Editorial abril 2010: Garzón acusat pel Tribunal Suprem. Per què no es pot atacar el franquisme?

El dia 7 d'abril de 2010, Luciano Varela, jutge del Tribunal Suprem de l'Estat espanyol, ha decidit acusar el jutge Baltasar Garzón per un delicte de prevariació en relació a la investigació dels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura del general Francisco Franco. En la seva acusació, Luciano Varela argumenta que Baltasar Garzón no té competències per a investigar els crims del franquisme i que, a més, no ha respectat els preceptes establerts a les lleis d'amnistia de l'any 1977 i de la memòria històrica de 2009. El jutge Luciano Varela ha procedit en la seva acusació a partir de l'acceptació de les querelles de tres grups d'extrema dreta: el sindicat de funcionaris Manos Limpias (que lluita "por la defensa del orden constitucional de nuestro país, frente a los movimientos separatistas que pretenden disgregarlo"), l'associació Libertad e Identidad i el partit polític Falange Española de las J.O.N.S. L'origen de les querelles s'estén al mes de setembre de 2009.

 

Luciano Varela ha dictat la seva resolució tot just després que el passat 25 de març Adolfo Prego, jutge de la Sala del Penal del Tribunal Suprem, i membre de la Fundació DENAES para la Defensa de la Nación Española, decidís que no apreciava il·legalitat en la decisió de Varela presa el mes de febrer de no arxivar el cas davant del recurs interposat per Garzón. En aquesta primera decisió del mes de febrer, Varela va acusar Garzón d'ignorar conscientment la Llei d'Amnistia en declarar-se competent per a investigar les desaparicions de persones durant la Guerra Civil i el franquisme.

 

L'explicació de la raó de l'encausament de Baltasar Garzón s'obre a diferents interpretacions. Alguns mitjans argumenten que el jutge s'ha guanyat enemics personals al llarg dels anys per les seves decisions en casos com ara Gürtel, GAL, Filesa, Banco Santander, etc. Si ens remetem al que estableix literalment l'acta de l'acusació, podem llegir les següents paraules de Luciano Varela: "... como hecho probable, que el magistrado querellado actuó con la finalidad de eludir la decisión del legislador sobre el régimen de localización y exhumación de víctimas de los horrendos crímenes del franquismo sabiendo que éstos habían sido objeto de amnistía por las Cortes democráticas de España, cuya voluntad decidió conscientemente ignorar u orillar".

 

Recordem que la Llei d'Amnistia va significar el reconeixement polític de la inexistència de responsabilitats que poguessin afectar els dirigents del règim franquista. Al seu torn, la Llei de la Memòria Històrica regula les reparacions de les víctimes del franquisme així com el règim de procediments a efectes de la inhumació de les víctimes. Baltasar Garzón va entendre que totes dues lleis no resolien de forma satisfactòria la responsabilitat dels criminals del règim franquista i que calia actuar per a elucidar-ne els crims comesos contra la humanitat.

 

Per a entendre la finalitat de les actuacions del jutge Baltasar Garzón, fem una ullada a la Llei d'Amnistia de 1977. Entre el seu articulat apareix el següent:

 

"Quedan amnistiados todos los actos de intencionalitat política, cualquiera que fuese su resultado, tipificados como delitos y faltas realizados con anterioridad al día quince de diciembre de 1976".

 

O també:

 

a) los delitos de rebelión y sedición, así como los delitos y faltas cometidos con ocasión o motivo de ello, tipificados en el Código de Justicia Militar (...)

f) los delitos cometidos por los funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas"

 

Com tothom pot entendre, la Llei d'Amnistia va ser imposada pels militars afectes al règim franquista per a així garantir que no serien sotmesos a judici pels assassinats i altres crims comesos amb posterioritat a la sedició de 1936. Podem entendre també que els polítics democràtics del moment van aprovar la llei sotmesos al xantatge d'amenaces i la por corresponent. El que costa més d'entendre és la notable extensió del període de vigència de la paràlisi de la democràcia durant els 30 anys posteriors fins que, finalment, ha estat aprovada la Llei de la Memòria Històrica de 2007, la qual condemna obertament el règim franquista i els seus crims, i es proposa honrar la memòria de totes les seves víctimes. L'article 1.1 diu: "La presente Ley tiene por objeto reconocer y ampliar derechos a favor de quienes padecieron persecución o violencia, por razones políticas, ideológicas, o de creencia religiosa, durante la Guerra Civil y la Dictadura, promover su reparación moral y la recuperación de su memoria personal y familiar, y adoptar medidas complementarias destinadas a suprimir elementos de división entre los ciudadanos, todo ello con el fin de fomentar la cohesión y solidaridad entre las diversas generaciones de españoles en torno a los principios, valores y libertades constitucionales". La disposició derogatòria de la mateixa llei condemna explícitament l'alçament militar del general Franco; ho fa per mitjà de l'eufemisme legal "se declaran expresamente derogados" que aplica als "Bando de Guerra de 28 de julio de 1936, de la Junta de Defensa Nacional aprobado por Decreto número 79, el Bando de 31 de agosto de 1936 y, especialmente, el Decreto del general Franco, número 55, de 1 de noviembre de 1936", etc.

