70: Jaume de Mallorca i l’escola nàutica de Sagres

Una de les controvèrsies historiogràfiques més famoses sobre la gran època dels descobriments portuguesos és la referida a l’existència o no de l’escola nàutica de Sagres. La historiografia clàssica portuguesa sosté que el príncep Enric el Navegant hauria fundat, a principis del segle XIV, prop del cap de Sagres al sud del país, una escola nàutica on s’hi haurien aplegat els millors experts en geografia, astronomia i cartografia per tal d’assessorar i instruir els grans navegants i descobridors portuguesos.

Ja des del segle XIX, diversos historiadors han qüestionat l’existència real d’una institució d’aquesta mena. Per a ells, el mite de l’Escola de Sagres s’hauria originat a partir de les afirmacions del religiós i historiador anglès del segle XVII Samuel Purchas, segons les quals l’infant Enric hauria contractat el català Jaume de Mallorca per dirigir una escola on els mariners portuguesos aprendrien a fer cartes nàutiques (cartas de marear). A partir d’aquí el mite del príncep navegant i la seva escola de savis, grans cartògrafs i pilots experimentats va anar creixent i desenvolupant-se fins arrelar profundament en l’imaginari portuguès i europeu.

Què hi hauria de veritat darrera d’aquesta història tan suggerent?. En primer lloc, el fet que Enric, gran impulsor de les exploracions portugueses juntament amb el seu germà i regent Pere de Coimbra, efectivament hauria fundat una vila a l’Algarve, a la zona de Sagres, a mitjan del segle XV. L’any 1443, Enric va demanar al seu germà Pere que li concedís la regió inhòspita de Sagres per tal de convertir-la, com va especificar en el seu testament de 1460, en un punt d’assistència per als navegants que passessin prop d’aquelles latituds. Les dates, per tant, serien força posteriors a aquelles que tradicionalment es donen per a la fundació de l’escola (cap al 1417). Que en aquesta vila o en algun palau propietat del príncep s’hi instal·lés una escola nàutica seria una afirmació massa agosarada, segons la documentació de què es disposa actualment.

En segon lloc, segons recullen el navegant i cosmògraf Duarte Pacheco (c. 1460-1533) al seu Esmeraldo de situ orbis i l’historiador i gramàtic Joâo de Barros (1496-1570), Enric, en el seu afany per millorar el nivell tècnic dels navegants portuguesos, va contractar un cartògraf de nom Jaume, procedent de l’illa de Mallorca, del qual gairebé només es coneix el nom. Tradicionalment, aquest personatge ha estat identificat amb Jafudà Cresques catògraf mallorquí, fill d’Abraham Cresques, l’autor de l’Atlas Català de 1375. Jafudà, de religió jueva, es va convertir al cristianisme com a conseqüència de la persecució contra la seva comunitat i va ser batejat amb el nom de Jaume Ribes. A la identificació dels dos personatges, va ajudar, segurament, la coincidència del nom de fonts i el fet que no es conegués cap altre cartògraf d’aquella època que es digués Jaume. Tanmateix, que en un document del 1410 la dona de Jafudà aparegui esmentada com a vídua serveix als detractors d’aquesta hipòtesi per descartar qualsevol possibilitat d’identificació. En qualsevol cas, el cert és que els portuguesos van escollir un cartògraf mallorquí perquè, des del regnat de Pere III, la cartografia catalana havia assolit un desenvolupament espectacular i s’havia convertit en el referent de la cartografia europea.

Armand Sanmamed

19/02/10