Editorial Gener 2010: Barcelona, una ciutat que no explica la seva història (I)

Una de les activitats més recomanables que podem fer com a turistes quan arribem, per primer cop, a una ciutat és visitar el museu que explica la seva història. Coneixent la seva evolució, entendrem millor el present de la ciutat que volem descobrir. De museus d’història de ciutats n’hi ha de tota mena. N´hi ha d’emblemàtics, com el Carnavalet de Paris o el Museum of London, autèntics focus d’atracció turística de les ciutats on s’ubiquen. D’altres, com el Museu d’Història d’Atenes, més modestos però igualment interessants. Tots, però, comparteixen la voluntat de mostrar l’evolució històrica i urbanística, la vida quotidiana i dels costums de la ciutat i els seus habitants.

No ens equivocaríem a l’afirmar que, de totes les ciutats que conjuminen un gran passat històric amb un alt nivell turístic, Barcelona és l’única que no té un museu que expliqui la seva història. Bé, sí que hi ha un museu anomenat Museu d’Història de la Ciutat, ubicat al Barri Gòtic però, si us hi acosteu, descobrireu amb estupor que aquesta institució municipal no passa de ser un gestor d’edificis històrics: el conjunt monumental de la plaça del Rei, el Monestir de Pedralbes, Centre d’Interpretació del Call, etc. De discurs museístic que expliqui la història de Barcelona, no se’n troba cap rastre. Només en queda el nom.

Els que tingueu més de trenta anys segur que recordareu que, a la Casa Padellàs, seu del Museu d’Història de la Ciutat, s’hi exposaven col·leccions d’objectes, quadres i diorames que, amb més o menys encert, complien aquesta funció. Un bon dia, van desaparèixer i no hi han tornat mai més. L’explicació oficial: no s’adeien amb els criteris museístics moderns. Al Museu d’Història de Barcelona li calia un replantejament i, per això, es van fer desaparèixer segles d’història de la nostra ciutat. Ara, el Museu ens convida a visitar el conjunt de restes romanes del subsòl de la Plaça Reial, el Tinell, la capella de santa Àgata o exposicions temporals, algunes de les quals d’interès dubtós, com la dedicada a Negrín, personatge que, segons les seves pròpies paraules, hauria preferit arrasar Barcelona abans de veure-la capital d’una Catalunya independent. Sembla que el mèrit principal del senyor Negrín per rebre aquest homenatge municipal hauria estat el fet d’haver convertit Barcelona, momentàniament i per força, en capital de facto de la II República espanyola.

De l’oferta museística municipal, els visitants –autòctons i foranis- n’extraiem la imatge d’una Barcelona amb un brillant passat romà, un passat medieval, bàsicament arquitèctonic (no hi ha manera d’obviar joies com el Tinell o la capella de Santa Àgata) però sense contextualitzar i... poca cosa més. Segurament, algú amb les idees clares va arribar a la conclusió que no calia perdre gaire temps a explicar la història d’una petita ciutat decadent, capital d’un país decadent perdut en un racó oblidat de l’imperi hispànic. Així doncs, per què capficar-se amb col·leccions de la Barcelona d’època moderna i contemporània sense interès historiogràfic. Això sí, calia trobar un lloc on desar-les que fes justícia a la seva vàlua i, a fe de Déu que ho van aconseguir: un magatzem de la Zona Franca. I mort el gos, morta la ràbia. No valia la pena repensar-les en un projecte modern i engrescador (si és que aquest era el problema) que, com estan demostrant les darreres investigacions, potser hauria deixat al descobert una ciutat rica, dinàmica i cosmopolita que aspirava a encapçalar un país lliure del llast d’una monarquia hispànica ineficient. Al cap i a la fi, a qui podrien interessar aquestes visions romàntiques o, pitjor, sospitosament nacionalistes (catalanes).

Als responsables municipals i als historiadors allunyats de plantejaments reduccionistes i provincians que els han secundat, certament no. Ells tenien, per a la Barcelona que tant estimen i per a una institució clau en l’elaboració d’un discurs de ciutat, plans molt més ambiciosos, coherents amb una visió de la ciutat i del país realment oberta, multicultural i cosmopolita i amb un destí gloriós que, des del principi dels temps, la història amb majúscules, li havia reservat: esdevenir la segona capital de l’Espanya eterna. L’Oscar a la millor actriu secundària. Amb el permís de Madrid, és clar.

Armand Sanmamed

Editorial Gener 2010: Barcelona, una ciutat que no explica la seva història (I)

Política de cookies