Van caldre doncs 30 anys per tal que els polítics de la democràcia s'atrevissin a condemnar explícitament les actuacions criminals del règim franquista. Justament, perquè els polítics en democràcia van promulgar la Llei de la Memòria Històrica, sobta i molt que els jutges de la mateixa democràcia facin seure a la banqueta dels acusats un altre jutge que,en consonància amb el que diu la llei, decideix investigar els crims del franquisme. Tot just, la Llei de la Memòria Històrica, en el seu article número 12, promulga mesures per a la identificació i la localització de les víctimes.

Baltasar Garzón no ha fet més que investigar precisament per a identificar i localitzar-ne les víctimes. Llegim per exemple una notícia publicada pel diari El País el dia 2 de setembre de 2008:

"El juez de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón ha recabado información del Gobierno, la Conferencia Episcopal, varios ayuntamientos y hasta de una universidad, la de Granada, para elaborar un censo de fusilados, desaparecidos y enterrados en fosas comunes a partir del 17 de julio de 1936, día del golpe de Estado que dio lugar a la Guerra Civil y, tres años después, a la dictadura de Franco. Garzón quiere conocer el nombre de las personas enterradas en fosas comunes como consecuencia de la represión franquista, las circunstancias y fecha en que se dieron esos enterramientos y si constan en algún registro."

Llegim més en detall:

"El objetivo de estas diligencias es recabar información suficiente para decidir si es competente para investigar las denuncias que le presentaron 13 asociaciones para la recuperación de la memoria histórica de diferentes comunidades autónomas (entre ellas Cataluña, Valencia, Aragón y la localidad pontevedresa de Ponteareas), el sindicato CNT y varios particulares a lo largo de los dos últimos años, con el fin de esclarecer el paradero de cientos de fusilados y desaparecidos del bando republicano a partir del golpe de Estado franquista, durante la Guerra Civil y la dictadura de Franco."

Altres notícies sobre les actuacions del jutge Baltasar Garzón per a obtenir informació de la localització i la identitat de les vícitmes del franquisme: Público.es 01.09.2008, ABC.es 01.09.2008, AVUI.cat 03.09.2008, 20Minutos.es.

La persecució del jutge Baltasar Garzón per part de les altes instàncies del sistema judicial de l'estat espanyol, en aquest tema, escapen a una simple motivació legalista basada en la qüestió de les competències del jutge. I, per descomptat, va molt més enllà de qualsevol problema de venjances personals entre jutges. Com hem vist abans, el jutge acusador, Luciano Varela, s'ha mogut a instàncies de les denúncies de grups d'extrema dreta (Manos Limpias, Libertad e Identidad i Falange Española). Cal citar també aquí les crítiques contra Garzón formulades per la dreta presumptament democràtica: "Rajoy va criticar veladament Garzón assegurant que "obrir ferides del passat no condueix a res". I l'eurodiputat popular Jaime Mayor Oreja va apujar el to i va qualificar de "disbarat" la decisió de Garzón" (AVUI.cat 03.09.2008).(El País.com, 02.09.2008). També resulten especialment rellevants els atacs del diari El Mundo al jutge: "En el editorial, titulado Truculenta garzonada, se afirma que la iniciativa del juez "recuerda mucho a la Causa General ordenada por Franco en 1940 con el propósito de catalogar y denunciar todos los delitos cometidos por los partidarios de la República desde abril de 1931", y se califica la decisión de "puro disparate" y "despropósito".

