65: Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés

Aquest és el nom amb el qual es coneix un cronista d’Índies, que va ser governador de la Fortalesa de Santo Domingo i de Cartagena de Índies.

Els orígens de Fernández de Oviedo són confusos. Se’l fa nascut a Madrid, el 10 d’agost de 1478. La seva mare seria l’asturiana Juana de Oviedo, germana de Juan de Oviedo, home de confiança d’Enric IV de Castella primer i, després, de la seva filla Joana la Beltraneja. El seu pare seria un Miguel de Soprepeña, també asturià, del qual no se n’ha pogut trobar res i que l’investigador José María Gómez-Tabanera qualifica de personatge “quasi espectral”. El mateix Fernández de Oviedo diu que el seu pare tenia un patrimoni de 3.000 ducats. Tot i no ser menyspreable, tampoc es pot dir que fos de l’alta noblesa, precisament.

Repassant la seva biografia comprovem que tot el que s’explica d’ell està agafat amb pinces. A més, com acostuma a passar amb els cronistes d’Índies, és molt poc donat a parlar de la seva família i dels seus orígens, malgrat les seves nombroses i extenses cròniques.

Per contra, moltes de les coses que se saben del cert sobre la seva biografia, tenen relació amb Catalunya i la seva casa reial. De ben jovenet, als dotze anys, va entrar com a patge del duc de Vilafermosa, Alfons d’Aragó, fill natural de Joan II. No s’explica com un noble de tercera categoria pot col·locar el seu fill en el seguici d’un noble d’aquest nivell, ni de quina manera hi va anar a parar, des de Madrid a la població de Cortes, a Navarra. Va passar, després, al servei del príncep Joan d’Aragó, hereu dels Reis Catòlics, cosa encara més incomprensible. Servint aquest darrer, va ser testimoni de l’arribada de Cristòfor Colom a Barcelona, el 3 d’abril de 1493.

Mort el príncep Joan, el 4 d’octubre de 1497, Fernández de Oviedo abandona la cort i embarca cap a Itàlia on entra en contacte amb la família Borja a Roma, a Màntua al servei d’Isabel d’Aragó, filla de Ferrant I d’Aragó, fill d’Alfons el Magnànim; del rei de Nàpols Ferrant II d’Aragó, germà de l’esmentada Isabel i, finalment, el 1502, al servei del duc de Calàbria Ferran d’Aragó. Va ser present en el casament de Ferran II amb Germana de Foix , el 19 de març de 1506.

A continuació, va ser notari de la Inquisició sota la protecció de fra Diego de Deza, que el va promoure a notari apostòlic i secretari del Consell de la Santa Inquisició. Va exercir a Madrid, i el 2 de novembre de 1512, va rebre el càrrec de veedor per a “fundició i marcatge de metalls preciosos”; l’escrivania de mines i del crim i jutjat i l’ofici del “ferro dels esclaus i indis” a Darién, a l’actual Amèrica Central. A primers de 1516, és a Brussel·les amb el rei Carles I i, després de diversos viatges entre Espanya i Amèrica, és nomenat cronista d’Índies. Acabarà els seus dies com a governador de la Fortalesa de Santo Domingo, el dia 27 de juliol de 1557.

Com a cronista oficial, Fernández de Oviedo va escriure diverses obres: Florilegio Histórico de las Indias, Historia Natural de las Indias, Historia General y Natural de las Indias, Batallas y Quinquagenas y Quinquagenas de la nobleza de España, la majoria molt poc estudiades i inèdites fins fa ben poc, fet, que tot i que ens sembli estrany, és més habitual que no ens pensem.

Cal remarcar diversos aspectes de la seva biografia que ens semblen, com a mínim xocants:

1. Va ostentar el càrrec de governador, reservat a membres de l’alta noblesa i vinculats familiarment a la casa reial tot i que, segons la seva biografia oficial pertanyia a la baixa noblesa, la qual cosa no li donava prou categoria per a aquest càrrec.

