Editorial Desembre 2009: La memòria històrica encara

En els darrers anys, col·lectius, associacions i grups de pressió de tota mena i la mateixa Generalitat lluiten per recuperar la memòria històrica de Catalunya, amb especial èmfasi a denunciar les brutalitats de la repressió franquista i els abusos i crims perpetrats per les hordes de la CNT-FAI durant la guerra. Alguns dels objectius d’aquesta recuperació han estat la recerca de fosses comunes i la identificació dels cossos enterrats, l’intent de dur els culpables davant la justícia o l’estudi de la tragèdia que va suposar l’exili.

Totes aquestes accions s’enfronten amb una dura resistència, bàsicament perquè la societat espanyola no ha canviat gaire des de la mort del dictador i tant el PP com el PSOE tenen, entre els seus alts càrrecs, persones que van treballar per al règim franquista o bé són fills o néts de falangistes o de personatges molt vinculats al Règim. Per aquesta raó, actuen, ni que sigui instintivament, en contra d’aquestes iniciatives. Sovint, d’una manera suau, endreçada i amable, alhora que amarada parapetats en la suposada legalitat o legitimitat democràtica que les urnes els confereixen. El resultat acaba essent el mateix: la màxima impunitat possible per als crims comesos pel Caudillo i els seus còmplices. Malgrat tots els entrebancs, cal lloar la perseverança de totes les entitats, públiques i privades, perquè els seus objectius no tan sols són molt i molt lloables sinó, cal afegir, són molt i molt necessaris.

Ara bé, el problema sorgeix quan sembla que la memòria històrica de la nostra nació només tingui aquest problema des del 1939 o 1936. Sembla com si Catalunya hagués començat a tenir problemes d’oblit forçat de les agressions i repressions sofertes només des d’aquestes dates o, com a molt, des de 1923 amb el cop d’estat de Primo de Rivera. Però Catalunya ja fa segles que sofreix vexacions, exilis, robatoris i espolis de tota mena. Ja va començar amb el compromís de Casp, quan mitjançant un procediment il·legal, amb suborns, tota mena d’irregularitats i contra llei, es va escollir com a rei Ferran I, un castellà que no coneixia ni l’idioma ni les nostres lleis. Continua amb la descoberta i la conquesta catalana d’Amèrica que des de la Fundació defensem i que a ningú interessa investigar. Les causes reals de la guerra de Separació mal anomenada dels Segadors. La inexistent decadència econòmica de Catalunya en les segles XVI i XVII, fet documentat i contrastat, en què el nostre país va viure un boom econòmic sense precedents. La inexistent decadència cultural. La inexistent prohibició dels catalans d’anar a Amèrica i comerciar-hi, fet també documentat i contrastat. La fi de l’estat català el 1714 i la repressió borbònica posterior, que va ser de les més terribles que mai ha sofert un país europeu i que poques vegades surt a la llum a través dels cercles oficials sinó que ho fa mitjançant les publicacions d’autors no lligats a l’àmbit acadèmic oficial. La suposada massiva resistència patriòtica espanyola dels catalans contra els exèrcits napoleònics durant la guerra del Francès. Etc., etc.

El passat 7 de novembre de 2009 es va complir el 350è aniversari del Tractat dels Pirineus, pel qual el rei Felip III (IV de Castella) va regalar la cinquena part del territori català -inclosa Perpinyà, llavors la segona ciutat de Catalunya-, al seu cunyat el rei Lluís XIV de França. Catalunya va quedar mutilada i així continua des d’aleshores. Cessió il·legal, no autoritzada per la Generalitat i que violava el Tractat de Corbeil. Cessió que es va produir per imposició armada de l’exèrcit francès i amb la complicitat de l’exèrcit espanyol. Cal destacar que, dues vegades, Lluís XIV va plantejar al seu cunyat la possibilitat de retornar els territoris catalans que s’havia quedat. La monarquia hispànica, ni tan sols va entrar a negociar-ne la possibilitat: als castellans ja els anava bé tenir una Catalunya dividida, més debilitada i més fàcil de controlar i dominar.