El rebuig de la dreta espanyola, democràtica i no democràtica, adreçat a les actuacions del jutge Baltasar Garzón que vol localitzar i identificar les víctimes del franquisme, en consonància amb els preceptes de la Llei de la Memòria Històrica, no pot entendre's més que des de la voluntat de perdó (en uns casos) i d'oblit (en altres) en favor dels assassins i criminals adeptes al règim de Franco. Els polítics, els jutges, les associacions i els mitjans públics que critiquen Garzón i promouen la seva condemna per prevaricació estan condemnant també les víctimes de Franco a un menyspreu del tot injustificable. Però, al mateix temps, estan demostrant aprovació indirecta en favor d'aquells mateixos crims. En una qüestió com aquesta, no val abstenir-se del debat o crear confusió. O estem a favor, o estem en contra. I, si estem en contra de Franco, estem en contra dels seus crims. En conseqüència, aquí hem d'estar a favor de Garzón, siguin quines siguin les simpaties que ens generi el jutge.

Com és possible que en un país democràtic puguin prosperar iniciatives procedents de jutges "conservadors" i de grups d'ultradreta en un tema tan sensible com els crims comesos pel règim franquista? Després dels processos contra Pinochet, Videla i altres dictadors, ens hem de preguntar perquè aquí encara no hem sabut portar a judici els criminals de Franco. La impunitat dels seus assassins només pot entendre's si ens atrevim a assenyalar aquells altres que, malgrat ser innocents, es beneficien de les conseqüències dels crims. I aquí m'estic referint als interessos colonialistes de la nació espanyola que després de 1714 continua ocupant els Estats d'Aragó, Catalunya i València i abusant dels seus habitants. Només des de la perspectiva dels beneficis imperialistes que avui gaudeixen els colonitzadors espanyols (imposició de lleis castellanes, espoli fiscal, monopoli de grans empreses, manllevament de símbols identitaris, etc.) podem entendre que, en democràcia, els crims de Franco no puguin ser jutjats. A diferència de Pinochet, Videla, Noriega i altres, Franco no va ser simplement un militar sublevat i un terrible criminal. Més enllà d'aquestes circumstàncies, Franco va ser en realitat qui va garantir la continuïtat de l'ocupació militar esdevinguda el 1714. I aquest és el punt sensible que ningú a Espanya vol arriscar-se a posar en qüestió. Si abolíssim la Llei d'Amnistia de 1975, i comencéssim a jutjar els criminals del règim franquista, jutjaríem també la mitologia nacionalista que va inspirar clarament l'alçament militar. Jutjaríem en últim terme la legitimitat de les funcions dels càrrecs (al marge de llur condició criminal o no) que avui encara garanteixen la continuïtat de l'ocupació militar de 1714 sobre els Estats d'Aragó, Catalunya i València.

No resulta gens estranya l'estratègia d'atacar una institució a través del refús dels seus càrrecs per mitjà d'acusacions adreçades contra les persones que els ocupen. Ara mateix estem vivint l'aplicació d'aquesta estratègia en el cas de l'Església Catòlica o l'Estat d'Israel o de la república islàmica d'Iran o dels règims comunistes de Corea del Nord o Cuba, etc. L'acusació de pedofília adreçada a membres de l'Església significa també un atac contra l'Església mateixa; i el Papa, que ho sap, ha preferit callar i ocultar els escàndols per a evitar que la institució es veiés afectada. Molts crítics de l'Església aprofiten avui els casos de pedofília per a atacar l'Església i demanar l'abolició del celibat o la fi de la marginació de la dona en aquella institució, etc. Acusant les persones acusem també els càrrecs que ocupen i la institució que representen. Podríem trobar molts altres exemples però crec que resultarà especialment il·lustratiu el cas de la il·legalització a Espanya de determinats partits polítics, associacions i empreses sota l'acusació de delictes duts a terme per persones que en formen part.

En base a la lògica d'aquest procediment, que a Espanya s'ha dut a terme en tantes ocasions, el nacionalisme espanyol sap que si acusem els criminals del franquisme, acusarem també, indirectament, Espanya. La reacció furibunda de la dreta (des d'associacions d'ultradreta fins a jutges, polítics i mitjans de comunicació demòcrates de signe conservador) en l'atac contra Garzón només té sentit en aquest altre context, que molt poc té a veure amb la realitat de les víctimes dels crims i molt menys encara amb qüestions de venjances personals entre jutges. Des de la perspectiva de la democràcia dels espanyols, la Llei de la Memòria Històrica només vol compensar les víctimes innocents dels crims de Franco, però l'acusació contra Garzón per part de la dreta reaccionària ens informa d'un rerefons molt més profund, ens informa que les víctimes del franquisme, d'esquerres i de dretes, pròpies i alienes, van caure en benefici d'un Estat colonialista que cal perpetuar.

 

Joan Cavaller

11 d'abril de 2010