2. Com hem esmentat abans, no deixa de sorprendre per a un personatge tan castellà com ens diu la historiografia oficial, la seva vinculació intensa i constant amb Catalunya i, fora de Catalunya, amb els territoris mediterranis vinculats a la monarquia catalana.

3. Tot i no haver tornat més a cap territori peninsular de la corona catalana, des del 1497 (recordem, d’altra banda, que havia residit molt poc a Barcelona, amb prou feines uns mesos com a patge del príncep Joan), ens sorprén que la seva novel·la de cavalleries titulada Libro del muy esforzado e invencible Cavallero de la Fortuna propiamente llamado don Claribalte que según su verdadera interpretación quiere dezir don Félix o bienaventurado, més abreviadament coneguda per Don Claribalte fos publicada a València, el 1519. I encara més sorprenent és el fet que a la portada del llibre hi aparegui l’escut de la ciutat de Barcelona, com ens informa el nostre col·laborador resident a Bolívia, Enrich Montorio López.

4. Tot i ser, en teoria, era un castellà, nascut a Madrid, d’origen asturià, i que escrivia per a un públic castellà, costa d’entendre que en el capítol II del seu Florilegio Histórico de las Indias, quan descriu la ciutat de Santo Domingo la compari amb Barcelona per ajudar el lector a comprendre millor les seves explicacions. I l’esmenta, ni més ni menys, quatre cops. Per què no fa servir Sevilla, Burgos o Valladolid o qualsevol ciutat castellana, més properes a un teòric lector castellà que no pas una remota i desconeguda Barcelona?

Quan parla dels centres poblats de l’illa La Española diu: “pero el principal de ellos, que es la ciudad de Santo Domingo, más particularmente hablando, digo que cuanto a los edificios, ningún pueblo de España, tanto por tanto, aunque sea Barcelona, la cual yo he visto muy bien muchas veces, le hace ventaja generalmente; porque todas las casas de Santo Domingo son de piedra como las de Barcelona, por la mayor parte, o de tan hermosas tapias y tan fuertes, que es muy singular argamasa, y el asiento muy mejor que el de Barcelona, porque las calles son tanto y más llanas y muy más anchas, y sin comparación más derechas; ”.

Aquest paràgraf és mot interessant ja que , a més de la comparació entre Barcelona i Santo Domingo, hi trobem dues catalanades: “muy mejor”, traducció directa del català “molt millor” i “muy más” que en castellà s’haurien de sir “mucho mejor ” i “mucho más “ muy más ”.

Més endavant, també hi trobem: “y por otra parte, al costado y al pie de las casas pasa el río Ozama, que es maravillosos puerto, y surgen las naos cargadas junto a tierra debajo de las ventanas, y no más lejos de la boca donde el río entra en la amr, de lo que hay desde el pie del cerro de Montjuich al monasterio de San Francisco o a la lonja de Barcelona; ”.

L’autor havia de tenir clar que el lector havia de conèixer prou bé la ciutat de Barcelona, perquè sinó aquest no en trauria l’aigua clara de la distància que l’autor descriu. Insisteixo, si era castellà i escrivia per a castellans, com se li acut fer aquesta comparativa de distàncies? Si fos un català escrivint per a catalans totes aquestes incògnites estarien resoltes.

Massa vinculacions a Catalunya i a Barcelona per a un personatge tan castellà com la historiografia ens explica. Caldrà revisar detingudament i profunda la seva biografia.

Bibliografia recomanada:

Gonzalo Fernández de Oviedo, Florilegio Histórico de las Indias, edición de José María Gómez –Tabanera, de las Reales Academias de la Historia y Bellas Artes i Miembro Numerario del Real Instituto de Estudios Asturiano. Grupo Editorial Asturiano. Oviedo 1992.

Carles Camp

9 de novembre de 2009