M’agradaria molt saber si hi ha hagut alguna proclama a la Catalunya del sud dels Pirineus recordant-ho. Hi ha hagut algun acte polític, institucional, cultural, o de qualsevol altra mena, en record d’aquest ultratge contra la nostra nació que encara perdura? Als nostres dirigents polítics i intel·lectuals els interessa gens aquesta mena de memòria històrica? Espolis, massacres, destruccions del nostre patrimoni, dels nostres pobles, viles i ciutats que als responsables de la memòria històrica del nostre país no interessa recordar. Només interessa reivindicar segons quins records recents. Així, polítics i intel·lectuals assimilats, van elaborant una mitja veritat, que és una forma terrible de mentir.

Si reivindiquéssim la memòria històrica de debò veuríem que això de “explicar-se a (la resta d’) Espanya”, “trobar l’encaix amb (la resta d’) Espanya”, “ intentar que (la resta d’) Espanya ens comprengui”, “fer que (la resta d’) Espanya ens accepti tal com som” i altres fantasies similars, ja fa més de quatre segles que s’està intentant, sense cap mena d’èxit. Quant de temps més necessiten molts catalans per adonar-se que estan treballant per a un impossible? Però, és clar, si aquests catalans no tenen memòria històrica de debò i només tenen la que se’ls dóna oficialment, limitada al segle XX, continuaran sempre ensopegant amb la mateixa pedra. I qui dia passa, any empeny, i continuem sent espanyols o francesos.

O és que algú es pensa que la COPE i la resta de la caverna mediàtica madrilenya, la Guàrdia Civil, l’Agència Tributària, la persecució al nostre idioma i a la nostra cultura, l’anorreament i menyspreu a les nostres institucions i les nostres lleis són cosa d’ara? Que és des de fa unes poques dècades que se’ns insulta, se’ns odia, se’ns menyspreua, se’ns roba i es menteix llençant-nos a diari les més horribles calúmnies?

De cap manera. Catalans i valencians de finals del segle XVI ja es queixaven del mateix que ens queixem ara. Quevedo i Lope de Vega ja es dedicaven abastament a insultar i calumniar Catalunya i els catalans en el segle XVII. Durant aquests dos segles els impostos dels catalans anaven a finançar la Cort madrilenya i les fantasies imperials del rei per a major glòria de Castella. Hi ha testimonis de múltiples obres escrites en català, tan al Principat com al País Valencià, la primera edició de les quals en català només es coneix per referències i només es troba en edicions en castellà.

Per altra banda, a més amés, la memòria històrica d’algunes de les nostres institucions no sols és molt curta sinó també molt esbiaixada. Durant la Guerra del 1936-1939, la Generalitat va fer un parell d’intents de negociar una pau separada per a Catalunya. Assabentat el president de la República Espanyola Juan Negrín va declarar que arrasaria Barcelona i la destruiria totalment abans que permetre una Catalunya independent, i que preferia una Espanya sencera amb Catalunya inclosa sota el comandament feixista del general Franco que no una Espanya republicana i lliure però sense Catalunya.

I què fa la ciutat de Barcelona agraïda? Doncs, ni més ni menys, li dedica una exposició! I això per agrair-li el gran honor d’haver fet, breument, Barcelona la capital de la República Espanyola quan el seu Govern es va veure obligat a abandonar Madrid per raons militars.

Sens dubte, ara més que mai, quan per tot reneix la consciència i la voluntat de dignificar el present i el passat del nostre país, és necessari i urgent que entitats i institucions, tots plegats, ens replantegem a fons les polítiques de recuperació de la memòria històrica dutes a terme fins ara. Els catalans i la Història en majúscules ens ho agrairan.

Carles Camp

1 de desembre de 2009

Editorial Desembre 2009: La memòria històrica encara

Política de cookies