Editorial novembre 2009: Colom i la universitat

Aquestes darreres setmanes, els mitjans de comunicació del país s’han fet ressò de l’aparició de dos llibres en què es defensa, sense complexos de cap mena, la tesi de la catalanitat de Cristòfor Colom. El fet que els autors no siguin catalans- els confereix un valor afegit. Per una banda, pertanyen a cultures que s’expressen en dues de les llengües amb més difusió com són l’anglès i l’espanyol, la qual cosa ajuda a l’expansió de la teoria a nivell planetari i, per l’altra, el fet de no ser catalans els atorga una imatge d’imparcialitat (com va ser el cas, en el seu moment, del peruà Ulloa) que no tindria un autor de la terra.

Un cop passat el primer moment de satisfacció, la pregunta que sorgeix immediatament és: cal que siguin investigadors estrangers els que ens vinguin a treure les castanyes del foc quan investigadors del nostre país ja fa temps que han arribat a les mateixes conclusions i, fins i tot, han anat més enllà? I, de seguida, arribem a la conclusió que, tot plegat, és conseqüència de l’ancestral  i fatídica manca d’autoestima dels mateixos catalans que només valorem el que els de fora ens valoren. Però, és aquesta la veritable arrel del problema que arrossega la tesi de la catalanitat de Colom?

Crec que en aquestes alçades de la qüestió, quan les proves que apunten cap a l’esclariment definitiu de la nacionalitat del descobridor són cada vegada més aclaparadores, el problema de la tesi de la catalanitat de Colom no és un problema de desconeixement, de desinterès o de desídia. És un problema de legitimitat, és a dir, de qui atorga la patent de cientificitat a una tesi i obre la porta a què sigui assumida per la comunitat científica com a veritat empírica i pas previ per fer el salt als manuals d’història i a les enciclopèdies.

En la nostra societat, aquesta funció l’acompleix la universitat, institució sacralitzada i amb aura d’imparcialitat, a la qual hem encomanat les funcions de dipositària del coneixement i font inesgotable del seu progrés. Malauradament, en la majoria de casos, aquesta visió idealitzada no té res a veure amb la crua realitat i ens trobem amb una institució fossilitzada i allunyada de la societat que veu com el coneixement progressa no pel seu lideratge i impuls sinó molt a pesar seu.

Per contra, la universitat és -i d’altra banda ha estat sempre-, un mecanisme de legitimació i transmissió del poder i del saber establerts. Una institució on l’autoritat dels que en formen part generalment no prové dels seus mèrits científics sinó, sobretot, del fet mateix de ser-ne membres. El que s’hi afirma és veritat perquè emana de la universitat no només perquè estigui científicament comprovat.

En el cas del nostre país, s’hi ha d’afegir l’agreujant que el poder (el de veritat) no és a les nostres mans. La universitat espanyola (i la catalana com a apèndix seu), com la judicatura o la guàrdia civil, és un instrument fidel al servei d’aquest poder, no pas de la ciència o el coneixement i, molt menys, de tesis que el qüestionin. I, de cap de les maneres és un instrument menor. Al contrari, la missió que té encomanada és una de les més importants: vetllar que res no faci trontollar l’estructura que sustenta ideològicament l’estat que tan generosament ens acull des de fa segles.

Per tant, com podria acceptar la universitat catalanoespanyola, dipositària de les essències pàtries, tesis com la de la catalanitat de Colom o la del Quixot, posem per cas, o una explicació de la història de Catalunya no supeditada a la d’Espanya, totes elles incompatibles amb els pilars fonamentals de l’imaginari hispànic que pretenen conservar?

La tesi de la catalanitat de Colom ve de lluny i, si no fos una qüestió amb evidents connotacions polítiques, segurament ja estaria resolta fa anys. Però això, mentre no tinguem una universitat pròpia, amb les mateixes virtuts i defectes de les universitats que es fan i es desfan, ens caldrà l’ajut extern d’autors com Merrill o Irizarri que, tot i les seves limitacions, vagin fent forat allà on la universitat espanyola no pot arribar. Nosaltres, de moment, continuarem gratant des de dins.

Armand Sanmamed

2 de novembre de 2009