrec de gran canceller. Advocat, amb una brillant carrera jurídica i política que va iniciar com a assessor de la capitania general de Catalunya, durant el virregnat del duc de Feria. Quan aquest va ser designat virrei de Sicília, Ferrer el va acompanyar amb el càrrec de consultor (el més important de l’administració de justícia d’aquell regne). El 1618, durant el mandat del III duc de Feria com a governador general, va ser designat gran canceller de Milà, càrrec que desenvoluparia fins a la seva mort, l’any 1634. El 1625, sense deixar la cancelleria milanesa, va obtenir plaça al Consell d’Itàlia.

El seu tarannà polític i personal en moments especialment difícils de la història milanesa, com l’epidèmia de pesta de 1629-1630, van deixar un molt bon record del seu mandat, com ho demostra el fet que, el 1632, fos nomenat ciutadà de Milà i que Alessandro Manzoni, el gran escriptor del romanticisme italià, va fer un retrat molt positiu de la seva figura, en contraposició a la del governador general, Gonzalo Fernández de Córdova, en la seva obra més famosa I promessi sposi (Els promesos), publicada el 1827 i considerada l’obra més representativa del Risorgimento i del romanticisme italians i una de les millors de la literatura italiana.

Armand Sanmamed

20/04/10